Que es puga parlar català, èuscar i gallec al Senat i al Congrés dels Diputats hauria de ser considerat com una gran victòria de l’espanyolisme. Tots aquells que afirmen que tots som espanyols haurien d’haver garantit, de bon començament, que les llengües de tots els espanyols hi tingueren presència. No ho van fer, i només ara -després de 30 anys- han despenalitzat l’ús de les anomenades llengües cooficials, i només al Senat. La reacció de la flor i nata de l’espanyolisme, tant en la versió PP com en la modalitat PSOE, ha estat renegar-ne considerar-ho una despesa innecessària.
Crec que en l’apartat de despeses innecessàries, cap d’aquestes senyories no inclou ni el seu sou indecentment alt, ni les múltiples dietes i privilegis que obtenen amb el càrrec de senador o diputat. És curiós, tan primmirats per algunes coses i tan comprensius amb unes altres! No vull pensar que és perquè aquestes altres beneficien la seua pròpia butxaca, mentre que les primeres només afecten la dignitat dels ciutadans que no tenen el castellà com a llengua pròpia.
Que la possibilitat d’usar totes les llengües de l’estat al Senat escarote l’espanyolisme respon a un fet evident: no n’hi ha, d’espanyolisme; només hi ha un castellanisme amb imperial vocació expansiva. Tots aquests que ara remuguen no es creuen, ni s’han cregut mai això que ‘tots som espanyols’. Si tots ho som, ¿com és que n’hi uns ha que poden viure íntegrament en el seu idioma, i uns altres que han de canviar constantment al castellà?. ¿Que potser consideren que hi ha d’haver espanyols de primera i de segona? ¿No seria això una forma de racisme?
D’altra banda, si la oratòria és (o hauria de ser) un dels recursos fonamentals dels representats elegits democràticament (passeu-me l’evident exageració), ¿per quins set sous uns han de poder expressar-se en la seua llengua i uns altres no? Si es tracta de donar avantatge als castellans, llavors ja s’entén. Però si algú creu que els debats s’han de produir en les condicions més igualitàries que siga possible, no hi ha dubte que tot orador sol ser més eficaç i convincent si s’expressa en la seua llengua.
Potser algú em diria que al Senat no s’hi va a convèncer ningú. No ho sé. No hi he estat mai, i coneixent el funcionament dels partits espanyols, em puc arribar a creure que ses senyories voten per consignes, amb total prescindència dels discursos pronunciats i del debat subsegüent. Però si és així, ¿quin és el problema d’expressar-se en distints idiomes? Ben mirat, fins i tot podrien estalviar-se la traducció simultània. Que cadascú vote allò que li ha manat el seu partit, i tal dia farà un any. Així, mentre els altres parlen, podran aprofitar per a eixir de la cambra, anar al bar o parlar pel mòbil.
Ah, que ja ho fan, això? Llavors, potser la manera d’estalviar despeses innecessàries no seria suprimir la traducció simultània sinó suprimir els seus càrrecs, i -de passada- els seus sous. En unes altres esferes de la vida de la ciutadania sobre la qual legislen, qui no fa bé la seua faena, se’n va al carrer.
Segons Levante-EMV:
EL VALENCIANO SE ESTRENA EN EL SENADO
El socialista Joan Bautista Cardona usó por primera vez en el pleno la lengua propia
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/01/19/valenciano-debuta-senado/775070.html
El Liante dóna a entendre que el valencià no és català. Quina vergonya!
Salutacions.
Sellés.