He estat fa uns dies al País Basc, concretament a la seu de Kutxa Gipuzkoa, a Sant Sebastià. Hi participava en una jornada, fent una conferència sobre estratègies per a incrementar la presència social de l’èuscar. La situació lingüística dels bascos és, pam amunt o avall, molt semblant a la nostra. Tenen una llengua, se l’estimen, i la fan servir molt menys del que voldríen. Igual com ens passa a nosaltres, a hores d’ara ja no és només perquè no els deixen usar-la. Ara ja -com nosaltres– són ells mateixos els qui s’hi posen límits. Ells mateixos els qui renuncien a l’èuscar en favor del castellà en una munió de situacions socials, públiques i privades. I ho fan, de nou com nosaltres, moguts per una sèrie de raons (deferència, inseguretat, urgència, necessitat, incompetència lingüística de l’interlocutor…) que acaben confluint en una cosa tan senzilla com que ens sentim incòmodes parlant la nostra llengua a casa nostra. Dit així, sembla una cosa de bojos. I tanmateix, crec que qualsevol parlant d’una llengua minorada coneix bé aquesta sensació.
Hi ha també algunes diferències entre la situació de l’èuscar i la del català, o més ben dit, entre les situacions dels seus parlants respectius. A diferència de nosaltres, ells no poden assumir que qualsevol persona, amb una mica de bona voluntat, pot entendre el seu idioma. Aquest fet, acompanyat de la indubtable bona predisposició general dels bascos (i les basques, que diria l’anterior Lehendakari) a ser amables, comunicatius i hospitalaris, els porta a canviar amb excessiva facilitat al castellà. Hi ha també una altra diferència, però, que és la que vull explicar ara. A les conferències o tallers per a mantenir la llengua, que fem ací al País Valencià, mai no hi assisteixen persones properes al poder polític o econòmic. En general, aquesta gent, o està obertament (en ocasions, salvatgement) en contra d’un plantejament orientat a estimular la visibilitat de la llengua pròpia, o senzillament no s’interessa pel tema. Al País Basc, en canvi, si més no en aquesta ocasió, he tingut l’oportunitat de plantejar aquest tema, i de discutir les dificultats que comporta, amb representants dels nivells més alts del poder polític i econòmic. Persones com el Diputat General de Gipuzkoa, el President de Kutxa i alguns dels alts càrrecs de l’entitat, la Regidora de Política Lingüística de l’ajuntament de Sant Sebastià, o la Directora de comunicació d’Innobasque, entre altres, hi han assistit i han aportat els seus punts de vista, els seus dubtes i les seues propostes de millora.
En un cert sentit, podem considerar que l’èuscar ho té més difícil que el català, tant per les raons expressades més amunt com pel nombre total de parlants. I tanmateix, fa molta enveja constatar que allà hi ha una classe dirigent basca, digna d’aquest qualificatiu, que està disposada a treballar sense complexos en favor de la llengua i la cultura que els identifica i els fa interessants per al món en general. Una gran, una enorme diferència, al costat de les elits acomplexades i vergonyosament sucursalistes que retenen els espais de poder de tot tipus, ací al País Valencià, i que treballen amb incontestable passió, incansable dedicació, i gran luxe de mitjans econòmics (els nostres diners) i publicitaris (els mitjans de comunicació que haurien de servir l’interés públic), per l’extermini radical de tota cultura que no siga la castellana.
Vull agrair a Ferran la seva aportació a la jornada que esmenta. Gràcies a ell, els directius i autoritats presents van descobrir un plànol d'anàlisi que no coneixien, i altres possibilitats d'actuació. Diria que en les seves aparicions públiques posteriors a la jornada ja s'ha començat a notar l'efecte Suay. Mila esker, Ferran.
Sens dubte, la teua intervenció ha causat sensació, els dirigents de les tres institucions, així com els tècnics que els acompanyaven, no han dubtat en afirmar-lo, en una reunió que celebrem el divendres passat. Zorionak eta eskerrik asko Ferran!
Supongo que si el señor Suay hubiera pasado por Iruñea, bajo un gobierno que tiene más proporción de vascoparlantes que Araba, no hubiera salido con la misma impresión.
Desde allí la sensación es de olvido, menosprecio, persecución incluso.
¡Muy triste!
Gràcies per la lucidesa, Ferran. Tal vegada, alguns no acaben de donar el pas, tal com deia Joan Fuster:
"Les llengües són un fet viu, i «saber-ne» alguna cosa, «saber-la» de debò, ha de ser viure-hi."
Com és possible que hi haja persones que visquen còmodament si tothora vieun com a estrangers a casa pròpia? Caldrà-ne buscar les escletxes, més enllà de la situació política, excusa no sempre coherent.
Endavant, amic Ferran.
Isidre