Ells sempre ens suspenen

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspés cautelarment 21 articles dels reglaments d’ús lingüístics del català d’un parell d’institucions catalanes. Tots els articles suspesos pretenien contribuir a la normalització del català i de l’aranès en l’administració pública. Malgrat el seu nom, cal recordar  que el TSJC és un organisme espanyol. Depén de l’administració espanyola de justícia, i -com passa en tots els casos- atén més al seu caràcter d’espanyol que no al de justícia. Com en el cas de la figura del Defensor del Pueblo (de quin poble?), la pregunta fonamental és qui està protegit per aquestes institucions. 
I sembla que la resposta va aclarint-se cada vegada més, de manera que fins i tot els esperits més crèduls que habiten entre nosaltres acabaran acceptant l’evidència: les institucions espanyoles defensen i protegeixen els espanyols i la seua única llengua, l’espanyol, també dit castellà sense que això en faça perillar la unitat lingüística, que -en general- consideren tan sacrosanta com la unitat de la seua pàtria, i tan digna de defensa -si cal- armada.
Senzillament, no poden tolerar que pretenguem ser iguals com ells. No poden acceptar que tinguem els mateixos drets. Cal observar que, des d’una perspectiva autènticament espanyolista, caldria defensar que si un espanyol de Segòvia pot viure íntegrament en la seua llengua, des del matí a la nit, sense necessitat de traduir res a ningú, ni de llegir res en cap altra llengua que no siga la seua,  llavors, un espanyol de Gandia, Tortosa o Manacor també ho hauria de poder fer, en la seua. Llevat, és clar, que consideren que la llengua que parlem en aquestes- i moltes altres- ciutats, no és espanyola.
Per tant, hem de concloure que no ens consideren espanyols. Únicament ho fan a l’hora de cobrar-nos les contribucions; els diners que sostenen un estat, les institucions i els poders del qual  s’utilitzen sistemàticament en contra nostra. Per a qualsevol altra cosa, com ara el reconeixement del nostre dret a viure en la nostra llengua, ens consideren estrangers, o més ben dit, colonitzats. Tenim més deures (paguem més que els qui viuen a Andalusia, la Manxa o Extremadura) i menys drets.
Tot açò pot tenir, però, algun avantatge. Abandonar la il·lusió que vivim en un estat de dret, en què hi ha unes lleis que poden protegir-nos, pot ser un pas endavant. Les lleis no són res sense algú que les faça respectar. I les institucions espanyoles mai no faran complir cap llei que pretenga igualar-nos als seus autèntics ciutadans, que són les persones de parla castellana. Quan puguen, com han fet ara, atacaran i derogaran qualsevol norma igualitària. I si no poden fer-ho, senzillament no en forçaran l’acompliment, i la convertiran -així- en lletra morta. 
Estem desemparats. I ho estem perquè l’estat que financem treballa en contra nostra. Ho estem perquè les institucions i càrrecs públics que es mantenen amb els nostres diners actuen sistemàticament en contra dels nostres interessos. El Tribunal Suprem, el Defensor del Poble o el Súmsum Corda. Tant se val! Tots saben qui és l’amo, i contra qui han de carregar. Ho hem vist i ho seguirem veient mentre no entenguem que no hi ha cap futur per a nosaltres dins d’aquesta pantomima de democràcia que té com a grans fites l’acceptació dels principis bàsics de la dictadura franquista i dels seus criminals, la il·legalització de partits i d’idees polítiques, i la persecució acarnissada de tot intent d’equiparar-nos com a ciutadans. 
Creure en l’existència d’una legalitat protectora pot ser del tot desmobilitzador. Val més que siguem conscients de la magnitud de la nostra desprotecció, i de la necessitat de dotar-nos de tots els mecanismes que les societats modernes i democràtiques posseeixen. Ara com ara, són mecanismes d’estat, sí, però d’un estat lleial a la voluntat dels ciutadans que el sostenen, i capaç d’aplicar el principi d’igualtat, en comptes de la llei de l’embut, que és la norma màxima que coneix i fa servir l’estat espanyol, reservant sempre el broc ample per als seus ciutadans de primera categoria: els castellans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *