Gürtel, Gürtel, Gürtel

Abans del 12 de maig, el Govern valencià impedirà la recepció de TV3 a totes les comarques valencianes. També estan atiant el foc amb els enderrocaments del Cabanyal, marejant la perdiu amb els restaurants de vora mar i la llei de costes, i ho faran en qualsevol terreny que resulte inflamable (per tant, qualsevol tema que tinga relació amb la llengua que no parlen mai, és susceptible de ser utilitzat de manera imminent).
Ara mateix, l’objectiu és distraure l’atenció del dictamen judicial sobre la implicació de Francisco Camps en la trama sinistra de l’anomenat cas Gürtel, un més dels escàndols de corrupció política i espoli de les arques públiques amb què -presumptament- ens delecta la nostra classe dirigent. La visita del Papa, els fastos de la Fórmula 1, el sobrecost de la Ciutat de les Ciències, i tants altres casos han merescut -en altres ocasions- el mateix tractament mediàtic: censura absoluta als mitjans de comunicació controlats per l’aparell de propaganda del PP, i distracció consistent en atiar conflictes en qualsevol àrea de la vida social dels valencians.
En els països civilitzats, se suposa que els governs treballen per garantir la pau social i facilitar la convivència ciutadana. Això passa, però, als països civilitzats. Al nostre -en canvi- la casta de mandarins que governa gràcies a una llei electoral feta a la seua mida, a un control abusiu i obsessiu dels mitjans de comunicació, i a l’ús partidista dels fons públics per a assolir objectius privats, es dedica a fer tot el contrari. Consideren bona qualsevol estratègia que aprofite per a alçar una polseguera capaç de tapar, o -si més no- d’enterbolir, la percepció pública de l’última de les seues malifetes. 
Sincerament, no sé què podem fer al respecte. No sé si caldrà que, en cadascuna de les nostres converses, quan es parle d’algun dels fronts oberts (i dels que n’obriran) per a distraure’ns l’atenció, intervinguem cridant a veu en coll “Gürtel, Gürtel, Gürtel!”. Potser així aconseguirem que alguns dels nostres conciutadans giren la vista cap allà on cal -la seua butxaca- i siguen capaços de distingir quin és l’autèntic fons de la pàtina d’ideologia, demagògia i caspa amb què es disfressen els actuals ocupants de la Generalitat valenciana: l’avarícia dels nostres diners.

Vandalisme amb bula

L’escola La Masia (Museros, l’Horta Nord) ha aparegut -una vegada més- plena de pintades amenaçadores. Diuen coses tan edificants com ara “Catalanistes esteu morts”, i tenen la signatura GAV, acompanyada de l’adreça web: valenciafreedom.com
En aquesta web, tant si selecciones l’opció representada per una bandereta espanyola, com si tries l’opció de la senyera coronada, apareix un text escrit íntegrament en castellà que diu “Juan García Sentandreu, Presidente del partido político valencianista Coalicio (sic) Valenciana  ha emitido esta mañana un comunicado en el que se muestra frontalmente en desacuerdo con el Gobierno del Partido Popular de Francisco Camps por aprobar las emisiones de la televisión catalana TV3 en la Comunidad Valenciana”
Durant els últims anys, una gran quantitat d’actes vandàlics del mateix estil, que sovint incloïen el trencament de vidres a pedrades, s’han produït contra la mateixa escola. En totes, les ocasions la direcció de l’escola ha actuat, d’acord amb el seu deure cívic, i ho ha posat en coneixement de la policia. La pregunta que sorgeix ara mateix és si la policia, i les autoritats que en són responsables, actua també d’acord amb els seus deures, i pren les mesures necessàries per a evitar la repetició dels fets. 
Recordem que els esforçats perpetradors d’aquests actes vandàlics actuen moguts per la intenció d’atemorir escolars que tenen entre tres i catorze anys. S’ha de ser molt valent per atrevir-se a tant! És cert que en algunes ocasions pot ser difícil localitzar els autors d’una pintada. Ara bé, no ho deu ser tant, quan hi ha una signatura, i fins i tot una adreça web que facilita tota classe d’informació respecte als autors.
D’altra banda, els individus que formen part del GAV, un grup que ja es va destacar pels atacs de caràcter feixista contra organitzacions valencianistes, en dècades passades, són ben fàcilment identificables. Mai no els trobareu fent una queixa (molt menys una pintada) en algun dels molts  establiments que discriminen la llengua dels valencians, i ho fan tot absolutament en castellà. Per contra, solen atacar establiments, institucions i persones que treballen per la dignificació del valencià, o que -senzillament- l’utilitzen com a llengua habitual. Solen lluir camisetes amb missatges racistes, feixistes o antidemocràtics, i parlen sempre en castellà.  Segurament, no cal emular Sherlock Holmes per a trobar personatges tan singulars i tan ben identificats. 
Contemplant les parets violentades de l’escola, em venia al cap que m’agradaria molt saber què passaria si, en una de les escoles -privades o concertades- que treballen intensament per la castellanització dels escolars valencians, i donen al valencià el mateix tractament que a qualsevol llengua estrangera, apareguera un dia una pintada de l’estil de “Castellanistes, esteu morts”, signada per algun grup d’activistes d’esquerres. Es limitaria la policia a fotografiar l’escenari? No detindrien ningú, ni clausurarien cap pàgina web?
En definitiva, la pregunta és: com és possible que en una societat que sovint presumeix de ser democràtica, la violència quede sistemàticament sense resposta, a condició que es tracte -això sí- de violència espanyolista d’extrema dreta?

Egunkaria

La bona notícia de la setmana és l’absolució dels acusats en l’anomenat ‘cas Egunkaria’. L’únic diari escrit en èuscar va ser tancat per ordre del jutge Del Olmo, i els seus directius van ser detinguts, maltractats i acusats de pertànyer a ETA.  Tot això, en base a una anàlisi de la línia editorial del diari, feta per experts que ni tan sols estaven capacitats per a entendre la llengua dels bascos.

Tancar un diari és un fenomen extraordinàriament greu i anòmal en qualsevol societat democràtica. L’estat de dret -en bona lògica- ha de ser al·lèrgic a mesures que destrueixen la llibertat d’expressió, i -als països democràtics- aquestes coses senzillament no passen. Quants diaris s’han tancat a França, Suïssa, Suècia o Anglaterra? I als Estats Units d’Amèrica?
Imaginem per un moment que un jutge incompetent en espanyol, decreta que s’ha de clausurar el diari La Razón -per posar un cas- per apologia del terrorisme feixista, i per incitació a l’odi i a la discriminació  per raons d’origen i de llengua. Ho tolerarien això, els espanyols? És evident que no. I no caldrien mobilitzacions populars. Els mateixos mecanismes de l’estat ho impedirien, perquè els espanyols estan sotmesos a un sistema judicial que, amb les seues múltiples mancances, és -com a mínim- un sistema judicial espanyol.
Per contra, els bascos estan sotmesos a una justícia igualment deficitària, i que -a més a més- no és basca, i -tot sovint- es comporta com si fos antibasca. Recordem que el ministre Acebes, aleshores en possessió del càrrec, va tractar públicament com a culpables els acusats, prescindint violentament de la presumpció d’innocència que els seu partit reclama insistentment per als seus propis corruptes (perdó: presumptes corruptes).
Què passarà ara amb el jutge Del Olmo?. La sentència diu que la seua actuació va ser inconstitucional (hi ha algun adjectiu més contundent en l’Espanya postfranquista?). I què passarà amb els directius, els treballadors, els accionistes, els lectors d’Egunkaria? Qui els compensarà pels múltiples perjudicis que han patit? Han estat detinguts, torturats, i empresonats. S’han quedat sense treball. Han perdut diners, temps, il·lusions…
El tancament de l’Egunkaria fou un element important en l’escalada de sostracció dels drets cívics que viu la societat basca. Es tanquen diaris, s’il·legalitzen formacions polítiques, i s’empresona gent pel dubtós delicte de formar part d’organitzacions que -emparant-se en la nefasta ‘teoria de l’entorn’, que prompte farà que resulte perillós tenir el telèfon d’algun basc en la nostra agenda- són considerades il·legals, per motius estrictament ideològics.
Només en un estat pseudodemocràtic, com ho és l’estat espanyol- poden passar tots aquests abusos, sense cap conseqüència negativa per a aquells que els han perpetrat, ja siga des del poder executiu, el legislatiu o el judicial. L’existència d’eleccions és només un dels requisits d’un sistema democràtic. Que siga possible votar no converteix automàticament un estat en una democràcia. Cal també que els ciutadans tinguen garantits uns drets i unes llibertats que, ara com ara, al País Basc no existeixen.

Llengua segrestada

Durant la dictadura militar argentina, entre 1976 i 1983, molts nadons, fills i filles de persones que havien estat torturades i assassinades van ser ‘adoptats’ per famílies afectes al règim. En molts casos, eren famílies de militars; dels mateixos terroristes amb uniforme que havien ordenat les espantoses execucions. Els infants van créixer, al si d’aquestes famílies, completament ignorants del fet que eren fills de represaliats, pensant-se que aquells que els havien segrestat eren els seus progenitors.
Molts d’ells eren ja persones adultes quan van arribar a saber la veritat (no en tots els països es mantenen secrets i impunes els crims comesos durant els períodes dictatorials), i no és difícil d’imaginar el conflicte intern que se’ls presentaria. D’una banda, s’havien criat amb unes persones que -podem suposar- els haurien donat afecte i comoditats; de l’altra, ara tenien el coneixement que -precisament aquelles persones- havien col·laborat en la captura i eliminació física dels seus pares biològics.
No sé com hauran reaccionat la majoria. Se sap, però, que alguns van ser capaços de denunciar les seues famílies postisses, passant per damunt dels afectes generats al llarg de tota una vida, en benefici de l’intent de fer justícia. No em sembla una decisió fàcil, ni voldria mai haver-me de trobar en un cas semblant.
Salvant les distàncies, a molts valencians els ha passat una cosa pareguda amb la llengua. Les seues famílies n’han tingut una -la pròpia- durant generacions i generacions, fins que  -en la generació que va ser educada durant la postguerra- moltes parelles van decidir canviar la llengua familiar, i van parlar als fills en castellà. No ho feren per maldat, òbviament. Ho feren per estalviar-los els patiments que ells havien conegut per ser valencians; per facilitar-los la integració en una societat que es volia plenament castellana. En definitiva, pel seu bé.
I és així que aquells que aleshores eren fills i ara són adults i -en molts casos- també pares i mares, són valencians de llengua segrestada. La seua pròpia és ara -estrictament parlant- el castellà. És la que els van transmetre els seus pares. És veritat que ho van fer obeint unes circumstàncies excepcionals, una dictadura que volia acabar amb tot allò que no fóra estrictament espanyol, és a dir, castellà.
D’alguna manera s’han trobat en la difícil situació dels nadons argentins segrestats. N’hem de descomptar -no cal dir-ho- l’extrema crueltat física afegida en aquell cas. No parlem ací de torturar físicament ni de matar persones. El patiment va ser d’una altra mena. Molts membres d’una generació van ser obligats a avergonyir-se de ser qui eren, i convidats a renunciar a ser valencians, en benefici de la subsistència. Es diuen Roig, Bartual, Cuquerella, Santandreu, Costa, Rosselló… i tants altres cognoms que podríem retrotraure amb facilitat fins al mateix Llibre del Repartiment. Ara, ja no parlen la llengua que vingué amb els seus avantpassats, sinó la que el franquisme els imposà.
Alguns -jo en conec uns quants- han fet l’acte de valor, i han restituït a les seues famílies la llengua que els pertoca. Uns altres han legitimat el canvi i han transmés als fills la llengua que la dictadura imposà als seus pares i -de retruc- a ells mateixos i als seus descendents. De nou, no sembla una decisió fàcil, optar entre la llengua en què et van parlar els teus pares, i la que hauria estat la teua, de no haver existit la trista i llarga presència d’una dictadura lingüicida.

Honorable Font de Terminator

Amb aquesta traducció de l’il·lustre cognom del no menys il·lustre conseller d’Educació (passeu-me la hipèrbole), Alejandro Font de Mora, potser podríem resoldre el dubte que es va generar sobre quina seria la versió en anglés del seu cognom. Reconec que no és una bona traducció literal, però crec -en canvi- que és ben fidel a l’autèntic esperit del personatge.
En aquell moment, es tractava de la imposició d’estudiar ‘Educació per la ciutadania’ en anglés. Després vingué la idea d’incloure el xinés mandarí com a assignatura, i ara la cosa va d’implantar una assignatura d’Història d’Espanya en el currículum de primària.
Diu Don Alejandro que cal reforçar la idea de nació entre els estudiants valencians. Venint d’un conseller de la Generalitat valenciana, algun desinformat podria pensar que es tracta de reforçar la consciència de ser valencians. Vade retro, Satanàs! L’única nació que li interessa és la que es correspon -fil per randa- amb la llengua que ell estima, transmet als seus fills, i imposa amb dents i ungles: el castellà.
En realitat, més que no impartir història, potser ell preferiria reescriure-la. Així podria fer que els seus propis avantpassats, en comptes d’haver arribat a terres valencianes de la mà del rei conqueridor català i parlant la mateixa llengua, hagueren vingut acompanyant algun dels seus admirats dèspotes mesetaris, i expressant-se a tort i dret en la llengua de l’imperi.
Clar que, si fos així, com a ell li agradaria, ara no li caldria invertir en més adoctrinament dels infants valencians. Si els valencians fórem tan espanyols com ell desitja, no caldria que cap assignatura ens ho recordara. I a ell no li caldria esgrimir aquesta fita del colonialisme educatiu com a nova glòria per a ofrenar als seus superiors jeràrquics, per tal que, a Madrid, estiguen ben orgullosos de la seua incondicional adhesió a la idea d’una Espanya uniforme, monolingüe i profundament castellana.
Jo em permetria de suggerir-li que, en comptes d’una assignatura d’història, una matèria sempre perillosa (alguns professors desafectes podrien no explicar la versió plena d’admirables reis catòlics i esforçats paladins de la sacrosanta unitat de la pàtria, que a ell li deu provocar un èxtasi entre místic i luxuriós), reimplantara l’extinta ‘Formación del Espíritu Nacional‘, desapareguda amb la mort de Franco. Els estudiants d’aleshores l’anomenàvem senzillament Política, i l’assignatura provava d’inculcar-nos els casposos, patriarcals i autoritaris valors propis del règim, sense vel·leïtats autonomistes ni concessions a cap altra identitat que no fos l’única i veritable, aquella que el dictador volia per a tots nosaltres, que és -sens dubte per pura coincidència- la mateixa que ara vol reforçar el molt honorable conseller Font de Mora.
És per això que Font de Terminator em sembla un cognom ben adequat per a la manera de passar a la història que anhela aquest reconegut fill de la gran població de Vila-real, com a volenterós i esforçat valedor de l’extermini definitiu de qualsevol vestigi de cultura, llengua, identitat o dignitat pròpies, que puguen restar amagades entre els plecs de l’ànima dels valencians del segle XXI. No sé si la història li ho reconeixerà; els seus amos sí.