He llegit que en la futura TV valenciana, si és que algun dia ens arriba, les tertúlies es regiran per un sistema de quotes que farà que la meitat dels tertulians siguen cromosòmica ment XX, i l’altra meitat XY. Més encara, es veu que també hi hauria quotes en funció del pes corporal (“Se evitará el cànon de delgadez” és, concretament, el que he llegit al diari que ho publica. I no en cite la versió en valencià, perquè, d’acord amb la tradició del mateix diari, podria significar qualsevol desgavell proveït per un traductor automàtic generosament subvencionat).
Això només es pot sostenir, si assumim que els humans XX tenen visions de tots els temes, clarament diferenciades de les que sostenen els humans XY. Seguint el raonament, això voldria dir que la seua naturalesa genètica els fa vore les coses de manera ben diferent, i que trobaríem, per tant, més acord i cohesió entre XX i entre XY respectivament, siga quin siga el tema a discussió. És així? Si la resposta és sí, avant amb les quotes!
Això del pes també és una gran idea. Implica pensar que en funció de la desviació respecte al normopés (pes corporal considerat saludable per a l’estatura, sexe i complexió de la persona), també tenim uns o altres baixos cognitius. Així, deu ser difícil trobar un home prim i un home gros que estiguen d’acord en algun tema. No diguem ja si parlem d’una dona prima i d’un home gros. O bé (perdó si he usat termes políticament incorrectes o que pogueren fer que algú se sentirà ofés): una persona XX de pes corporal arrenglerat amb els estàndards de normalitat estadística, i una persona XY amb puntuacions més de dos desviacions típiques per damunt de la mitjana. És així? Si la resposta és sí, avant amb les quotes!
Encara més; per què limitar-nos a l’obesitat? I què en diem de l’estatura? Per què no un sistema de quotes que equilibre la quantitat de baixets i alts? I calbs i peluts? Per què no? Algú podria considerar que els calbs (o bé “persones amb alopècia”, per si algú se sent ofés per la vulgaritat del terme ‘calb’) són un col·lectiu, i que no tenen una representació suficient en els mitjans públics. O potser caldria diferenciar entre calbs i calbes, i prendre en consideració un altre element per a les quotes. I fins on podríem seguir amb això?
Modestament, i des de la perifèria de les complexes decisions que cal prendre per a fer pasturar un país pel recte camí, des del lideratge responsablement exercit pels mitjans públics de comunicació, proposaria una idea per a la selecció de tertulians. I si, per a cada tema, buscàrem persones competents en la matèria? Estic convençuts, que per a la immensa majoria dels temes que es puguen seleccionar, n’hi ha, d’especialistes ben capacitats per a contribuir a elevar el coneixement general de la matèria. No conec, així a la bestreta, quina serà la seua càrrega cromosòmica o el seu índex de massa corporal. I francament, m’importa ben poc. Com a espectador, m’agradaria assistir a debats interessants, enriquidors, en què unes persones que tenen uns determinats coneixements i capacitats, col·laboren a esclarir algun aspecte polèmic d’interés general. I això s’aconsegueix quan se selecciona l’agent en funció de les seues competències, i no de característiques morfològiques.
Si algun dia em convidaren a una tertúlia de la tan esperada TV valenciana, m’agradaria molt pensar que és perquè algú ha considerat que la meua visió sobre el tema en qüestió, és digna d’atenció, ni que siga per a ser degudament rebatuda per alguns altres tertulians. Detestaria, en canvi, pensar que la meua presència forma part de la quota d’homes de mitjana edat, calbs i dins de la normalitat ponderal.