Valencianisme dels partits espanyols

A la vora de les eleccions tots els partits incorporen una certa dosi de valencianisme als seus manifestos publicitaris. En molts casos, deu ser que pensen que si hi ha algun vot a guanyar amb aquestes xorrades, cal no deixar-lo passar. I dic ‘xorrades’ perquè atenent a la pràctica quotidiana d’aquests mateixos partits, fora del període electoral, és evident que consideren sobrera qualsevol tendència al valencianisme.
El valencianisme del PP queda perfectament definit per l’actitud de dos dels seus alcaldes, en un acte públic del partit. A l’alcalde de Vila-real li falta temps per passar a parlar en espanyol, en el moment en què els seus coreligionaris l’escridassen per haver gosat d’encetar el seu discurs en valencià. Si l’hagueren pressionat una mica més, no tinc dubte que hauria acabat afegint un encantat “a vuestra órdenes, camaradas“. La següent oradora, l’alcaldessa de Torrent, ens proporciona l’essència autèntica del valencianisme del PP, quan declara públicament que considera un defecte ser valencianoparlant, i es disculpa -a la bestreta- per si de cas se li escapa alguna paraula en aquesta llengua tan indigna. Crec que no cal afegir res més per a definir el grau de valencianisme d’aquest partit. Podem considerar que la inquina amb què persegueix tota manifestació cultural valenciana és simplement una conseqüència d’aquesta manera seua d’entendre el valencianisme, com un esforç consistent per liquidar tot allò (música, espectacles, ensenyament…) que no siga estrictament en castellà.
Per la seua banda, el valencianisme del PSOE queda perfectament retratat amb el seu eslògan ‘Altre camí és possible’. Algú potser es preguntarà què és això de “altre camí”. Molt fàcil, és la traducció de “otro camino” feta per un traductor que -tant si és automàtic com si és humà- té el mateix interés per la llengua dels valencians que els alcaldes del PP. Cap agrupació local del PSOE, en cap poblet de tot l’estat no hauria consentit mai un eslògan en espanyol que diguera “Un otro camino es possible“. I per què?. Molt fàcil: perquè ho considerarien una mostra intolerable d’analfabetisme, i un senyal inequívoc d’incapacitat. En canvi, l’errada en valencià és -per a ells- una qüestió menor. Exactament  això, un tema menor, som els valencians i el nostre país, per a ells. 
Mentrestant, la meua filla, que està aprenent a llegir, i es fixa en tots els cartells que troba, em pregunta com és que estan tots escrits en espanyol. Fa de mal explicar -a una criatura de cinc anys- que  els valencians som només ciutadans de segona categoria, i que no tenim tants drets com els nostres veïns hispanoparlants, els fills dels quals sí que poden practicar la lectura amb els escrits que troben pel carrer. He pensat que seria bo traslladar la pregunta de la meua filla als candidats del PPSOE (bé, ara que hi ha eleccions i s’hi presenten per separat, potser caldrà dir ‘als candidats del PP i del PSOE’).
Puc intuir què em respondrien: que he d’explicar a la meua filla que estem en Espanya. Potser tenen raó, i això ho aclariria tot, però és que la meua filla -ja ho he dit que només té cinc anys- encara no entén de qüestions militars. I encara més, segurament -amb la innocència pròpia de l’edat- no hi trobaria cap contradicció entre estar en Espanya i poder trobar cartells escrits en la seua llengua. Coses de xiquets!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *