Normalitat nòrdica

A poqueta nit, un café amb mobles de fusta i fotografies en blanc i negre d’escenes costumistes del país, acull la presentació d’un llibre i un disc, d’un mateix autor. Presenta el llibre un prestigiós autor i  professor d’universitat, que en destaca la difícil adscripció a un sol gènere literari. Aprofita l’avinentesa per a explicar com d’insuficients són les tradicionals taxonomies dels gèneres, i cita interessants exemples de diversos clàssics europeus, incloent-ne alguns de locals. L’ha llegit dos vegades, i a penes consulta unes poques notes d’una llibreteta per a desenvolupar la seua intervenció fluïda. Encara no ha acabat i ja saps que llegiràs el llibre amb devoció. 
El disc el presenta el millor especialista en música del país, que explica amb la senzillesa pròpia de qui coneix a fons la matèria, com de difícil és traduir sonets de Shakespeare, mantenint al mateix temps el sentit de les paraules i un ritme adequat, que s’ajuste a la sonoritat pròpia de la llengua del traductor. Els versos en anglés tenen una mètrica i un ritme molt marcats, que és complicat de fer coincidir amb els de l’obra traduïda. És per això que en lloa la traducció, abans de parlar pròpiament de la música, la instrumentació i la veu.
Després parlarà l’autor, per a contar com ha viscut el llibre i reflexionar sobre la naturalesa i les funcions de la memòria, els secrets que tots conservem, la vida que flueix com el mateix Riu dels ulls que dóna títol al llibre. La memòria, la vivència personal de moments, en molts casos compartits amb les persones que l’escolten, es transforma en cançons que travessen segles i distàncies per arribar allà on ens trobem ara. I explica l’autor que ell sempre ha volgut viure al seu país amb normalitat. Viure com si parlar com ell parla, escriure com ho fa, o cantar com canta fóra perfectament normal.
I per què no ho hauria de ser? En qualsevol poble nòrdic, tot el que explicat abans no tindria res de particular. Una vetlada literària com tantes altres que es fan arreu del món. Passa, però, que el poble nòrdic de què parlem, Massalfassar, només és nòrdic respecte a la seua comarca de l’Horta. Passa que l’autor i els presentadors no es diuen Larsson o Björk, sinó Rafa Xambó, Toni Mollà i Josep-Vicent Frechina. Passa que la llengua en què s’expressen ells i el públic assistent, només la fan normal les persones. Les autoritats, en canvi, la ignoren sistemàticament, quan no s’estan esforçant acarnissadament per exterminar-la. 
Passa que els sonets de Shakespeare, curosament traduïts i delicadament musicats, no sonaran en cap emissora de ràdio; que no hi haurà actuacions en cap televisió, perquè no en tenim. Passa que per a aconseguir una cosa tan elemental com viure amb normalitat, l’autor, els presentadors i el públic assistent s’han hagut d’entrenar amb dedicació digna de més olímpiques disciplines, i han de fer el cor fort cada dia de la setmana. Passa que és una ‘normalitat’ treballada, costosa, assolida a còpia de voluntat i fermesa, on pesen més les cometes que la mateixa paraula.
I amb tot i això, vivim una vetlada literària ben normal. Ens somriem amb el cor, dialoguem sense pressa, ens escoltem sense ànsia, bevem vi de la terra i mengem les delícies de l’horta que ens ha preparat l’Oriol. Durant unes poques hores, al Café de l’Infern, ens permetem el luxe de sentir-nos normals. Ens sentim, més encara, privilegiats per comptar amb gent que paga el preu d’haver-se-la de guanyar individualment, i que encara és capaç de compartir sense reserves la seua nòrdica normalitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *