L’enclaustrament provoca alguns canvis de costums, i hui mateix m’he trobat mirant la tele: les notícies d’Àpunt. Potser és perquè no en tic costum, que m’ha cridat l’atenció la freqüent reiteració de l’expressió “xiquets i xiquetes”, que —en canvi— no anava acompanyada de cap “adults i adultes”, o “musulmans i musulmanes”, per citar-ne només dos dels termes que formaven part de la mateixa notícia. Tampoc no hi havia cap mena de concordança amb el verb, perquè els “xiquets i xiquetes” s’havien de “sentir segurs”, i no “segurs i segures”, tal com reclamaria el desdoblament del substantiu.
Un parell de notícies més tard, he sabut que hi havia una associació de “persones consumidores”. Ja em preguntava si seria una mena d’Alcohòlics Anònims per a gent amb problemes de consum excessiu, quan —pel context— se m’ha fet evident que era la ben coneguda associació de consumidors, passada pel filtre absurd que diu que el gènere femení és bo i el masculí, no.
Una “persona consumidora” és algú que té una tendència especialment marcada a consumir, de la mateixa manera que “una persona treballadora” és algú molt laboriós. Un consumidor, en canvi, és algú que compra coses, tal com tothom que viu en societat no té més remei que fer; i un treballador és algú que té un lloc de treball, pel qual cobra un sou. Com vaig llegir fa poc en un tuit de la lingüista Carme Junyent, pots ser un treballador sense ser una persona treballadora, i viceversa.
En definitiva, veig que els mitjans de comunicació fan un ús erràtic del llenguatge, sense cap consistència gramatical, ni cap regla unificadora, essencialment orientat a fer una exhibició de virtut (som molt moderns, molt sensibles i molt feministes), que passa per damunt del rigor exigible a tots els professionals de la llengua (crec que “les professionales“, encara no ho diuen, no?). I ho fan sense haver-se parat a considerar cap mena de consistència. Es tracta només de repetir uns quants mantres, i si amb això estem trepitjant la gramàtica i forçant la sintaxi, cap problema! Tot siga per una eficient exhibició de virtut, capaç de guanyar-nos una gran quantitat de ‘likes‘, aplaudiments icònics, o ditets amunt.
Han decidit, unilateralment, que el plural genèric ja no existeix: “xiquets”, “treballadors” o “ciutadans”, ja no designa tots els humans que tenen eixa condició, sinó -es veu que- només fa referència als mascles. Però… un moment! No és cert, perquè moments després d’haver repetit el mantra “xiquets-i-xiquetes”, la mateixa persona diu que cal tindre en compte que “els xiquets poden sentir-se…”. A qui s’està referint ara? A les criatures de sexe masculí? Si eren “els xiquets-i-xiquetes” els que podrien eixir una hora al dia, com és que ara són només els xiquets els que poden sentir-se segurs?
No sóc lingüista, però entenc que potser no és del tot apropiat dir-ne “masculí” del plural genèric perquè usar-lo no evoca directament un referent mascle. Si dic -per exemple- “els gats arrapen”, algú entendrà que m’estic referint només als mascles de l’espècie? Per contra, si vull predicar alguna característica que afecta només els mascles, estic forçat a especificar-ho. Així, cal que diga “els gats mascle només poden ser de dos colors”, perquè si dic “els gats només poden ser de dos colors”, algú em replicarà —amb raó— que ha vist gats tricolors. I ho dirà així, fins i tot si sap que només les femelles poden mostrar eixa condició cromàtica*, perquè “gats” és un genèric que engloba els dos sexes.
La confusió entre gènere gramatical i sexe cromosòmic —ja ho he explicat ací— no és només absurda, també genera confusió, i fa un torcebraç la llengua per a ajustar-la a una moda estilística que, lluny de vocació (ni possibilitat) de produir canvis significatius, s’orienta més aïna a la finalitat superficial i egoista de fer exhibició impúdica de com de pura i prístina és la ideologia de qui s’aferra als desdoblaments de moda. Ens diuen que açò ho superarem “junts i juntes”, que deu voler dir, tal com resava l’expressió franquista: “los chicos con los chicos y las chicas con las chicas“. I això és la ideologia progre que se suposa que hi ha darrere de la il·lusió fal·laç que el llenguatge configura la realitat?
Sé que hi hauria d’estar acostumat a hores d’ara, però no és així. Em dol especialment quan ho veig en professionals de la llengua com ara escriptors, periodistes o mestres, perquè entenc que tenen més influència sobre qui està aprenent a expressar-se en valencià. I sobretot, perquè dubte molt que el constant engavanyament i artificiositat de l’expressió que això comporta, invite ningú a usar més el valencià. Ja sé que això es fa també en les llengües dominants, que tampoc no estan exemptes del xorradisme dominant. La diferència és que eixes altres llengües no estan en perill de caure en el desús, i la nostra sí.
* Correcció: sembla que hi ha excepcions a la norma, i que alguns mascles poden ser de tres colors.