No hi ha crisi per al castellà

Fa poc vaig anar al Museu de la Valltorta, que exhibeix -entre altres coses- uns magnífics exemples de pintures rupestres. En trobar-me que tots els fullets informatius estaven escrits exclusivament en castellà, em vaig adreçar a la persona que hi havia en recepció, per a demanar-ne en valencià.
“Fa temps que no n’envien” -em va dir, tot atribuint-ho a la crisi econòmica. “I per al castellà no hi ha crisi?”- li vaig replicar. La dona somrigué i m’ho va acceptar -“Es veu que no”- amb un somriure. No sé quin pot ser el cost extra d’imprimir la meitat dels paperets en una altra llengua. Sospite que molt proper a zero, si no és que hi comptem el cost de la traducció. Però, si ens ho mirem amb una miqueta de sentit comú, la versió traduïda hauria de ser la castellana, ja que els pamflets no els escriuen a Valladolid sinó ací, a casa nostra. I es veu que -efectivament- mai no falten diners per a això. 
Molt més sonat és el fet que les 126.000 famílies que han demanat (i no han obtingut) l’escolarització dels seus fills en valencià han d’escoltar arguments (més bé excuses de mal pagador) que relacionen la terrible crisi econòmica que patim (com si fos una plaga bíblica o una catàstrofe natural, i no el producte del lladrocini continuat dels mateixos governants que l’esgrimeixen com a excusa) amb la dificultar d’implementar línies educatives d’immersió lingüística.
Es veu que implementar línies en castellà no costa diners. O que els diners no importen, si són per a gastar-los en promoure el castellà. Es veu que el pobret no ha tingut prou amb els 300 anys d’imposició radical, ni amb les més de 500 normes legals que -encara ara- n’imposen l’ús en el nostre territori, i encara necessita més ajuda.
Deu ser per això que les 17 famílies de tota Catalunya que han sol·licitat escolaritzar els fills en castellà sí que ho podran fer. Per a això no han de faltar diners. Junt amb les armes per als tres exèrcits i els diners per a l’església catòlica, els fons públics per a castellanitzar la població són l’autèntica prioritat d’un govern molt preocupat per la “marca Espanya”. 
O és això, o és -senzillament- que les autoritats espanyoles (això inclou -òbviament- els actuals ocupants del Palau de la Generalitat de València) consideren que hi ha dos classes de ciutadans: els castellans -que són de primera, i tots els altres -que es veu que som de segona categoria. Els primers són mereixedors del respecte estricte als seus drets lingüístics, siga la que siga la conjuntura econòmica, mentre que els drets dels segons poden ser postergats, entre moltes altres causes, fins que hi haja un superàvit de recursos. 
No em molestaré en qualificar aquest capteniment des d’un punt de vista ètic. Ja entenc que per als nostres governants, la paraula no té absolutament cap significat, ni pot formar part del seu vocabulari. Ho faré, en canvi, en uns termes que els són generalment molt grats: és anticonstitucional.
I és que -per a la seua sorpresa– la constitució espanyola, conté 167 articles més, a banda del dos i el tres, que són els únics que els interessen. I alguns d’aquests articles, fins i tot estableixen la necessitat de no discriminar els ciutadans per diverses raons, incloent-hi les lingüístiques. I, senyors i senyores governants: la constitució atorga els drets als ciutadans; no als castellans. 
Sona paregut, però no són sinònims: els valencians també som ciutadans. I només ho serem de ple dret quan l’estat ens tracte, a tots els efectes, de la mateixa manera com tracta els castellans. Ni més obligacions ni menys drets. No tinc gens clar que un estat que tinga com a gentilici el mot ‘espanyol’ siga capaç de fer això mai.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *