Ara que s’acosta Nadal, els xiquets valencians estan de sort: podran vore UNA pellícula en la seua llengua. Només en un cine i només en unes poques sessions, però -per uns moments- podran sentir-se iguals als xiquets castellans que SEMPRE poden vore TOTES les pel·lícules en el seu idioma. Quina sort, no?
Aquesta vegada serà gràcies a Escola Valenciana, com unes altres ho ha estat gràcies a Acció Cultural o a la Universitat de València. MAI no ha estat gràcies a la Generalitat. Ni una sola vegada s’ha interessat per facilitar el cinema en la seua llengua a les criatures (o als adults) valencians. Als castellans, sí. Ho fan cada dia. En el 100% de les sales de cinema. En el 100% dels canals de televisió.
Imaginem, només per un moment, que les famílies castellanoparlants que viuen en territori valencià no tingueren accés a cinema en el seu idioma. Quant de temps tardarien les autoritats polítiques valencianes a ser qualificades d’antiespanyoles, inquisidores, nazis i no sé quantes coses més? Què tardaria la justícia espanyola a intervindre sumàriament i obligar institucions i empreses a respectar els drets inalienables dels ciutadans? Perdó, volia dir ‘els drets inalienables dels castellans’.
Ens ho han de dir més clar? Com han de fer perquè comprenguem -d’una vegada- que ens consideren ciutadans de segona? Què més poden fer perquè caiguem en el compte que els nostres drets són lletra morta i els seus són irrenunciables i sagrats?
Doncs això, que podem estar contents perquè les nostres criatures, per un dia, podran somiar que són iguals a les altres, les de les famílies que opten per la llengua dels castellans.
Bon Nadal, i que continuem somiant que l’any que ve assolirem una certa igualtat amb els nostres conciutadans de llengua castellana. Com si visquerem en un estat de dret. Com si les lleis vigents hagueren de ser respectades per tothom, i no només per nosaltres.