Ha faltat Miquel Strubell i Trueta

Ho acabe de saber, i ni tan sols sabia que estava malalt. Recorde bé l’última vegada que ens vam trobar, a Barcelona, i sense cap assumpte específic a tractar. Quedarem a fer un café i vam estar passejant un parell d’hores, mentre conversavem amb la calma i el seny que eren habituals quan estava amb ell. Ni tan sols la decepció de constatar en què s’havia acabat convertint tota la força que s’expressà rotundament aquell primer d’octubre de 2017 no fou capaç d’arrancar-li una mala paraula. Ho constatavem els dos, jo com podia, i ell amb la seua flegma britànica, amb la fina ironia que el caracteritzava, que sempre li he admirat i envejat.

Durant anys hem coincidit en fòrums diversos, en grups de treball o de discussió, sempre relacionats amb temes lingüístics. No necessitava fer cap esforç per fer-se escoltar. La seua veu tranquil·la, la seua dicció impecable, tant en anglés com en català, sempre trobaven l’espai, i sempre aportaven solucions o convergències. Era difícil no estar d’acord amb ell, ni que només fóra per la manera amable i respectuosa com sempre l’he vist exposar els seus punts de vista. Amb una habilitat especial per a deixar en bon lloc, fins i tot les idees o propostes a què s’oposava.

Jo confiava que ens tornaríem a trobar prompte. Pensava convidar-lo a una escola d’estiu que farem, al juliol vinent, a Gandia, sobre drets lingüístics. Estic segur que hauria vingut, que hauria admirat l’elegància de la Casa de la Marquesa, que hauríem caminat els carrers de Gandia, conversant amablement sobre unes coses i altres, que hauria tornat a admirar la seua cavallerositat essencial i inmutable.

No sols ha faltat; ens ha faltat, i a mi em faltarà. Me l’estimava molt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *