“You gotta know when to hold ‘em / Know when to fold ‘em / Know when to walk away / Know when to run” (Kenny Rogers)
La tradició acadèmica de separar ciències i humanitats, primer, i també ciències i ciències socials, més tard pot haver contribuït a consolidar la idea que les lleis que regeixen la naturalesa no són les mateixes que governen la conducta humana, tant col·lectiva com individual.
Quan la Física explica com es comporten els objectes inanimats (recordem que ‘inanimat’ significa que no té ànima), poca gent té dificultats per a entendre que tot això està regit per uns principis que s’apliquen inexorablement a tot: des de les partícules de grandària inimaginablement infinitesimal fins als planetes, les estreles o els sistemes solars.
És fàcil que la complexitat dels conceptes, i la necessitat del pensament matemàtic per a entendre’ls de debò, hagen propiciat una acceptació sensiblement acrítica del tema: ningú no vol semblar massa poc intel·ligent per a entendre-ho, i la manera més fàcil de dissimular és mostrar-se d’acord amb els especialistes.
Tampoc no és costós d’admetre que la Química, tot i que tracta amb un altre tipus de relacions entre els elements, i que genera lleis i principis propis, no pot —de cap manera— violar les lleis de la Física. Les diverses reaccions i combinacions entre els elements químics no poden formular-se de manera que contravinguen les lleis que governen el moviment de les partícules.
Fins i tot amb la Biologia, diria que no n’hi ha, de controvèrsia, a l’hora d’admetre que, per bé que s’ocupa de sistemes de gran complexitat —els éssers vius— tampoc no pot formular cap llei que contravinga els principis de la Química. Els organismes són sistemes formats per elements químics, i —per tant— les regles que en governen el comportament poden ser més complexes, però mai no poden ser antagòniques a les formulades per la Química.
El comportament dels animals, estudiat per diverses disciplines, tampoc no presenta grans dificultats per a l’acceptació que els principis de la ciència s’hi apliquen perfectament. Que les aus migren seguint uns determinats camins propis de la seua espècie, que alguns peixos mostren patrons d’emparellament extraordinàriament sofisticats, o fins i tot que els ximpanzés presenten estils de conducta clarament sexodimòrfics des del naixement, no són motius de polèmica.
El següent graó és òbviament l’estudi de la conducta humana, del qual s’ocupen disciplines com la Psicologia i la Sociologia, sense oblidar que la Història tracta precisament amb els fets produïts majoritàriament per membres de l’espècie humana, i que hi ha disciplines com la Geografia Humana, que ja en el nom, revelen la vocació i el focus.
Seguint la mateixa lògica, caldria dir sense embuts que la Psicologia no pot violar les lleis de la Biologia; que la conducta dels humans no pot regir-se per lleis antagòniques —o independents— de les que governen el comportament dels altres animals, i que la mateixa continuïtat que es dóna entre les altres ciències, s’ha de mantenir quan —senzillament— saltem d’unes espècies a altres, sense abandonar mai l’àmbit dels éssers vius (el dels animals, concretament, quan ens referim als humans).
La pregunta és: és així com ho fem? Assumim que el nostre comportament —individual i col·lectiu— ha de ser analitzat d’acord amb principis consistents amb els que usem per a estudiar tots els altres fenòmens? O, al contrari, ens resistim a acceptar humilment que no som tan especials com perquè les lleis de l’univers facen una excepció amb nosaltres?
Com és que conductes tan similars a les que observem en altres animals s’han d’analitzar, en el cas dels humans, a partir de principis completament diferents? Com pot ser que la conducta agressiva que analitzem en les altres espècies de primats tinga unes explicacions perfectament coherents amb les lleis de la Biologia, mentre que la causa de l’agressivitat humana s’ha de trobar en les influències culturals? Per què assumim que els comportaments clarament diferenciats dels mascles i les femelles de ximpanzé tenen una sòlida base biològica, i quan observem això mateix en criatures humanes, ho hem d’atribuir al pervers efecte dels estereotips patriarcals?
Que el cervell humà siga més gran i complex que el de qualsevol altra espècie animal justifica que es prenguen en consideració múltiples variables (entre les quals, sense cap dubte, hi ha les de caire cultural, incloent-hi l’educació). No pot pemtre, però, que s’invoquen conjunts d’explicacions completament distintes, per a fenòmens que són essencialment equivalents. La conducta dels primats també és sensiblement més complexa que la d’uns altres mamífers, i —en canvi— no apliquem lògiques diferents per a estudiar-la. I, sobretot, no justifica que s’ignoren palmàriament les lleis de la biologia, quan es tracta d’explicar un fenomen —el comportament— que és clarament producte d’un sistema nerviós, que ha evolucionat, exactament igual com ho han fet els altres sistemes. Si per a expicar la digestió humana no recorrem a principis específics, separats dels que usem per a estudiar la d’uns altres animals, per què hauríem de fer això mateix quan volem analitzar la conducta?
Curiosament, l’anomenada saviesa popular sí que accepta implícitament l’existència de regles. És per això que les metàfores de molts àmbits distints són perfectament vàlides per a entendre altres esferes de la vida humana. Les metàfores marineres, les que provenen dels distints oficis, o les militars són intercanviables i adaptables amb un mínim esforç a qualsevol altra esfera de la vida social dels humans.
Com a exemple, els versos de Kenny Rogers que encapçalen l’escrit, que provenen del coneixement adquirit per un tafur, i referit a les cartes de la baralla: cal saber quan has de resistir, quan has de plegar, quan cal que te’n vages i quan has d’escapar a córrer. Algun dubte que això és aplicable a pràcticament qualsevol àmbit de la nostra vida?