Artur Mas i altres oracles

El senyor Artur Mas, número ú de Convergència i Unió, afirma que “seria un error convocar-la [la consulta] per evidenciar davant d’Espanya i del món que Catalunya el que vol és simplement ser espanyola”. No deixa de ser curiós com algú pot desqualificar una consulta, precisament pels resultats que s’hi obtindrien. Així doncs, no cal fer consultes! N’hi ha prou de preguntar-li al senyor Mas (o a algun altre oracle clarivident, que n’hi ha uns quants) quin serà el resultat. D’això, que en anglès s’anomena ‘wishful thinking‘, a casa meua en diem “qui té fam somnia rotllos”.

Cal dir que no és gens estrany que el senyor Mas s’expresse així. D’acord amb alguns dels més prestigiosos neurocientífics actuals, el cervell humà és una màquina altament eficaç a l’hora de confirmar les seues pròpies hipòtesis. Dit d’una altra manera: el nostre cervell està organitzat de tal manera que tendeix inexorablement a donar-nos la raó, en tot moment i circumstància. Tot considerant això, potser  caldrà que ens preguntem per què el senyor Mas desitja tan ferventment formar part d’una Espanya de què ell mateix es queixa amargament i amb freqüència. La resposta més probable evoca, de nou, una altra característica específica de la condició humana, la que fa referència a l’extraordinari pes específic que té l’experiència pròpia,  per minsa i particular que puga ser. És el que, en termes en planers, podem expressar amb allò tan sabut que “cadascú conta la fira segons li va”. I en la fira de les autonomies, la paradeta del peix al cove que ara regenta el senyor Mas, ha fet uns bons resultats. Vint-i-tres anys de govern no són -des de cap perspectiva raonable– un balanç migrat. Qualsevol botiguer signaria de bon grat un compte de resultats com aquest.

Crec que les afirmacions d’aquest polític, com les de molts altres, no reflecteixen -com seria desitjable– una visió de la realitat, particularment acurada i fiable, d’acord amb la posició privilegiada de qui les formula. Més aïna són deutores de les seues pors i inseguretats. Sorgeixen del temor -plenament humà, això sí– d’haver de jugar en escenaris desconeguts, i amb regles noves. I tanmateix, això que el senyor Mas tem, això que fa que ell i uns altres professionals de la política estiguen esforçant-se tant per tirar aigua tèrbola al vi fort de les aspiracions populars, és precisament el que ens escalfa la moral a uns altres i ens dóna ales per a sobrevolar tanta mesquinesa política, tanta mentida i tanta covardia com hem hagut d’aguantar des que la mal anomenada Transició ens va portar aquest subterfugi que alguns s’entesten a anomenar  -contra tota evidència empírica–democràcia. Els nous escenaris i les regles noves, potser fan por, però també són -ara com ara– l’única esperança real de canvi; d’un canvi que necessitem com l’aire que respirem.

Una resposta a «Artur Mas i altres oracles»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *