Independència o mort

Diu l’excel·lent lingüista catalana Carme Junyent que no sap de cap llengua que haja desaparegut pel fet que els seus parlants estigueren preocupats per aquesta possibilitat, i en parlaren. Tanmateix, sí que hi ha idiomes que han estat esborrats del mapa perquè els parlants miraven cap a un altra banda mentre s’estava produint la substitució.
En Jordi Solé i Camardons no ho fa, això de mirar cap a una altra banda. “Independència o mort…de la llengua” (Voliana Edicions, 2011) és el títol del seu darrer llibre. Si bé és veritat que el títol resumeix la tesi central del llibre, no és cert -en canvi- que amb això n’hi haja prou i que ja no cal llegir-lo. Sí que cal. O -si més no- convé, si volem entendre correctament què passa i que se n’està fent del català.
L’autor es mou amb la fluïdesa que només proporciona un coneixement profund i extens de la sociolingüística catalana, i posa a l’abast de tothom conceptes i idees que només semblen fàcils quan algú les explica bé. Altrament, es converteixen en postulats abstrusos, que -lluny de contribuir a la comprensió- la dificulten i -pitjor encara- malbaraten l’interés del lector, i l’aparten de successives aproximacions al tema.

M’agrada especialment que, a l’hora d’explicar la situació actual del català, no posa per davant la constricció de quina és la idea que més convé transmetre, sinó que aborda amb precisió quirúrgica les dades disponibles, i aporta -sempre que cal- una opinió personal valenta i escassament condicionada per cap mena de convencionalisme o de sentit de la conveniència. No es tracta de si ens aliniem amb aquells que veuen el got mig buit o amb els qui el veuen mig ple, sinó de dir com estem i què passarà -previsiblement- si no és que ens arromanguem per tal d’evitar-ho.
I l’autor ho fa amb claredat i sense complexos. Abordant des dels aspectes més individuals (psicològics) de la complexa (per a nosaltres) qüestió de la tria lingüística, fins als elements d’anàlisi social, relacionats amb quin paper ocupa i pot ocupar el català en una societat futura en què la presència de l’anglès és un nou element a tenir en consideració.
El llibre l’haurien de llegir tant aquelles persones que pensen que el títol és una exageració, com aquelles altres que, en sentir parlar del retrocés del català, solen defugir el tema amb una ràpida referència de l’estil de “això ja ho arreglarem quan serem independents”. Les dos posicions trobaran material i arguments per a transformar-se, i progressar en realisme.
Queda lluny el temps en què les opcions independentistes podien rebutjar-se amb una simple al·lusió al seu caràcter utòpic. Potser allò que ara mateix resulta inacceptablement utòpic i extremadament ingenu és creure que Espanya ens permetrà de conservar la nostra llengua. Si llegiu el llibre, ho entendreu perfectament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *