He rebut a casa un escrit del PSPV-PSOE de Massalfassar en què m’informen sobre alguns problemes que pateix l’escola pública del poble, i per als quals diuen tenir propostes de solució. No ho dubte.
El paper ve escrit per les dos cares, de manera que quan comence a llegir ‘Estimados padres…”, li pegue la volta per tal de llegir la versió valenciana. No n’hi ha. Les dos cares han estat curosament redactades en castellà. O potser una està en castellà i l’altra en espanyol, i és aquest el bilingüisme que em proposen amablement.
En el seu honor s’ha de dir que el comunicat no té ni una sola falta d’ortografia. No es pot dir el mateix del seu lloc web (https://sites.google.com/site/psoemassalfassar/), encapçalat per l’errada ‘progresistes (sic)’, ni del bloc adscrit, que declaren “dedicat a què (sic) conegues les nostres iniciatives“. Tampoc no sembla casual aquesta diferència en l’atenció i el respecte que dediquen a cadascun dels dos idiomes que són oficials en territori valencià. De fet, és perfectament coherent amb el fet que tots els cartells electorals de la seua formació política, en la darrera contesa electoral, estaven escrits en una sola llengua: la dels castellans. I encaixa immillorablement amb la decisió de nomenar com a portaveu a les corts valencianes una persona que no està ni tan sols mínimament capacitada per a expressar-se en valencià.
Amb tot això estan fent una inequívoca professió de fe castellanista, i declarant ostentosament la seua intenció d’ignorar i marginar sistemàticament la llengua del poble que els acull. En tot cas, i considerant els temps que vivim, en què l’ús de l’eufemisme i la sinonímia tramposa han substituït el discurs i el debat d’idees i propostes, és d’agrair la sinceritat amb què mostren que el valencià els importa ben poc; que el paper que li reserven és -si fa no fa- el mateix que hauria plagut sense reserves a Franco, i més escàs encara que el que li atorga el PP (si més no, ací a Massalfassar). És destacable la claredat amb què declaren la seua vocació perenne de seguir sent forasters en el poble on viuen.
I és -sobretot- una evident falta de respecte a totes aquelles persones que, malgrat tots els esforços esmerçats pel poder des de fa segles, encara ens sentim raonablement orgullosos de ser valencians, i no considerem que els nostres drets siguen inferiors als des castellans que viuen amb nosaltres. Són ells els qui ens consideren inferiors; ells els qui no pensen que tinguem al mateix dret a llegir les coses en la nostra llengua; ells els que proposen una societat amb dos castes: la d’aquells que tenen dret a accedir a tot -absolutament tot- en la seua llengua, i la dels valencians. No hi ha dubte de quina és la casta a què s’adrecen amb els seus comunicats a dos cares, no?