Descentrats

Fa poc explicava el professor Rafael Xambó que, entre els projectes que s’han presentat a concurs, amb l’esperança de convertir-se en sèries i minisèries de la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, n’hi ha ben pocs que estiguen basats en obres d’autors valencians. Li sobtava això, especialment, si tenim en compte que vivim una època de gran producció literària i editorial. Com és que, fins i tot quan pensem en programes adreçats a una audiència valenciana, no ens fixem en obres produïdes en clau valenciana?

Seria una gran notícia que això passara només en l’àmbit de la producció audiovisual. Malauradament no és així. En el mateix acte en què parlava Xambó, vaig sentir referències a l’administració espanyola com a ‘administració central’. On és el centre del nostre país? A Madrid? No tinc dubte que és així per a molta gent. No crec, però, que ho siga per als qui parlaven l’altre dia, ni per a la majoria dels qui es refereixen al govern espanyol com a ‘central’. Es tracta, en aquests casos, d’un símptoma clar de descentrament.

I la primera condició per a poder canviar una realitat, qualsevol realitat, és saber on ens situem i, per tant, des d’on podem actuar. El govern espanyol, no hi ha dubte que és espanyol. I si el volem geolocalitzar, en podem dir ‘de Madrid’, que tampoc no falta a la veritat. Qualificar-lo de central, per contra, ens converteix automàticament en perifèrics. Ja sé que és així com ens veuen des de Madrid. La pregunta és si nosaltres també ens veiem com a perifèrics. Perquè si és així, no hi ha res a pelar. Si algú es considera perifèric de si mateix, és impossible que puga agafar les regnes de la seua vida.

Forma part, tot plegat, de la gran demostració de debilitat intel·lectual que és acceptar els marcs mentals que et proposa l’adversari. Especialment quan un dels objectius centrals de l’adversari és negar-te l’existència. En els seus marcs mentals, els valencians no existim com a poble; el valencià és una nosa, un inconvenient (a tot estirar, un antipàtic requisit); les nostres institucions són secundàries, regionals, perifèriques.

Allò seu, en canvi, sempre és definit en termes ben positius. El seu idioma és internacional, elevat, un do, un regal; mai una obligació, una imposició o un requisit. Les seues institucions són centrals, executives, o fins i tot supremes, com aquell tribunal.

No costa gens d’entendre que ho facen així. Després de tot, n’ixen beneficiats. Allò que costa de pair és que nosaltres no tinguem la necessària altura de mires, o un mínim de capacitat d’anàlisi i reflexió que ens permeta de rebutjar els marcs que ens perjudiquen. És només el primer pas per a crear-ne uns altres que ens puguen resultar útils.

Mentre ens continuem conformant amb repetir clixés, no sols suats i antiquats, sinó sobretot elaborats per l’adversari, amb la pobra justificació que “ja ens entenem”, o que els tenim molt interioritzats, no hi haurà manera de mantenir viva l’esperança d’assolir un canvi del país, que siga alguna cosa més que un simple ball de noms en els càrrecs. L’autocentrament és una condició necessària (tot i que no suficient) per a governar-nos a nosaltres mateixos. Si seguim acceptant els seus marcs mentals, els seus termes i les seues expressions, estem admetent implícitament, que ens sembla bé que ens governen a la seua conveniència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *