http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4115302/ferran-suay-matar-pais-valencia.html
El PP valencià aprovarà, amb la seua majoria absoluta (i absolutament al·lèrgica al diàleg) una norma que pretén impedir l’ús del terme País Valencià. Ja sabem que vetos i prohibicions són les estratègies preferides d’un partit que, estacat fins al coll en casos de corrupció i sospites clamoroses d’activitats delictives diverses, només veu en la llei un instrument per a imposar les seues obsessions. Particularment, les derivades del seu caràcter ultranacionalista.
Entre aquestes obsessions ocupa un lloc principal la que pateixen amb el nom del país. Obsessió curiosa, si tenim en compte que el mateix preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, impulsat i votat pel PP, amb la connivència imprescindible del PSOE, diu: “Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l’autonomia valenciana […]”.
Potser és això, la concepció moderna, el que tant els molesta. Estarien més còmodes amb una concepció obertament feudal? Probablement sí, però crec que cal un esforç per entendre la bel·ligerància virulenta del nacionalisme espanyol (representat ara i ací fonamentalment pel PP, però no en exclusiva), que ara pretén prohibir una denominació que figura en el nom mateix de la majoria de les organitzacions cíviques, sindicals i polítiques que formen el teixit social valencià.
Després de la mort de Franco, i durant el procés mal anomenat ‘Transició’, el País Valencià va viure un primer assaig d’allò que, anys més tard, s’ha mostrat com una constant: la completa unitat de criteri dels dos grans partits del nacionalisme espanyol en relació a l’organització territorial de l’estat. En aquells anys, la UCD i el PSOE van pactar una estratègia orientada a amputar artificiosament el creixement de les forces polítiques valencianistes, en benefici -lògicament- d’ells mateixos. Aquella estratègia va aportar -entre més coses- la infausta barrera electoral del 5% (única en tot l’estat) per a poder accedir a les corts valencianes, i la guerra bruta d’incitació a l’odi que acabà abocant a la vergonyosa batalla de València.
L’obsessió malaltissa contra el nom País Valencià respon al coneixement profund del valor que tenen els símbols, per a qualsevol poble. Han tret profit de promoure l’analfabetisme desacomplexat i d’instigar a l’odi per qüestions com els colors de la bandera, el nom de la llengua i el del territori. I és perquè saben que la simbologia no és pas una qüestió menor. Algú s’imagina un estadi sencer cridant rítmicament “Co-mu-nitat Va-len-ciana”? Resulta senzillament impossible. No ho és, en canvi, esgargamellar-se cridant Espanya, o Astúries, o Catalunya. I això (òbviament, entre moltes altres) és una de les coses que fan país, que és el que -a tota costa- volen impedir.
‘Comunitat’ és -sense cap mena de dubte- un nom menor, una paraula dèbil. Ens remet a ‘comunitat de veïns’ o ‘comunitat de regants’, quan no a ‘comunitat religiosa’, però no reflecteix de cap manera una idea sòlida de poble que es dota d’una organització política i social. ‘Comunitat’ és el nom de la forma administrativa (comunitat autònoma) adoptada en la constitució de 1978. És -només- un terme legal, una denominació. No és ni pot ser el nom d’un poble. És significatiu que els mateixos que mai no han alçat la veu quan els mitjans espanyols de comunicació ens han insultat amb el terme sucursalista ‘Levante’, sí que s’esvaloten -en canvi- davant el fet que siguem un país i que ens anomenem així.
No ens deixem enganyar. Tota aquesta traca per a revifar lluites intestines i tornar a instigar l’odi, respon al fet que veuen que els perilla la continuïtat en el poder. Els importa ben poc la pau social o la convivència, perquè mai no han vist la política més que com una manera d’enriquir-se, ni la democràcia més que com un substitut convenient de les armes, quan aquestes ja no són sostenibles. I el nom País Valencià, eixes senzilles dos paraules, representen per a ells el pitjor dimoni: la imatge d’un poble que no es resigna a ser un simple apèndix d’un altre, i que -finalment- està en condicions de fer fora les sangoneres que l’han governat des de fa més de tres segles.
És a aquesta por a la que reaccionen. I és per defensar els seus privilegis que no dubtaran a causar tant de mal com podran, i a enfrontar els ciutadans entre ells, si poden tornar a fer-ho. Enfront, només ens tenen a nosaltres, als que venint d’on vinguem i parlant com parlem, no estem acomplexats de ser valencians; als que no ens sentim superiors, però tampoc inferiors als altres pobles; als que sempre hem desitjat un nom digne per a un poble tan digne com qualsevol altre. Nosaltres som els valencians, i el nom és País Valencià.