Parlant de les revoltes socials provocades per la forta crisi que van viure els Estats Units després de la primera guerra mundial, el novel·lista americà Dennis Lehane fa dir a un dels personatges: “El Gran Capital s’ha fet més llest. Estan guanyant el debat pel procediment d’apropiar-se del llenguatge” (The Given Day).
Jo també crec que dominar el llenguatge, decidir quines paraules i expressions es faran servir, és una arma definitiva, que permet exercir i fins i tot abusar del poder, durant llargs períodes de temps. Un senzill exemple d’això és l’ús de la paraula ‘conservador’, que s’aplica típicament als partits de dretes.
Conservar és un mot que -en principi- evoca unes connotacions ben positives. Els conservadors dels museus preserven les obres d’art per a la posteritat. I, en el terreny de la saviesa popular, diu el proverbi que ‘qui guarda quan té, menja quan vol’. Encara més, conservar els recursos naturals és una tasca per a la qual tothom -si més no, sobre el paper- signaria ara mateix.
I tanmateix, aquells que anomenem -políticament- conservadors, es caracteritzen més bé pel contrari. Si analitzem la seua obra de govern, ací al País Valencià -per exemple- trobem que, lluny de conservar-lo, han destruït el territori, autoritzant construccions arran de costa o dins de parcs naturals; han espoliat les arques públiques en benefici dels omnipresents ‘amiguitos del alma’, i han fet (i continuen fent) mans i mànigues per a exterminar el llegat cultural més preciat que té tot poble: la seua llengua.
I damunt s’autoanomenen conservadors. Què és, concretament, el que conserven? El seu patrimoni familiar? Si és així, l’etiqueta adequada s’hauria de semblar més a ‘acumuladors’ o ‘acaparadors’ que no a ‘conservadors’.
I això n’és només un exemple. Les paraules són la clau: permeten determinar de què parlem, i com ho fem. És per això que tots els exèrcits colonitzadors del món han invertit grans esforços en destruir l’idioma del poble que ocupen. Ho sabia Felip V, ho sabia Franco, i ho sap molt bé la banda de malfactors que ens governa, parapetada en un sistema electoral esbiaixat i trampós, i en un règim que -de democràcia- només té l’etiqueta, però no el funcionament, ni la legitimitat.
Si volem guanyar alguna cosa, siguen debats, eleccions o lluites socials, el primer objectiu del combat consisteix a no deixar-nos imposar la llengua ni les paraules.