El 7 d’abril de 1261, fa ara set-cents cinquanta anys, el rei Jaume I va jurar Furs per Jaume I a les corts valencianes, reunides per primera vegada a València. Pocs dies després naixia formalment el Regne de València, que va durar fins a l’arribada de les tropes de Felip V, amb la promulgació del decret de Nova Planta. Com, que no ho sabíeu? No m’estranya, perquè la Generalitat valenciana no ho ha dit enlloc. No se n’ha fet cap acte commemoratiu. No s’ha publicat cap obra de revisió històrica. Ras i curt: ni ho saben, ni els importa un rave.
I per què ho havien de fer?. Si les úniques efemèrides que els importen són les del 12 d’octubre (‘el dia de la raça’- en deien ells mateixos, ufanosos, quan no els calia dissimular gens ni miqueta el seu franquisme essencial), o -a tot estirar- el dia de la sacrosanta constitució espanyola. No m’estranyarà gens que, amb motiu de l’existència de l’AVE “Madrid-Levante” proposaren fer festiva la data del 2 de maig, que és quan Madrid celebra l’èxit de la seua particular kale borroka, i l’assoliment de l’única independència que consideren legítima: la seua.
Celebrar fites històriques o natalicis és cosa que qui sap qui és i d’on ve. Si -a més a més- sap on va, potser ho farà amb més trellat i tot, però per a commemorar una data fundacional només és imprescindible saber qui ets, i no estar-ne profundament avergonyit. I d’ací plora la criatura. La colla que ens governa no deuen saber ben bé ni un borrall d’història, ni en volen aprendre. Després de tot, no és un coneixement pragmàtic per a ells, que necessiten concentrar-se en la comptabilitat, per saber quants dels nostres diners fan a mans (i a butxaques) dels seus amiguets, ja siguen ‘de l’ànima’ o del cos més terrenal i pecaminós.
Els té ben igual si les corts fan 750 anys o si es transformen en un supermercat, sempre que ells no deixen de cobrar sous i dietes. Estan molt més amatents a celebrar les festivitats de l’espanyolitat. S’omplen la boca de Comunitat valenciana, sobretot perquè amb això experimenten el plaer intens d’insultar i denigrar tot un poble, sense haver de tacar-se les mans ni la boca. Comunitat, talment com una comunitat de veïns, no és res, és menys que res, és un no-lloc, un no-país. Fa 750 anys començàvem a ser un regne, un estat. Ara som un joguet en mans del braç incorrupte del postfranquisme, adobat amb mètodes propis de la màfia siciliana.
Puc entendre el seu interès desmesurat per liquidar la llengua i la cultura dels valencians. Ja comprenc que, admiradors impenitents com són de la rotunda caspositat de l’espanyolisme més ranci, volen que siguem uns espanyols més dins d’una Espanya castellanament uniforme. Les preguntes que em falten per respondre són: si aconsegueixen això, quin sentit tindran els seus càrrecs?; per què caldria una presidència de la Generalitat -o de les corts- en un territori enterament indistingible dels altres?; quin sentit tindria l’autogovern en un poble que no ho és?
No volen celebrar el 750 aniversari de la constitució de les corts valencianes, probablement per por de no despertar ningú del somni mesell que ens han induït. Per tal que ningú no se’n recorde que som un poble amb història i que podríem -perfectament- ser un poble amb dignitat. Que podríem elevar la nostra autoestima fins al punt de sentir-nos iguals als altres, i no tolerar més submissions abjectes ni més espoliacions sistemàtiques. Veurem què volen celebrar si un dia els seus anhels triomfen, i els toca dissoldre les corts per tal d’ofrenar -definitivament- totes les glòries (incloent-hi la existència mateixa del seu poble, però també els seus càrrecs) a la seua reverenciada Espanya.
Per fi em faig amb el teu bloc, Ferran!
Òbviament, unes Corts que veritablement legislaren -i en favor del seu poble, per favor- serien importants… però crec que no és el cas. I per això que aquestes corts valencianes no fan la feina que haurien de fer, la seua importància resta en l'àmbit de la simbologia. Els símbols són importants. Sempre. Són la manera més directa de transmetre uns valors, una història, una presumible essència o, fins i tot, una ideologia. Per això aquest símbol, les Corts, són importants. És, a més, un dels elements identitaris en companyia de la figura de Jaume I i algun que altre més que l'espanyolisme ranci en forma de blaverisme no ha aconseguit assimilar (o no del tot).
Avui mateix, veient el noticiari de la TVE, una de les peces muntades feia referència a la falta de govern unitari a Bèlgica pel desacord entre els partits flamencs i valons. Ens deia el periodista espanyol que "els joves del país" estaven promocionant una "revolució de les creïlles fregides" perquè aquest element gastronòmic "és símbol de la unitat belga". De seguida, és clar, m'han vingut al cap diverses apreciacions sobre la notícia…
En primer lloc, el fet que el periodista parle "dels joves", així, en general, com si ell hagués fet una macroenquesta entre el personal de 16 a 30 anys del territori actualment anomenat Bèlgica. Òbviament no ho ha fet, però ell mateix s'atorga la capacitat de parlar en nom de la massa sense definir-la. També m'ha sobtat, en segon lloc, la referència contínua al "país" sense tindre en compte que -ai!- qui ha guanyat les eleccions a aquell "país" és l'anomenada Nova Aliança Flamenca, que justament reclama la independència -ara sí- del país dels flamencs. Finalment, no em podia deixar de banda la simpatiquíssima nota d'humor que aporten eixes "creïlles fregides" en forma de revolució: el periodista està donant compte de la innocència en el seu estat més pur d'uns joves idealistes que no agafen les armes per a demanar la justa unitat del seu país, sinó que lluiten pacíficament amb les creïlles fregides com a símbol… Què hi ha al darrere de tot? L'excusa d'un símbol inventat (em diràs tu que en l'era de la globalització les creïlles fregides són més símbol de Bèlgica que del McDonalds!) per a fer un discurs apologètic de la importància de la unitat dels actuals estats. No sona massa això a espanyolisme?