Tristesa de llengua

Divendres passat vaig estar a la jornada de “Llengua i adequació lingüística” que se celebrà a la seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. D’entrada, sembla que les tres persones a qui em vaig adreçar dins del Monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana (valenciana?) no estaven capacitades per a respondre’m en valencià. De fet, ni per a dir ‘bon dia’. El ‘buenos días‘ -en canvi- el pronunciaven perfectament. Hauria dit que acabava d’entrar a la Biblioteca Vallissoletana. Dins ja  de l’Acadèmia, institució oficialment dedicada a la llengua pròpia dels valencians, fins i tot el cartell que indica el bany diu “Aseo de caballeros“. És possible més valencianisme encara?

En aquest context, ens reunim una trentena de persones per a parlar de models de llengua. Mentre als despatxos del govern valencià tramen la destrucció del sistema educatiu públic, a fi d’assestar un colp definitiu al valencià, nosaltres compartim idees sobre com es pot millorar el model de llengua que utilitzem. Però, qui l’utilitza?, quan?, en quins contextos?.

A voltes somnie que forme part d’una cultura normal. Una d’eixes cultures que estan protegides per un estat, o per més d’un. Que no cal que em pregunte si les meues filles podran viure en la llengua en què s’estan formant. Que no m’ha d’entrar por de pensar que poden atacar-les pel fet que són catalanoparlants. Que podré llegir la premsa en el meu idioma, que elles podran entendre els dibuixos animats de la tele o l’espectacle infantil que hem pagat per entrar a veure, que podrem anar al cine i que entenguen la pel·lícula. Que no serà una odissea trobar una sessió de circ o de titelles en la seua llengua. Que cada vegada que em pregunten què diu un cartell no hauré d’explicar-los per què no està escrit en la llengua en què elles aprenen a llegir.

Cadascú és qui és i viu allà on li ha tocat, ja ho sé. Però em fa enveja la normalitat, la tranquil·litat. Poder dedicar l’energia a unes altres coses perquè les bàsiques, la supervivència (individual i també de grup, i -per tant- de la cultura) està garantida. No haver de preguntar-me si em diran que no m’entenen cada vegada que m’adrece a algú que no conec. No haver d’una reunió com la d’ahir  amb la clara sensació d’haver estat garbellant aigua. Disculpeu-me la tristesa.

5 respostes a «Tristesa de llengua»

  1. T'entenc perfectament, jo també tinc eixe sentiment de tristor moltes vegades, però de quan en quan trobe algun fet que em fa mantindre l'esperança, com per exemple quan me n'adone que en la empresa on treballe (la Ford a Almussafes), els jovens cada vegada parlen més valencià i amb total normalitat. Ja sé que la situació a la ciutat de València és molt diferent, però no hem de perdre la il·lusió per lluitar per la nostra llengua, encara que ens consideren uns "bichos raros" a alguns ambients.

  2. És cert, amb el tema de la militància anti opressió espanyola o la militància lingüística, quan arriba el moment d'organitzar-se contra la reforma laboral, per una democràcia més transparent, contra la corrupció, etc…estem més que esgotats. I la qüestió és que ELLS ho saben això perfectament, (com acabar amb la nostra energia), i sembla que agredisquen la nostra identitat catalana per tal de "tenir-nos entretinguts" i aconseguir així que no centrem les energies en altres coses…però ànim, jo cada cop sent més català pels carrers de València ciutat, i això ja és dir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *