Jo sóc un d’eixos que el senyor Rus vol rematar. Sóc professor d’universitat, i –efectivament– quan vull utilitzar un adverbi temporal, dic aleshores, o dic llavors. Un excel·lent i conegut remei contra la ignorància, el diccionari, diu: «Aleshores: En aquell moment, en aquell temps». De fet, no sóc l’únic que utilitza eixa paraula. Ho han fet també clàssics valencians com Onofre Pou (segle XVI) o Marc Antoni Ortí (segle XVII). Potser el senyor Rus voldrà també rematar-los. No ha de patir per això: ja són morts, i no cal que ni ell ni cap altre botxí vocacional els remate. Probablement no caldria dir-ho, però ateses les enormes limitacions de la cultura valenciana del senyor Rus, he preferit especificar-ho.
Com he dit al principi, he sentit les declaracions del senyor Rus, i he de confessar que estic atemorit. Ho estic perquè el senyor Rus no és qualsevol. En contra del que cabria esperar, atenent al contingut de les esmentades declaracions, el senyor Rus no és un no ningú. No és, com podria semblar, un perdonavides de tercera divisió, amb el cervell profundament perjudicat pel consum de drogues adulterades, i la llengua afluixada pels efectes d’algun licor de garrafa. No. El senyor Rus és alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València. És una persona amb molt de poder. I el poder inspira respecte en mans de persones respectables, i por quan l’exerceixen fanàtics violents, assassins potencials que somien matances i s’omplen la boca d’amenaces fàcils. El poder provoca pànic quan està en mans de persones capaces d’usar el verb rematar per a referir-se a uns altres éssers humans que, com és ara el cas, cometen l’imperdonable delicte de no ser tan profundament, tan rematadament analfabets com ells, en la llengua del seu poble. En un estat democràtic, aquesta classe de fanàtics de la violència haurien de ser perseguits, d’ofici, per un poder judicial independent. En un estat democràtic, això sí.