El problema de la dreta

El problema de la dreta que patim els valencians no és només que és una dreta extrema o cavernícola, que n’és, i en dosis enormes: és que no és valenciana. Pot semblar que això seria-en tot cas–un problema per a nosaltres, i no per a ells. I tanmateix, crec que no és així. La dreta que ocupa el Palau de la Generalitat és tan extrema i tan cavernícola que redefineix el concepte de ridícul cada dia que passa. Quan no es nega a que l’himne regional (paradigma de l’agenollament i la supeditació a Castella) siga interpretat en valencià, mutila una òpera -Roger de Flor–per tal que no hi haja cap al·lusió a Catalunya ni al català, en una expressió de xenofòbia radical que no té res a envejar als ideòlegs del nacional-socialisme alemany dels anys 30 i 40 del segle passat. Aquestes persones, que desitjarien de tot cor dir-se Campos, Barragán, Fuentearábiga o Cuesta, per al seu martiri constan, resulta que es diuen Camps, Barberà, Font de Móra i Costa, una pila de cognoms il·lustres, l’arrel catalana dels quals no és gens difícil de rastrejar, ni gens fàcil d’ocultar. No poden, ni que ho vulguen, ser castellans de soca-rel, i -en conseqüència– s’han anat carregant d’un autoodi ferotge, que els porta a sentir la necessitat d’exterminar tot signe de valencianitat. La llengua en primer lloc, sí; però no es conformaran amb això. Necessiten fer programes de TV, conduits per personatges tan incontrovertiblement casposos com el Bertin Osborne, en què els valencians hem d’assumir els referents, els símbols, els interessos, les músiques i els gustos dels andalusos o de qualsevol altra gent. Mentre els referents no siguen valencians, tot està bé i tot s’hi val. Perquè, per a ells, per a la nostra dreta ultra i governant, qualsevol símbol és preferible a un símbol valencià. Podríem tenir una dreta valenciana que fos -senzillament– regionalista, sense qüestionar la sacrosanta indissolubilitat de l’estat que ens expolia. La que tenim, però, ni tan sols no creu que ser valencià siga una forma digna de ser espanyol. En la seua obsessió per guanyar el favor dels seus amos, no veu cap altre camí que el de liquidar tot vestigi de valencianitat per a oferir-los, en safata, un poble anònim, destruït i submís fins a la ignomínia. Ells creuen que l’única manera de ser espanyols és liquidar tot rastre de la seua cultura pròpia i tota característica que els diferencie dels seus admirats amos castellans, i esdevenir-ne una còpia.
He començat dient que això er el problema de la dreta, i reconec que fins ara sembla que només siga el problema nostre, el dels qui no ens avergonyim de ser valencians ni aspirem -secretament o pública– a convertir-nos en una altra cosa; dels qui no detestem la nostra llengua ni la nostra tradició cultural. També és, però, el problema d’ells, perquè quan ho hauran aconseguit, quan hauran convertit el País Valencià en una demarcació administrativa completament provinciana, indiferenciada i castellanitzada, quina falta faran ells? Perquè caldran uns mandarins que governen un territori (potser caldria dir-ne ‘saquegen’) que no és més que una altra part de l’Espanya castellana?. No faran falta per a res, i aleshores, els seus amos, amb la complicitat -probablement joiosa– d’una ciutadania que ja no serà un poble pròpiament dit, se’ls espolsaran de damunt sense contemplacions, fent bona aquella frase històrica segons la qual ‘Roma no paga traïdors’.

2 respostes a «El problema de la dreta»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *