La manera com estava redactada la notícia em va deixar perplex. Resulta que havien detingut Arnaldo Otegi i uns altres independentistes bascos quan es reunien “amb la intenció de fer tornar l’esquerra abertzale a les institucions … mitjançant un distanciament explícit de la violència”. No sé què els espantava més, si la intenció de retornar a les institucions, o el distanciament explícit de la violència. Fins ara, pensava jo que havia quedat clar que l’excusa per a il·legalitzar els partits sobiranistes bascos era que no feien una condemna explícita de la lluita armada. No entraré ara en els detalls d’aquesta absurditat, quan no es demana a cap altre partit que condemne res de res. En principi, en les societats democràtiques, una persona o un grup de persones no poden ser jutjats (molts menys, condemnats sense judici) per allò que no diuen, sinó per allò que diuen. I què passa, doncs, ara que el que volen dir és que renuncien explícitament a la violència? Que tant se val! Tant si callen allò que les autoritats espanyoles volen que diguen, com si ho diuen, seran il·legals. I així, els líders aniran a la presó i els seus milers de votants es quedaran sense opció a tenir representació democràtica. De quina manera hauran d’expressar-se si no poden fer-ho mitjançant les urnes? Ha quedat sobradament demostrat que allò que les autoritats espanyoles volen eliminar no és el terrorisme sinó l’ independentisme basc. Van començar per establir una connexió directa entre tots dos conceptes. Després, amb la teoria de “l’entorn”, van fer un pas més enllà, i van considerar que tots aquells partits que compartien objectius programàtics amb ETA eren susceptibles d’il·legalització. L’objectiu compartit és, ni més ni menys, la sobirania política del País Basc. I si provarem d’aplicar el mateix raonament a un altre context? El partit més indiscutiblement violent, assassí i enaltidor de la violència que hem conegut en les darreres dècades és la Falange, que mai no ha condemnat els assassinats en massa que va cometre durant la postguerra, ni s’ha desdit de l’ideari que els va justificar, i que continua fent una inequívoca exaltació del terrorisme d’estat cada 20 de novembre. Un dels principals objectius programàtics centrals de la Falange és la unitat d’Espanya. Per tant, tots els partits que comparteixen aquest objectiu programàtic haurien de ser considerats com a part de “l’entorn” de Falange i, en conseqüència, haurien de ser il·legalitzats. O és que volem que tornen a les institucions aquells que les van ocupar durant 40 llargs anys, per a cometre tota classe d’abusos, vexacions i barbaritats?
Una vegada més, queda clar que el règim que es va instaurar a l’estat espanyol després de la mort del dictador Franco no és una autèntica democràcia. Els sistemes democràtics no il·legalitzen idees, no tanquen diaris, no prohibeixen referèndums. Els sistemes democràtics, per contra, garanteixen que els seus ciutadans puguen sentir-se representats en les institucions, vetlen perquè la llibertat d’expressió siga un dret efectiu, i prefereixen -com a mètode del canvi polític–l’expressió de la voluntat del poble a través de les urnes. Qualsevol semblança amb els governs que hem patit des del 1939 és una mera coincidència.
Al País Basc
He estat fa uns dies al País Basc, concretament a la seu de Kutxa Gipuzkoa, a Sant Sebastià. Hi participava en una jornada, fent una conferència sobre estratègies per a incrementar la presència social de l’èuscar. La situació lingüística dels bascos és, pam amunt o avall, molt semblant a la nostra. Tenen una llengua, se l’estimen, i la fan servir molt menys del que voldríen. Igual com ens passa a nosaltres, a hores d’ara ja no és només perquè no els deixen usar-la. Ara ja -com nosaltres– són ells mateixos els qui s’hi posen límits. Ells mateixos els qui renuncien a l’èuscar en favor del castellà en una munió de situacions socials, públiques i privades. I ho fan, de nou com nosaltres, moguts per una sèrie de raons (deferència, inseguretat, urgència, necessitat, incompetència lingüística de l’interlocutor…) que acaben confluint en una cosa tan senzilla com que ens sentim incòmodes parlant la nostra llengua a casa nostra. Dit així, sembla una cosa de bojos. I tanmateix, crec que qualsevol parlant d’una llengua minorada coneix bé aquesta sensació.
Hi ha també algunes diferències entre la situació de l’èuscar i la del català, o més ben dit, entre les situacions dels seus parlants respectius. A diferència de nosaltres, ells no poden assumir que qualsevol persona, amb una mica de bona voluntat, pot entendre el seu idioma. Aquest fet, acompanyat de la indubtable bona predisposició general dels bascos (i les basques, que diria l’anterior Lehendakari) a ser amables, comunicatius i hospitalaris, els porta a canviar amb excessiva facilitat al castellà. Hi ha també una altra diferència, però, que és la que vull explicar ara. A les conferències o tallers per a mantenir la llengua, que fem ací al País Valencià, mai no hi assisteixen persones properes al poder polític o econòmic. En general, aquesta gent, o està obertament (en ocasions, salvatgement) en contra d’un plantejament orientat a estimular la visibilitat de la llengua pròpia, o senzillament no s’interessa pel tema. Al País Basc, en canvi, si més no en aquesta ocasió, he tingut l’oportunitat de plantejar aquest tema, i de discutir les dificultats que comporta, amb representants dels nivells més alts del poder polític i econòmic. Persones com el Diputat General de Gipuzkoa, el President de Kutxa i alguns dels alts càrrecs de l’entitat, la Regidora de Política Lingüística de l’ajuntament de Sant Sebastià, o la Directora de comunicació d’Innobasque, entre altres, hi han assistit i han aportat els seus punts de vista, els seus dubtes i les seues propostes de millora.
En un cert sentit, podem considerar que l’èuscar ho té més difícil que el català, tant per les raons expressades més amunt com pel nombre total de parlants. I tanmateix, fa molta enveja constatar que allà hi ha una classe dirigent basca, digna d’aquest qualificatiu, que està disposada a treballar sense complexos en favor de la llengua i la cultura que els identifica i els fa interessants per al món en general. Una gran, una enorme diferència, al costat de les elits acomplexades i vergonyosament sucursalistes que retenen els espais de poder de tot tipus, ací al País Valencià, i que treballen amb incontestable passió, incansable dedicació, i gran luxe de mitjans econòmics (els nostres diners) i publicitaris (els mitjans de comunicació que haurien de servir l’interés públic), per l’extermini radical de tota cultura que no siga la castellana.
El problema de la dreta
El problema de la dreta que patim els valencians no és només que és una dreta extrema o cavernícola, que n’és, i en dosis enormes: és que no és valenciana. Pot semblar que això seria-en tot cas–un problema per a nosaltres, i no per a ells. I tanmateix, crec que no és així. La dreta que ocupa el Palau de la Generalitat és tan extrema i tan cavernícola que redefineix el concepte de ridícul cada dia que passa. Quan no es nega a que l’himne regional (paradigma de l’agenollament i la supeditació a Castella) siga interpretat en valencià, mutila una òpera -Roger de Flor–per tal que no hi haja cap al·lusió a Catalunya ni al català, en una expressió de xenofòbia radical que no té res a envejar als ideòlegs del nacional-socialisme alemany dels anys 30 i 40 del segle passat. Aquestes persones, que desitjarien de tot cor dir-se Campos, Barragán, Fuentearábiga o Cuesta, per al seu martiri constan, resulta que es diuen Camps, Barberà, Font de Móra i Costa, una pila de cognoms il·lustres, l’arrel catalana dels quals no és gens difícil de rastrejar, ni gens fàcil d’ocultar. No poden, ni que ho vulguen, ser castellans de soca-rel, i -en conseqüència– s’han anat carregant d’un autoodi ferotge, que els porta a sentir la necessitat d’exterminar tot signe de valencianitat. La llengua en primer lloc, sí; però no es conformaran amb això. Necessiten fer programes de TV, conduits per personatges tan incontrovertiblement casposos com el Bertin Osborne, en què els valencians hem d’assumir els referents, els símbols, els interessos, les músiques i els gustos dels andalusos o de qualsevol altra gent. Mentre els referents no siguen valencians, tot està bé i tot s’hi val. Perquè, per a ells, per a la nostra dreta ultra i governant, qualsevol símbol és preferible a un símbol valencià. Podríem tenir una dreta valenciana que fos -senzillament– regionalista, sense qüestionar la sacrosanta indissolubilitat de l’estat que ens expolia. La que tenim, però, ni tan sols no creu que ser valencià siga una forma digna de ser espanyol. En la seua obsessió per guanyar el favor dels seus amos, no veu cap altre camí que el de liquidar tot vestigi de valencianitat per a oferir-los, en safata, un poble anònim, destruït i submís fins a la ignomínia. Ells creuen que l’única manera de ser espanyols és liquidar tot rastre de la seua cultura pròpia i tota característica que els diferencie dels seus admirats amos castellans, i esdevenir-ne una còpia.
He començat dient que això er el problema de la dreta, i reconec que fins ara sembla que només siga el problema nostre, el dels qui no ens avergonyim de ser valencians ni aspirem -secretament o pública– a convertir-nos en una altra cosa; dels qui no detestem la nostra llengua ni la nostra tradició cultural. També és, però, el problema d’ells, perquè quan ho hauran aconseguit, quan hauran convertit el País Valencià en una demarcació administrativa completament provinciana, indiferenciada i castellanitzada, quina falta faran ells? Perquè caldran uns mandarins que governen un territori (potser caldria dir-ne ‘saquegen’) que no és més que una altra part de l’Espanya castellana?. No faran falta per a res, i aleshores, els seus amos, amb la complicitat -probablement joiosa– d’una ciutadania que ja no serà un poble pròpiament dit, se’ls espolsaran de damunt sense contemplacions, fent bona aquella frase històrica segons la qual ‘Roma no paga traïdors’.