Fa poc, amb ocasió d’una conferència a Eivissa, un periodista local em va telefonar per a fer-me una entrevista. Com la conferència era sobre el (difícil) benestar dels parlants de llengües minorades, una de les primeres preguntes fou si el català encara estava minorat. Em va xocar aquest ‘encara’, que donava a entendre que potser això de discriminar les persones que opten per expressar-se en ‘la llengua oficial que no és el castellà’ (per seguir la imaginativa terminologia encunyada per l’expresident balear, Bauzá) fóra una cosa del passat.
En resposta, li vaig esmentar només uns pocs dels casos que han eixit a la llum en els darrers mesos, i el vaig remetre a l’informe que la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística va presentar a l’ONU l’any passat. Com que, tot i treballar en un mitjà de comunicació eivissenc, el periodista s’expressava consistentment en espanyol, vaig aprofitar per a preguntar-li si ell havia tingut alguna dificultat pel fet d’ignorar la llengua pròpia del lloc on viu i treballa. Si alguna vegada li havien dit que no l’entenien o li havien demanat de canviar al català. La resposta, no cal dir-ho, va ser negativa. En aquell moment, jo encara no ho sabia, però només dos dies després, a mi sí que em passaria això mateix, en arribar a Eivissa.
En el transcurs de la conversa telefònica (bilingüe), el periodista em va preguntar si no era un poc exagerat, això de parlar dels drets lingüístics com a drets humans. Després de respirar profundament i pausada, li vaig demanar d’esmentar algun dels drets humans que ell considerava com autèntics. L’accés a la sanitat i a l’educació formaven part de la seua llista, de manera que li vaig poder preguntar si els metges que t’atenen ho fan en algun no-idioma, i si és possible implementar un sistema educatiu que no utilitze un idioma o altre. La història de la senyora d’edat avançada, d’Alcoi, que en trucar a urgències per a demanar assistència va rebre la instrucció de parlar en espanyol si volia ser atesa, em resultà molt útil per a expressar el meu punt de vista.
Molt poques esferes de l’activitat humana poden produir-se en sense un component lingüístic, com a part essencial de la interacció. Els drets, en gran mesura, s’exerceixen en estreta interacció amb altres persones que poden, o bé proveir o bé limitar l’exercici d’aquests drets. En aquest moment, qualsevol dels drets que podem citar, es transforma (també) en un dret lingüístic.
És fàcil ignorar això, i pensar que és una exageració incloure les llengües com a part essència de l’exercici dels drets humans, que es basa en el principi d’igualtat: que no hi ha éssers humans superiors a uns altres. és fàcil si parles una llengua dominant, en què no tens la més mínima dificultat per a viure-hi plenament. Perquè pots anar al cine, al teatre, perquè pots triar entre diversos mitjans de comunicació, perquè ningú no et diu que no t’entén i que faces el favor de ser ben educat i passar a parlar en un altre idioma (el seu, casualment, sí), perquè els metges t’atenen en la teua llengua, i els prospectes de les medecines estan escrits en l’idioma que parles a casa.
No és tan fàcil si resulta que parles una llengua minorada (que pot ser minoritària o, com en el nostre cas, no ser-ho en absolut). En aquest cas, tardes poc a constatar que el principi d’igualtat no s’aplica igualment a tots els parlants; que uns són molt més iguals que els altres. Al periodista monolingüe li semblava, d’entrada, una exageració. Probablement a molts dels lectors bilingües, trilingües o més, no els ho semblarà.
El propvinent 4 de desembre, se celebra el dia internacional dels drets lingüístics, que és una altra manera de celebrar els drets humans. Uns drets que s’haurien d’aplicar a tots els éssers humans, i no tan sols a aquells que els reclamen en un dels idiomes dominants.