Que els electors d’un país consideren que tant la sospita que un polític ha robat i malversat cabals públics, com la certesa que ha mentit als representants electes i a la societat en general, no suposen cap inconvenient a l’hora de votar-lo, només parla en contra d’aquest país. Fins i tot si es tracta d’un país degradat a la insulsa categoria de comunitat (com la comunitat de veïns, o la comunitat d’afeccionats a les carreres de caragols, posem per cas), que l’honestedat dels polítics no siga condició necessària per al seu èxit electoral és signe d’una alarmant pobresa de cultura democràtica. Als països civilitzats, recordem-ho, els càrrecs públics sospitosos d’alguna malifeta, dimiteixen molt abans d’escoltar la sentència judicial. Això passa, però, en uns altres països.
A l’hora d’interpretar el que passa ací, podem apuntar diverses hipòtesis, que bàsicament caurien en dos grans grups. El primer grup correspondria a explicacions que podem considerar benèvoles amb els ciutadans. Segons aquest criteri, podríem considerar que el monopoli informatiu que patim els valencians, que ha degenerat els mitjans públics de comunicació fins a convertir-los en un simple instrument d’agitació i propaganda al servei del PP, exerceix un poder prou gran com per a explicar els resultats electorals. Així, des d’aquest punt de vista, la gent, desinformada –o, pitjor encara– equipada amb el succedani d’informació que emeten les prostituïdes emissores públiques, vota com ho fa per pura ignorància de la realitat.
En l’altre costat estarien les explicacions més pessimistes pel que fa al gènere humà o, com a mínim, pel que fa als humans valencians. Es tracta de pensar que els electors consideren que no cal que un polític siga honest (no diguem ja, que ho semble), perquè qualsevol d’ells, si en tinguera ocasió, també ficaria la mà al calaix, i potser encara en faria més, de forat. Fa poc, algú m’explicava, molt en eixa sintonia, que no li semblava creïble que tot un president s’haguera deixat comprar per uns quants vestits de no res. Em va semblar que, a algú capaç de pensar així, no calia explicar-li que això dels vestits només és la xocolata del lloro, i que els que realment importen són els milions d’euros públics (és a dir, nostres) que han anat a parar a les mans d’uns i altres “amiguitos del alma”. No ho vaig fer. En canvi, em va fer pensar en una anècdota que vaig sentir, atribuïda a l’inefable Groucho Marx. Es tractava d’una conversa amb una actriu coneguda de la seua època, i anava poc més o manco així:
Groucho: Vosté es gitaria amb mi per un milió de dòlars?
Actriu: Home, hi ha poques coses que jo no faria per un milió de dòlars!
Groucho: Ah, molt bé! I per deu dòlars?
Actriu: Per deu dòlars! Però, vosté quina classe de dona s’ha pensat que sóc jo?
Groucho: La classe de dona que vosté és ja ha quedat clara. Ara ja, només estem regatejant el preu.