Drets i fets lingüistics

El proper 4 de desembre celebrarem el primer Dia Mundial dels Drets Lingüístics, amb un govern que no és hostil al valencià. No cal dir que això és una bona notícia. I també una oportunitat.
Amb els drets lingüístics passa una cosa curiosa: tothom s’hi manifesta a favor, i molt pocs fan algun pas en la direcció de garantir-los. Es veu que queda bé eixir en la foto i parlar de les llengües com a tresors ecològics i epítoms de la diversitat. Omplir-se la boca de paraules de respecte i tolerància és molt barat. I signar manifestos, també.
El cas és, però, que per a garantir qualsevol dret cal arbitrar els deures concomitants. En altres àmbits a ningú no li costa d’entendre-ho. Si tenim dret a la sanitat pública, ha d’haver algú capaç de proveir atenció sanitària. Sense hospitals i professionals de la salut, parlar de dret a la sanitat seria un pur exercici d’estil, buit de contingut. I no contentaria ningú.
No és diferent per a les llengües. Per a garantir els drets d’uns parlants, a l’altre costat ha d’haver algú que els entenga i que siga capaç d’atendre’ls, perquè, efectivament, les llengües s’utilitzen per a la comunicació. Totes les llengües; no únicament les que disposen d’un exèrcit.
L’administració pública valenciana fa molts anys que funciona amb un exigent requisit lingüístic: qui no sap parlar castellà no hi pot treballar. És condició sine qua non, i a ningú no li escapa això.
En un territori amb dos idiomes oficials, hi ha dos classes de parlants, els parlants complets, que són competents en els dos idiomes, i els incomplets, que només ho són en un. Quins ha d’incorporar una administració publica? Admetríem funcionaris que saberen sumar i restar però no multiplicar i dividir? O que estigueren capacitats per a treballar en primavera i estiu, però no durant la tardor i l’hivern?
És molt fàcil d’entendre: la igualtat requereix que tots els ciutadans puguen ser atesos en les mateixes condicions. Si uns ho poden ser en la llengua oficial de la seua elecció i els altres no, estem davant d’un sistema de castes. I això no és igualtat, és supremacisme.
Costa d’entendre que ningú, i particularment, que organitzacions que no tenen cap inconvenient per a signar preciosos manifestos a favor dels drets lingüístics, puga oposar-se a que l’administració pública valenciana prenga les mesures oportunes per a garantir la igualtat de tracte a tots els ciutadans.
Si una persona s’adreça a un funcionari, i aquest pot al·legar que no l’entén, com dimonis pot exercir els preciosos drets lingüístics que li reconeix la llei, i que tots els alegres manifestos del dia 4 li recordaran? Els ha d’exercir individualment? Ha de fer un exercici d’onanisme lingüístic?
És evident que necessitem una nova llei capaç de garantir la igualtat lingüística. La que tenim ara, no ho fa. I les lleis han de garantir els drets, i ho han de fer establint les condicions perquè els deures corresponents estiguen disponibles. No hi ha drets sense deures. Drets lingüístics, tampoc. I aquest primer 4 de desembre, el primer amb un govern partidari de respectar el valencià, hauria de marcar una fita en el camí cap a la igualtat lingüística. L’hora de passar dels drets lingüístics als fets lingüístics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *