Per les festes de Nadal és quasi una tradició dur els xiquets al cinema. Una tradició ben fàcil de mantenir, a condició que sigueu una família castellana (vull dir, de llengua, no de lloc de naixement o residència). Si és el vostre cas, l’enhorabona. A la sala comercial de València que té la major oferta de cinema en valencià, les famílies castellanes poden triar entre 17 pel·lícules, ja siguen per a públic adult o infantil. Les famílies valencianes, en canvi, poden triar-ne concretament… una. Això sí, és una pel·lícula infantil.
I per si algú troba que es tracta d’una oferta desmesurada (per massa bona) per als valencians, no patiu. Les pel·lícules en castellà compten amb 4 sessions en horaris diferents, de manera que tothom puga trobar-ne el que més li convinga. Això fa un total de 68 sessions diàries, front a la bonica xifra d’una sessió en valencià. Això sí, és una sessió matinal, a les 12 del migdia, de manera que si resulta que encara hi ha algun valencià que treballa en horaris regulars… que es fota, o que envie els xiquets al cine amb els iaios.
I això, gràcies a l’esforç -en aquesta ocasió- d’Escola Valenciana (com en unes altres ha estat Acció Cultural o la Universitat de València), que han de treballar de valent cada any per aconseguir aquest privilegi. Perquè, per a nosaltres, els valencians, anar al cinema en la nostra llengua és un privilegi. Per als castellans no. Per a ells és un dret. Un dret bàsic, òbviament. Només faltaria que ara forem tots iguals. Que qui guanyà la guerra el 1939? I qui guanyà els 36 següents anys de franquisme amb Franco? I qui guanyà la farsa aquella que anomenaren Transició? I qui ha guanyat tots els anys de franquisme sense Franco que alguns anomenen pomposament ‘període democràtic’?
Home, no fotem! A vore si ara, pel fet de pagar més contribucions, de ser una de les cinc comunitats més pobres de l’estat i, alhora, una de les quatre que més paguen, voldrem -damunt!- tindre els mateixos drets que els guanyadors. Només faltaria!
Si volem dur les criatures al cinema, ho fem en la llengua de l’imperi. I l’educació, si tenim sort hi hi ha una escola amb línia en valencià a prop de casa, i si a la consellera li dóna la gana d’habilitar-la, i si els mestres tenen a bé de no ser analfabets en el 50% dels idiomes oficials… ja podem estar contents i pagats. I si no, a educar els fills en castellà com fan els espanyols de bé. Així, en el futur, podran ser uns inútils monolingües com el que governa a València o el que ho fa a Madrid, que per no saber, no saben parlar bé ni l’únic idioma que coneixen.
La constitució espanyola, eixa que du camí de ser molt més sagrada que la bíblia, diu que tots som iguals. El que no diu és que uns són molt més iguals que els altres. I nosaltres, els valencians, no estem precisament entre els qui són més iguals.
I, per cert, per a tots aquells que ens sentim indignats de constatar com, també en l’àmbit del cinema, ens pixen damunt i diuen que plou, estarà bé que ho recordem la pròxima vegada que perdem el cul per canviar al castellà, a la mínima que algú se’ns adrece en aquesta llengua, o que pensem que potser hi ha algun dels presents que no ha parlat en valencià des del primer dia de la seua vida comunicativa. Perquè això, la submissió lingüística que practiquem alegrement cada dia; la manca de dignitat que exhibim sense vergonya cada vegada que canviem al castellà pels motius més pelegrins, és la base que permet que les empreses de l’espectacle es burlen de nosaltres com si no comptàrem per a res. Perquè qui no sap fer-se valdre, efectivament, no hi compta.
En les nostres mans està canviar-ho. I feliç 2014!