Plataformes

El descrèdit a què han sotmés -i estan sotmetent- l’activitat política, els partits que han ocupat el poder des de la mort de Franco ha provocat, entre moltes altres conseqüències, una certa proliferació de plataformes que opten a assolir un cert protagonisme públic i polític. 
Sovint es presenten -i ho són- com a iniciatives sorgides des de la base (de baix cap amunt), que opten a unificar gent amb sensibilitats diferents, entorn d’alguns objectius comuns. La idea -sens dubte- és bona: juntem-nos per a assolir allò en què estem d’acord, i després ja resoldrem allò en què discrepem. És bona, però, únicament a condició que els mínims siguen autèntics mínims, i uno idearis polítics concrets i complets, camuflats de manifest unitari. 
Un dels terrenys en què és més viable arribar al consens és el de l’alliberament nacional. Conforme la gent va  adquirint consciència que la situació de subordinació que patim els valencians ens resulta ruïnosa, no ja en termes d’identitat o de cultura, sinó també -i sobretot- en el terreny estrictament econòmic, s’obre una possibilitat real d’arribar a construir majories favorables a un trencament real amb el sucursalisme que ens proposen (i imposen) els partits espanyols. 
Això pot interessar a tota mena de persones, de qualsevol ideologia política, perquè tots els pobles del món, sense excepcions, volen ser amos del seu destí, i destinataris dels seus recursos. És per això que els manifestos i plataformes que pretenen aglutinar gent en favor d’un procés d’alliberament nacional no haurien de prejutjar la ideologia dels possibles signataris. 
Si volem que molta gent signe i es comprometa amb un manifest que pretén ser punt de partida per a una futura República Valenciana, té algun trellat exigir que qui el signe estiga -a més a més- a favor de l’expropiació dels bancs, en contra de tindre exèrcit o a favor de la igualtat de gènere? O, dit d’una altra manera, no volem que signen el manifest aquells que, a banda d’estar a favor de recuperar la plena gestió dels recursos valencians per part del País Valencià, no tinguen clar si també són partidaris de tot un seguit de posicions polítiques, que són precisament les dels redactors del manifest?
Crec que no puc expressar-ho millor que el periodista Pere Cardús (Vilaweb, 17/04/2013), quan -inspirant-se en una obra d’Epictet, diu: “Algunes veus del moviment independentista volen fer dues coses: atènyer la independència i canviar la societat girant-la com un mitjó. És un plantejament legítim i tan vàlid com el dels qui no volen que canviï res. Però si volem guanyar una batalla amb els efectius que tenim, val més no encarar-se a dos exèrcits alhora”.
,La meua proposta és que s’elabore un autèntic manifest de mínims. Una proposta que puga signar tota persona que siga partidària que els valencians recuperem la plena capacitat d’autogestionar-nos, que deixem de pagar tributs exorbitants a uns gestors ubicats a Madrid, que els gasten fonamentalment en ell mateixos, i ens en retornen només les escorrialles. Vull dir, un manifest que puga subscriurequalsevol que estiga a favor que els valencians tinguem casa pròpia. Les altres qüestions, com ara el material de què farem les parets o el color de la pintura, les haurem de decidir -amb mètodes democràtics, és a dir, respectant les opcions majoritàries- quan tinguem la casa. Tractar de fer-ho abans és, senzillament, dividir les forces i reduir les probabilitats d’assolir els objectius. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *