Territori hostil

Quan faig una conferència m’assegure que la meua intervenció no s’allargue més de 50 minuts. Primer perquè és el límit màxim de temps en què un adult pot mantindre l’atenció efectiva i, segon, perquè sovint el diàleg és la part més interessant de l’acte.

Fa poc, a Montcada (l’Horta Nord) parlava de l’hàbit de la submissió lingüística, que és l’autèntic pas avant en l’extermini d’una llengua. Com qualsevol altre hàbit, l’adquirim gràcies a la repetició i a les recompenses. En principi, les recompenses ens poden vindre de fora, ja siga en forma de premi (rebre algun estímul agradable) o de reforçament negatiu (eliminar algun estímul desagradable). No és cap secret que si sempre parles en castellà, mai no te trobes en cap dificultat comunicativa: als castellans —òbviament— els pareix fantàstic i els valencians —sistemàticament— no hi posen cap problema.

Quan un ja hàbit s’ha instal·lat, la importància de la recompensa decau i, tot sovint, és completament autoadministrada: es tracta només de què ens diem a nosaltres mateixos. És per això que vaig finalitzar la meua intervenció demanant que deixem de premiar-nos per parlar en castellà. Que deixem de dir-nos que ho fem perquè som “educats”, “oberts”, “flexibles” i “respectuosos”. Ho fem perquè ho hem aprés, perquè hem interioritzat una subordinació abjecta que se’ns menja la dignitat. Ho fem perquè tenim por i no perquè siguem moralment impecables.

En iniciar el diàleg, com sol passar, hi hagué unes quantes intervencions molt sucoses. La gent sol explicar les solucions que ells han trobat al mateix problema i, sovint, escolte aportacions de molt d’interés. És normal. Els humans som especialment bons a l’hora de resoldre problemes recurrents i, qui té un interés sincer en mantindre’s en valencià sol trobar maneres de fer-ho, que funcionen.

Un dels assistents, en canvi, no explicà les seues solucions, sinó les grans dificultats que trobava en l’exercici del seu treball. Es tracta d’un advocat que treballa, no a Madrid, sinó a la Ciutat de la Justícia de la ciutat de València. Explicà com, després d’estar almorzant amb col·legues de professió i parlant en valencià, quan es posaven la toga (o fins i tot quan només la duien al braç) giraven sobtadament al castellà com si algú haguera fet sonar una campaneta pavloviana. L’anècdota il·lustrava a la perfecció el tema de la conferència. Un senyal ambiental (la toga) disparava una conducta apresa (parlar castellà), que quedava reforçada perquè ni els jutges ni els altres advocats no li posaven cap dificultat.

Per contra, a ell, quan feia l’intent de parlar valencià a la sala, li havia passat de tot, des de jutges cridant-lo “a l’ordre” fins a companys —tan valencianoparlants com ell— que el miraven malament, com si estiguera cometent algun pecat imperdonable. Fa molts anys que viu en la mateixa circumstància i encara no s’ha rendit. Per poc que veu alguna escletxa ho intenta, per bé que el resultat més habitual és la frustració.

Me’n vaig anar d’allà pensant en l’abast de les diferències individuals entre humans. Hi ha qui, en les condicions més favorables, fins i tot quan té la paella pel mànec, se sotmet caninament al castellà i, damunt, ho justifica dient-se coses boniques i hi ha qui, en les condicions més adverses i amb tot un sistema d’innegable matriu colonial —el judicial— funcionant de manera descaradament hostil al valencià, no deixa d’intentar-ho. Seria fantàstic trobar algun sistema per a transferir la dignitat de gent a qui li’n sobra a tants altres, que no en deuen tindre ni el mínim record de què era això.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *