Mentre l’objectiu de la política lingüística continue sent el de no molestar els parlants de la llengua dominant, estarem contribuint a exterminar una llengua: la nostra.
No és que molestar siga, en si mateix, un objectiu desitjable: no ho és. D’una banda, la promoció real de l’idioma propi d’un poble no s’ha de fer per a molestar ningú. De l’altra, cal ser molt ‘especial’ (diguem-ho així), per a sentir-se incomodat per la presència d’una llengua. Particularment, si és la que ja hi havia, abans que s’hi imposara la teua.
Els intents reals de recuperar els espais d’ús del valencià, no passen per fer que ningú deixe d’usar ni el castellà ni cap altre idioma. Han de passar, això sí, per fer del valencià una llengua necessària, o com a mínim, molt convenient. I això no es pot aconseguir si tot l’esforç es concentra a garantir que tot allò que estiga escrit i siga dit en valencià, estiga també disponible en castellà, mentre que això mateix no funciona en l’altre sentit: hi ha milers de missatges que només ens arriben en espanyol. Amb això, no hi ha cap incentiu real per a aprendre i usar el valencià.
Em sembla molt correcte que les informacions essencials estiguen disponibles en diversos idiomes (i no, exclusivament en dos, com és habitual). Avisos urgents o importants, indicacions de seguretat, entre altres assumptes, és molt beneficiós que puguen ser entesos per tota mena de persones, siguen o no residents a casa nostra. Això és una cosa; i una altra, de ben distinta, és fer per manera que ningú no necessite ni tan sols fer l’esforç mínim que demana, per a un hispanoparlant, entendre un rètol en un altre idioma romànic, ben semblant al seu.
En la meua opinió, hi ha dos coses que cal fer (i que reclamen una certa urgència, si tenim en compte el caràcter provisional dels resultats electorals) per a aconseguir algun efecte positiu en la recuperació social del valencià.
La primera és deixar de practicar el bilingüisme imbècil (http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/147145-bilingueisme-imbecil.html), que implica, a més, considerar que els ciutadans hispanòfons no estan capacitats per a entendre el valencià, cosa que és clarament falsa. Si al Metro, per posar un cas, trobem tots els cartells repetits en les dos llengües romàniques i extraordinàriament pròximes, quina falta fa fer ni el mínim esforç d’habituació al valencià? Usar únicament el castellà, com a idioma complementari, és d’un provincianisme vassall i vergonyós. Són precisament els estrangers que ens visiten, a qui més convindrien missatges en altres idiomes, com fan en els metros de moltes ciutats europees.
La segona és evitar les incoherències flagrants. No es pot fer una campanya en favor de la llengua pròpia, al mateix temps que la institució que la impulsa deserta de l’ús normal del valencià en tota mena de senyalitzacions, missatges i altres tipus de comunicació ciutadana. Quin missatge estem enviant si fem això? Que ‘això de la llengua’ és purament una pantalla, un motiu per a gastar uns diners que podrien anar a altres objectius més prioritaris? És això, exactament, el que diuen els enemics declarats de la diversitat lingüística.
No dic que les campanyes no puguen ser útils. Imagine que, com en tots els altres àmbits, n’hi haurà que sí que ho són, i que no. Afirme, en canvi, que una campanya costosa, acompanyada d’un comportament lingüístic erràtic i incoherent, produirà uns resultats molt menors que fer un ús consistent del valencià, fins i tot en absència de campanya. Probablement, la combinació de les dos accions, serà la millor alternativa.
Les polítiques de recuperació d’un idioma històricament subjugat i perjudicat no han de fer-se per a incomodar ningú. Tampoc, aquells que familiarment han sucumbit a la pressió i han deixat de transmetre la llengua pròpia a les següents generacions. Ja sabem que solen ser els més agressius contra aquells que, o bé no han claudicat, o bé han recuperat la llengua familiar en algun moment. Ara bé, no serviran de res, mentre l’objectiu central, per motius electoralistes o per altres tipus de pusil·lanimitat, siga el de no incomodar ningú.