Trobades i valencià

Cada any, en acabar les trobades em venen unes ganes enormes de felicitar efusivament Escola Valenciana (ho faig ara mateix des d’ací). La capacitat de reunir tants milers de persones en un acte d’afirmació cultural és tota una fita. Més encara en un país que -com el nostre- pateix des de fa massa anys governs partidaris de sumir la població en l’analfabetisme. Com més incultes, més analfabets i més monolingües, més ens votaran, deuen pensar els partits nacionalistes (nacionalistes espanyols, per descomptat) que han ocupat la Generalitat des que morí Franco.  
També és un goig sentir com famílies de procedència castellana s’adrecen a les trobades amb somriures idèntics als que llueixen les que tenen el valencià com a primera llengua. Parlen en castellà entre ells, però porten els fills a educar-se en valencià i aprofiten un diumenge assolellat per a engrandir la festa de la nostra escola. No és -per tant- que el castellà em moleste.
Una altra cosa és anar a una de les paradetes i que s’adrecen directament en castellà a les criatures. No venim a la festa de les escoles en valencià? Llavors, per quins set sous una persona que està fent de voluntària en un dels tallers, ha de donar per fet que un xiquet de tres anys parla el castellà? Si anem a una festa anomenada ‘Encuentros de la escuela castellana‘, hi trobarem algú que se’ns adrece d’entrada en valencià?
En la parada de l’IES Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, unes joves simpàtiques i eixerides feien trenes als cabells de qui  les xiquetes que ho demanava. En tot moment s’han adreçat a mi i a les meues filles en valencià. Cap problema. Ara bé, en tot el temps que hem passat allà, la xica ha parlat amb sis i set companys de la seua edat. El 100% de les seues interaccions s’han desenvolupat íntegrament en la llengua dels castellans. La mateixa que usa en exclusiva el partit que dedica el bo i millor del seu esforç a estrangular l’ensenyament en valencià. 
És evident que això no és responsabilitat de l’organització de les trobades, sinó de tots i cadascun de nosaltres. Si no som capaços, entre tots, de fer del valencià una llengua normal de relació entre les persones de qualsevol edat, llavors seran ells -els exterminadors de llengües- els qui hauran guanyat. Si els joves valencians, plenament capacitats per a expressar-se en valencià, es comuniquen entre ells en la llengua dels forasters, acabaran sent forasters ells mateixos. I un poble ple de forasters (no de procedència, sinó de vocació) deixa de ser un poble, i passa a ser -només- un barri perifèric i vassall d’un altre poble. 
És imprescindible que abandonem l’hàbit fatídic de ser ‘valencians de la secreta’, que arraconem d’una vegada l’etiqueta de ‘valencianocallants’ que se’ns pot aplicar -ara com ara- amb tota propietat, i que traguem a passejar la llengua, de manera que aquells que venen darrere tinguen models per a imitar. Això demana un esforç, és cert, però no cal ser un heroi per a fer servir -amb una mínima normalitat- una llengua que és formalment i legalment oficial. En un lloc normal, amb governants normals, les institucions podrien fer i farien molt per facilitar això mateix. 
Al País Valencià, en canvi, governat per lacais fanàtics de la submissió abjecta a eixa extensió de Castella que els agrada anomenar Espanya, només les persones, la gent de bé de qualsevol procedència, pot fer-ho. Tot allò que no fem nosaltres pel valencià, serà com si ho fem en contra. I la millor cosa que hom pot fer en favor d’una llengua és -senzillament- parlar-la. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *