Comentatio non petita, acusatio manifesta

 

He llegit “Nivell Ç: Del català esporuguit al parlant empoderat”, de Pau Vidal, i per bé que  ningú no m’ho ha demanat, vull fer-ne una ressenya ràpida.

Ràpida perquè es tracta d’un llibre breu, realment breu, que és segurament una característica imprescindible perquè puga ser tan incisiu, tan desacomplexat, i —cosa què em pareix més important— tan desacomplexador com és.

Desacomplexador perquè indica i explica com ens podem alliberar de complexos i manies respecte a la nostra parla, sense necessitat d’enfurfugir-nos en cap corsé artificiós i castrant, com proposa la legió de mestretites que —per terra, mar, aire i xarxes— s’entesten a pontificar cobre com es diuen les coses, que només vol dir com les diuen ells.

I no, no penseu que és una reivindicació de la parla acastellanada, dessubstanciada i fonèticament empobrida que sovint sentim (mitjans audiovisuals inclosos, ai!) i —fins i tot— llegim. Ben lluny d’això, l’autor demostra clarament tres qualitats que, al meu entendre, són condicions necessàries per a fer de ‘Nivell Ç’ un llibre realment útil:

1a. Sap de què parla: parla de llengua, i en sap un niu. Si llegiu el llibre, notareu que hi ha dedicat temps, esforç i matèria grisa a conéixer el seu objecte d’estudi.

2a. Sap com fer-ho: troba el codi, el to, la manera i i els modismes que calen per tal de fer arribar el missatge. Si voleu una experiència encara més gustosa, escolteu-lo parlar en alguna de les presentacions; xalareu!

3a. Conéix l’animal a qui s’adreça, que sou vosaltres i jo: els humans.

Qualsevol diria que la tercera condició hauria de ser més o menys comuna a tots els escriptors. Jo, tanmateix, no ho veig així. En quasi tots els gremis hi ha una considerable sobrevaloració de la consciència, que arriba al nivell de la hipertròfia. Ens han parlat tant de l’excepcionalitat humana (i sí que en som, d’excepcionals, però sabeu què?, cadascuna de les altres espècies que poblen el planeta també ho és), que pensem i parlem com si prendre consciència d’un problema equivalguera a saber resoldre’l.

En Pau Vidal, que és filòleg, ha escrit un llibre que podria signar qualsevol (bon) psicòleg.  Clar que això seria plagi, que és un delicte, i es ací on cobra sentit el títol (el de la meua ressenya; no el del llibre!): m’acuse que jo mateix el signaria, i d’envejar el talent que l’ha fet possible.

És un llibre que posa el focus d’atenció sobre allò que realment compta: la conducta. Com parlem, com ens sentim mentre ho fem, què transmetem, i -clar!- en quin idioma parlem. Perquè sense conducta (sense parlar-les) les llengües no sobreviuen, per molta consciència que tots o alguns dels parlants acumulen, i per molt doctament que ho facen.

Totes eixes qüestions són centrals no sols per a la tan repetida supervivència de la llengua, sinó també per al benestar i la salut mental dels parlants. I és als parlants a qui s’adreça “Nivell Ç”, amb un conjunt de pensaments, pràctiques, indicacions, i fins i tot exercicis, que ens faran més fàcil i més divertida l’aventura qüotidiana de ser qui som, i parlar com parlem.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *