El verb ‘cremar’ té múltiples significats en tots els idiomes que conec, i segons les paraules que l’acompanyen, pot significar coses ben distintes. Així, ‘anar cremat’ no és ben bé el mateix que ‘estar cremat’, i algunes variants com ara ‘socarrat’ poden adquirir matisos particularment carregats de simbolisme. Sempre, però, es tracta d’un verb que evoca la destrucció; sovint, en una mesura extrema, o amb un caràcter irreparable. La massa forestal que ha cremat sense clemència ni aturador al País Valencià, n’és un exemple perfecte. Ho ha fet en virtut d’una política piròmana executada -des de fa massa anys- des de tots els nivells de l’administració i de la vida pública.
No és només que han invertit els diners públics (relativament pocs) que hauria costat mantenir els boscos nets i en condicions no tan proclius al sinistre, en xorrades inútils i rendibles exclusivament per a les seues butxaques privades (passant -això sí- primer per les d’uns quants ‘amiguitos el alma‘). Vegeu la Ciutat de les Ciències, l’aeroport de Castelló, Terra Mítica, la fórmula 1 o qualsevol altra de les estructures o esdeveniment insostenibles que ens han obligat a pagar.
És la mateixa política de terra cremada que han fet servir per ocupar-se de les arts i els espectacles (repartir prebendes a llepaculs sens cap mena de trajectòria o vàlua), els mitjans de comunicació (apartar els autèntics professionals, en benefici de comissaris polítics profundament incompetents), o la cultura i la llengua (apostar indissimuladament per una política d’extermini lingüístic i desertització cultural com no s’havia vist des de temps de Franco).
A més d’haver-se gastat els diners que correspondrien als nostres fills i nets, han arrasat tot vestigi d’ètica ciutadana o de moral social. Han cremat fins a reduir-la a cendra qualsevol resta de valors de convivència. Han elevat a la categoria d’imperatiu moral la fal·lera d’enriquir-se a qualsevol preu (públic) i per qualsevol mitjà, lícit o no. I qui no ho feia, era poc menys que un imbècil o un inútil. Han convertit l’amiguisme en l’únic mèrit que realment compta a l’hora d’accedir a un lloc de treball. I la ‘lealtad inquebrantable‘, la submissió abjecta i el més repugnant llepaculisme han passat a ser els únics avals necessaris per a la promoció laboral.
Un país no pot subsistir així; amb una inversió tan radical del valor, el mèrit i la competència, que fa que els inútils amb carnet estiguen per damunt de les persones que coneixen, saben i tenen la capacitat real de gestionar efectivament les diverses àrees de la vida social. I això és aplicable des de la presidència de la Generalitat fins a la consergeria d’un poliesportiu, o el contracte per a gestionar el bar de la casa de la cultura del poble. El clientelisme que ha practicat -i practica- el Partit dels Piròmans és un foc que ho assola tot. Acaba amb la il·lusió; destrossa el valor de l’esforç personal o col·lectiu, i destrueix la confiança mútua imprescindible perquè una societat -qualsevol societat- puga funcionar, prosperar i aspirar a un futur viable.
No hi ha dubte que el lloc més adequat per als piròmans és la presó. El seu delicte és dels més perversos que una societat humana pot conéixer. I el Partit del Piròmans ha elevat la seua pràctica a la categoria de sistema de govern. Un estat de dret, una organització social autènticament democràtica mai no hauria de donar lloc a un fenomen com aquest. És evident que la societat que tenim i l’estat que ens ocupa, no ho són. I ens correspon a nosaltres canviar-ho. Canviar-ho radicalment perquè mai més no siga possible que una casta de piròmans asocials i indesitjables es puga instal·lar i perpetuar en el poder amb l’únic objectiu programàtic d’enriquir-se a qualsevol preu.