La Declaració de Sobirania recentment aprovada pel Parlament de Catalunya és un dels pocs exemples de democràcia autèntica que s’han vist en les darreres dècades. Amb la democràcia passa sovint com amb la ciència, que s’ha d’esforçar per establir de manera inequívoca coses que -en realitat- són una obvietat. En tots dos casos, el de la democràcia i el de la ciència, és fonamental i imprescindible que ho facen així.
Declarar que el poble de Catalunya és sobirà per a decidir sobre el seu futur hauria de ser una obvietat. Tots els pobles ho són. No ho és tant en el context d’acceptació generalitzada del supremacisme espanyol en què hem viscut els darrers tres segles. És en aquest marc, que una expressió com “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” pot resultar poc menys que revolucionària.
Supremacisme significa, precisament, assumir que uns pobles tenen uns drets (més aviat, privilegis) que uns altres no han de compartir. Després de la mort de Franco, l’obsessió supremacista del dictador es va reescriure en forma d’una constitució amanyada sota l’amenaça militar, i destinada a consagrar el franquisme pel mitjà de dotar-lo d’una tènue pàtina electoral. El document, ferotgement atacat per la mateixa dreta que ara l’ensalça, ha acabat convertint-se -per als continuistes- en una mena de llibre sagrat, que hauria de ser referència última de tot.
El supremacisme espanyol no pot acceptar la sobirania de Catalunya perquè considera que els seus drets -els dels espanyols- són superiors als d’uns altres -els catalans- per dret de conquesta. Els mateixos espanyols que són radicalment independentistes (no volen que el seu país siga governat per un altre), neguen el dret a la independència a un altre poble, senzillament perquè el consideren inferior i -per tant- no mereixedor dels mateixos drets.
Particularment imbècils són els arguments que fan referència a la necessitat d’obeir la legalitat vigent. Segons les lluminàries que s’omplen la boca amb aquestes expressions, es veu que els Estats Units d’Amèrica del Nord haurien de ser encara una colònia britànica. Com colònies espanyoles haurien de ser Holanda, Bèlgica i la major part dels estats del continent americà. I les dónes no haurien de poder votar, i l’apartheid sud-africà hauria de continuar plenament vigent. En tots aquests casos, i en molts i molts més, s’ha capgirat una situació injusta, o senzillament no desitjada per la majoria, pel mitjà d’ignorar, desobeir o atacar frontalment les corresponents legalitats vigents. La legalitat no pot estar per damunt de la democràcia. És justament al contrari. És la democràcia, la voluntat del poble, la que ha d’establir la legalitat.
De fet, si consultem el diccionari, ens trobarem que ‘democràcia’ és -precisament- “Govern en què el poble exerceix la sobirania”. S tot el que tenen per a oposar a això és l’argument que uns pobles (el seu) sí, i uns altres (el nostre) no, ja no caldrà que tornem al diccionari a cercar el mot ‘supremacisme’ (que -per cert- no hi figura).
Totalment d'acord amb la dessacralització del best seller de la transició. I amb la resta també. Només m'agradaria apuntar una idea: crec que la majoria dels espanyolistes ja han superat l' "etapa supremacista". Són un esglaó més amunt. No pensen que el seu poble siga superior al nostre sinó que tots som un mateix poble, de la mateixa manera que en alguns llibres de llengua del franquisme el gallec i el català es definien com a dialectes del castellà. Som una varietat exòtica i rebel de l'espanyolitat i per això ells han de prendre part en les nostres decisions.
Dic jo, és una idea.
Salut i res públic.
Estic d'acord. Pense que això mateix (considerar que no som un poble diferent del seu) és la mostra suprema del seu supremacisme (si volem, supremacisme latent).
Sí, supersupremacistes, com diria el jovent.