Després que, durant anys i panys, els partits espanyols del règim s’havien omplit les butxaques i els comptes corrents a Suïssa, de diners robats als contribuents, vingueren les lleis i normatives de « transparència ».
Essencialment, vol dir que tothom ha de ser considerat com un lladre potencial, i que, per tant, s’han de prendre totes les mesures preventives per evitar que la potència es puga convetir en acte, i algú puga distraure cent euros del pressupost d’un departament universitari per a articles de papereria, o d’una minsa subvenció, rebuda per alguna associació cívica.
Mentretant, els que ja havien robat (i mai no han tornat el botí) poden seguir pagant la millor enginyeria financera, i amb l’ajuda inestimable d’una separació de poders tendent a zero, continuar robant, i contemplant beatíficament com els seus delictes prescriuen, o se’ls aplica alguna altra fórmula per a ganrantir-ne la impunitat.
Ara ha esclatat l’escàndol d’uns títols universitaris venuts o regalats, per una universitat del règim, a persones que no els mereixien ni per capacitat intel·lectual ni per esforç (no cal ni que esmentem l’assistència a classe).
La primera mesura ha estat posar en qüestió les universitats. Així, en plural. Probablement algun administratiu, i ves a saber si fins i tot un càrrec acadèmic menor, pagaran els plats trencats, i els responsabilitzaran d’una mangarrufa que prové exclusivament dels cercles del poder polític.
I després, elaboraran una normativa que considerarà que tot estudiant és un estafador en potència, que està mirant d’aconseguir un postgrau de la Universitat de Harvard, pel senzill procediment d’anar un parell de vesprades a Aravaca (o de signar la llista d’assistents), o intentant obtenir un Màster sense estudiar ni un miserable paràgraf. Assumiran que tot professor té la voluntat d’atorgar un títol a qualsevol mafiós convenientment col·locat en una presidència, una secretaria o alguna altra canongia seglar ben remunerada.
Haurem d’adoptar més mesures preventives, emplenar més formularis. Potser fins i tot haurem d’enregistrar les defenses dels treballs de fi de grau, de fi de màster o de tesi doctoral. I conservar, com or en pany, els enregistraments, per tal de garantir que això que han fet ells, no ho puga fer, mai més, ningú… que no siguen ells.
Ells seguiran ocupant els seus càrrecs, cobrant els seus salaris, hipertrofiats en relació als mèrits que han fet per aconseguir-los, i somriuran amb condescendència quan protestem perquè continuen saturant de burocràcia la vida dels docents: « És que viuen molt bé, i no volen treballar »
En això quedarà tot l’enrenou que ara sona en relació a la Universidad Rey Juan Carlos I. Un nom extraordinàriament ben posat, per a una institució perfectament representativa del règim corrupte d’eixa democràcia de fireta que és el Reino de España, que si alguna cosa no és, és una república bananera. No per ‘bananera’, sinó per ‘república’.