Censura i energúmens

El president de la Diputació de València entén que l’acte de censurar una exposició fotogràfica és una mostra de la llibertat d’opinió de la institució. No és estrany que a aquest homenet li patine el cervell quan parla de coses com llibertat i opinió, que li resulten ―ben comprensiblement― del tot alienes. Recordem que és el mateix personatge que va declarar públicament que cal rematar els professors que saben utilitzar adequadament els adverbis. Anem a pams, doncs.

En una societat que s’aplica el qualificatiu de democràtica, els administrats poden opinar, i ho poden fer de diverses maneres, no totes igualment lloables, però sí admissibles. Entre les formes lloables, poden expressar opinions en veu alta, escriure articles o llibres, fer representacions teatrals o exposicions artístiques, o convocar manifestacions. En totes aquestes expressions ―i en algunes altres― l’administració o no ha d’intervindre gens, o ha de vetlar, senzillament, perquè puguen dur-se a terme sense entrebancs. Entre les formes menys lloables, hi ha la d’escridassar un orador, xiular l’emissió d’un himne, o fins i tot insultar un representant públic. No és particularment exemplificador o recomanable, però la democràcia ja ho té, això, i els ciutadans poden optar per aquestes expressions poc educades.

En canvi, els administradors, aquells que tenen poder polític, no. No és legítim que insulten, amenacen o menyspreen els ciutadans, ni tan sols quan els altres ho han fet amb ells. És tan fàcil d’entendre el perquè, que crec que fins i tot el Sr. Rus ho comprendria. Els polítics ja tenen el poder de decisió i d’actuació. Ja s’expressen quan prenen decisions que ens afecten a tots, i estan protegits pels mecanismes de seguretat de l’estat. No cal, per tant,  que als privilegis d’exercir el poder vulguen afegir ―a més― els propis dels administrats, ni tan sols disfressant-los de llibertat d’opinió. Especialment quan, com en el cas de l’inefable president d’opereta, la manera d’opinar és o bé insultar, o bé amenaçar, o bé censurar exposicions. Així, si aquest senyor opina que les fotografies dels seus camarades són poc edificants, i no mereixen ser vistes, resulta que els ciutadans ens hem de quedar sense veure una exposició que s’ha organitzat a expenses de l’erari públic.

És comprensible, això sí, que ell i molts altres energúmens que, com ell, ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions valencianes, s’expressen com ho fan, i se senten legitimats per a menysprear, vilipendiar, amenaçar i coaccionar els ciutadans. Els seus antecessors, tant ideològics com biològics, es van fer un fart de fer totes aquestes coses ―i moltes més― durant el franquisme, i ningú no els n’ha demanat mai comptes. Ni tan sols han hagut de dir públicament que n’estiguen penedits, o que tot allò va constituir un abús inacceptable. No parlem ja de rescabalar les víctimes o de restituir la dignitat de la seua memòria. Amb aquestes premisses, ¿com no volem que continuen insultant-nos, amenaçant-nos, i decidint què podem i què no podem contemplar?