“El País Valencià, un país obert”

Discurs als Vivers, 21 d’abril de 2018.

Bona nit

Vull donar-vos la benvinguda en nom d’Acció Cultural, el dia en què celebrem la llibertat nacional del País Valencià; la llibertat que volem recuperar. 

Benvinguts sigueu Josep de Luís i Marcel Maurí, que hui representeu l’Obra Cultural Balear i Òmniun Cultural de Catalunya, les nostres organitzacions germanes, amb qui formem la Federació Llull. I un record molt especial per al nostre amic, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, tancat des de fa més de sis mesos a una presó espanyola. 

El volem lliure, a ell i a tots els presos polítics!

Diuen que el mal que ve d’Almansa, a tots alcança, però hui hem vingut ací, no a queixar-nos d’un mal sinó a celebrar un èxit. És un èxit compartit, que la memòria de Guillem Agulló, que representa també la de totes les víctimes de la intolerància i del fanatisme totalitari, siga reconeguda, des d’ara mateix, amb el nom d’un passeig, als emblemàtics jardins valencians dels Vivers. 

Com ho ha estat en altres pobles, i com sembla que ho serà prompte, amb el nom un carrer de la ciutat de Barcelona.

Això només ha estat possible gràcies al treball incansable de tota la gent de

Calcsicova, el Centre Cultural Islàmic, el Comité d’Ajuda al Refugiat, la Comunitat Israelita de València, la Federació Maranatha d’Associacions Gitanes, Lambda, el Moviment contra la Intolerància, la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia, i Ververipén Rroms per la Diversitat

Gràcies a tots vosaltres, i gràcies també a l’Ajuntament de València, que per fi, hui present ací amb l’alcalde Joan Ribó, la primera tintent d’alcalda, Sandra Gómez i la regidora Pilar Soriano, al capdavant, ha fet un gest que honora la ciutat, i la fa digna del títol històric de cap i casal del país.

Nosaltres, els valencians, volem continuar formant part d’un país obert, d’una terra d’acollida. Des de la identitat que compartim, des d’una història de segles (600 anys fa ara de la nostra primera Generalitat), expressem la nostra voluntat de fer un país modern, lliure i democràtic, on tothom siga benvingut, si ve en pau i amb la intenció de contribuir a la convivència.

Ací no sobra ningú que estiga disposat a treballar, no sobra ningú que vulga aportar allò que li és propi: cultura, idioma, capacitat, voluntat o alegria de viure. 

Això, per molt bé que sone, no serà fàcil. A l’altra banda, a la contra, tenim qui utilitza precisament els nostres diners, els que s’emporten d’ací i mai no tornen, per a tot el contrari, per a aplanar el camí de retorn a un estat quasi medieval, i profundament al·lèrgic al progrés i a la llibertat, que ens està arrastrant a temps de foscor que ens pensavem que no tornaríen mai.

Ens mantindrem tossudament alçats i en peu de pau (perquè no som gent de guerra) contra els vents de l’obscurantisme que bufen des de Madrid.

Per a fer avançar el País Valencià del segle XXI, cal que sumem al valencianisme tota la gent que vol un futur viu per al nostre poble. Vos necessitem a tots. Si veniu d’ací com si veniu d’allà; si sou creients, ateus o agnòstics; progressistes o conservadors, de terra endins o de mar enllà… El País Valencià és la casa de tots… si és que hi han cases d’algú.

Visca el País Valencià!

Crim i càstic

Després que, durant anys i panys, els partits espanyols del règim s’havien omplit les butxaques i els comptes corrents a Suïssa, de diners robats als contribuents, vingueren les lleis i normatives de « transparència ».

Essencialment, vol dir que tothom ha de ser considerat com un lladre potencial, i que, per tant, s’han de prendre totes les mesures preventives per evitar que la potència es puga convetir en acte, i algú puga distraure cent euros del pressupost d’un departament universitari per a articles de papereria, o d’una minsa subvenció, rebuda per alguna associació cívica.

Mentretant, els que ja havien robat (i mai no han tornat el botí) poden seguir pagant la millor enginyeria financera,  i amb l’ajuda inestimable d’una separació de poders tendent a zero, continuar robant, i contemplant beatíficament com els seus delictes prescriuen, o se’ls aplica alguna altra fórmula per a ganrantir-ne la impunitat.

Ara ha esclatat l’escàndol d’uns títols universitaris venuts o regalats, per una universitat del règim, a persones que no els mereixien ni per capacitat intel·lectual ni per esforç (no cal ni que esmentem l’assistència a classe).

La primera mesura ha estat posar en qüestió les universitats. Així, en plural. Probablement algun administratiu, i ves a saber si fins i tot un càrrec acadèmic menor, pagaran els plats trencats, i els responsabilitzaran d’una mangarrufa que prové exclusivament dels cercles del poder polític.

I després, elaboraran una normativa que considerarà que tot estudiant és un estafador en potència, que està mirant d’aconseguir un postgrau de la Universitat de Harvard, pel senzill procediment d’anar un parell de vesprades a Aravaca (o de signar la llista d’assistents), o intentant obtenir un Màster sense estudiar ni un miserable paràgraf. Assumiran que tot professor té la voluntat d’atorgar un títol a qualsevol mafiós convenientment col·locat en una presidència, una secretaria o alguna altra canongia seglar ben remunerada.

Haurem d’adoptar més mesures preventives, emplenar més formularis. Potser fins i tot haurem d’enregistrar les defenses dels treballs de fi de grau, de fi de màster o de tesi doctoral. I conservar, com or en pany, els enregistraments, per tal de garantir que això que han fet ells, no ho puga fer, mai més, ningú… que no siguen ells.

Ells seguiran ocupant els seus càrrecs, cobrant els seus salaris, hipertrofiats en relació als mèrits que han fet per aconseguir-los, i somriuran amb condescendència quan protestem perquè continuen saturant de burocràcia la vida dels docents: « És que viuen molt bé, i no volen treballar »

En això quedarà tot l’enrenou que ara sona en relació a la Universidad Rey Juan Carlos I. Un nom extraordinàriament ben posat, per a una institució perfectament representativa del règim corrupte d’eixa democràcia de fireta que és el Reino de España, que si alguna cosa no és, és una república bananera. No per ‘bananera’, sinó per ‘república’.