Ells sempre ens suspenen

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspés cautelarment 21 articles dels reglaments d’ús lingüístics del català d’un parell d’institucions catalanes. Tots els articles suspesos pretenien contribuir a la normalització del català i de l’aranès en l’administració pública. Malgrat el seu nom, cal recordar  que el TSJC és un organisme espanyol. Depén de l’administració espanyola de justícia, i -com passa en tots els casos- atén més al seu caràcter d’espanyol que no al de justícia. Com en el cas de la figura del Defensor del Pueblo (de quin poble?), la pregunta fonamental és qui està protegit per aquestes institucions. 
I sembla que la resposta va aclarint-se cada vegada més, de manera que fins i tot els esperits més crèduls que habiten entre nosaltres acabaran acceptant l’evidència: les institucions espanyoles defensen i protegeixen els espanyols i la seua única llengua, l’espanyol, també dit castellà sense que això en faça perillar la unitat lingüística, que -en general- consideren tan sacrosanta com la unitat de la seua pàtria, i tan digna de defensa -si cal- armada.
Senzillament, no poden tolerar que pretenguem ser iguals com ells. No poden acceptar que tinguem els mateixos drets. Cal observar que, des d’una perspectiva autènticament espanyolista, caldria defensar que si un espanyol de Segòvia pot viure íntegrament en la seua llengua, des del matí a la nit, sense necessitat de traduir res a ningú, ni de llegir res en cap altra llengua que no siga la seua,  llavors, un espanyol de Gandia, Tortosa o Manacor també ho hauria de poder fer, en la seua. Llevat, és clar, que consideren que la llengua que parlem en aquestes- i moltes altres- ciutats, no és espanyola.
Per tant, hem de concloure que no ens consideren espanyols. Únicament ho fan a l’hora de cobrar-nos les contribucions; els diners que sostenen un estat, les institucions i els poders del qual  s’utilitzen sistemàticament en contra nostra. Per a qualsevol altra cosa, com ara el reconeixement del nostre dret a viure en la nostra llengua, ens consideren estrangers, o més ben dit, colonitzats. Tenim més deures (paguem més que els qui viuen a Andalusia, la Manxa o Extremadura) i menys drets.
Tot açò pot tenir, però, algun avantatge. Abandonar la il·lusió que vivim en un estat de dret, en què hi ha unes lleis que poden protegir-nos, pot ser un pas endavant. Les lleis no són res sense algú que les faça respectar. I les institucions espanyoles mai no faran complir cap llei que pretenga igualar-nos als seus autèntics ciutadans, que són les persones de parla castellana. Quan puguen, com han fet ara, atacaran i derogaran qualsevol norma igualitària. I si no poden fer-ho, senzillament no en forçaran l’acompliment, i la convertiran -així- en lletra morta. 
Estem desemparats. I ho estem perquè l’estat que financem treballa en contra nostra. Ho estem perquè les institucions i càrrecs públics que es mantenen amb els nostres diners actuen sistemàticament en contra dels nostres interessos. El Tribunal Suprem, el Defensor del Poble o el Súmsum Corda. Tant se val! Tots saben qui és l’amo, i contra qui han de carregar. Ho hem vist i ho seguirem veient mentre no entenguem que no hi ha cap futur per a nosaltres dins d’aquesta pantomima de democràcia que té com a grans fites l’acceptació dels principis bàsics de la dictadura franquista i dels seus criminals, la il·legalització de partits i d’idees polítiques, i la persecució acarnissada de tot intent d’equiparar-nos com a ciutadans. 
Creure en l’existència d’una legalitat protectora pot ser del tot desmobilitzador. Val més que siguem conscients de la magnitud de la nostra desprotecció, i de la necessitat de dotar-nos de tots els mecanismes que les societats modernes i democràtiques posseeixen. Ara com ara, són mecanismes d’estat, sí, però d’un estat lleial a la voluntat dels ciutadans que el sostenen, i capaç d’aplicar el principi d’igualtat, en comptes de la llei de l’embut, que és la norma màxima que coneix i fa servir l’estat espanyol, reservant sempre el broc ample per als seus ciutadans de primera categoria: els castellans.

Sexe, mentides i arquebisbes

El govern valencià, sempre preocupat pel futur de les nostres joventuts ha decidit d’entrar a fons en la qüestió -sempre candent- de l’educació sexual. Es veu que, farts com ja estaven que se n’ocuparen persones amb una certa competència en la matèria, tant pel que fa a les seues activitats professionals, com per la seua probable, saludable i ben legítima experiència personal en la matèria, han pres l’assenyada decisió d’encomanar la responsabilitat de la matèria al mateix arquebisbat, que serà l’encarregat de dissenyar els continguts que s’hauran d’impartir sobre aquesta matèria.
Si atenem al fet que els arquebisbes, i els capellans en general, fan vot de castedat, i -per tant- cal suposar que no tenen experiència demostrable en la matèria, podria semblar que la idea no és del tot encertada. D’altra banda, si fem cas de les coses que prediquen (no estic tan segur que se les creguen), podríem arribar a dubtar de la seua competència en el tema en qüestió. Fa uns quants segles que insisteixen -com a punt cabdal de la seua doctrina- que la mare de Jesús, la figura més emblemàtica del seu negoci bimil·lenari, continuà sent verge, fins i tot després de parir! Si amb aquest nivell de coneixement sobre els aspectes més bàsics i rudimentaris de la reproducció, són ells qui han d’educar els nostres fills, que Déu ens ajude! 
Ara bé, aquesta idea de posar al capdavant d’un negociat, algú que no té les credencials mínimes necessàries, no serà la primera vegada que l’aplique el govern valencià. Ara mateix, sense anar més lluny, hi ha un forense a càrrec de la Conselleria d’Educació. Si tenim en compte que, a més a més, es tracta d’un individu que és funcionalment analfabet en el cinquanta per cent de les llengües oficials del territori, la cosa podria semblar escandalosa. S’ha de dir, però, en el seu favor, que el nomenament és perfectament coherent amb els objectius del partit que ens governa: signar el certificat de defunció, tant del sistema d’ensenyament públic valencià (a major glòria i benefici dels seus amics que fan de l’educació un negoci), com de la mateixa llengua, a poc que puguen (i que els deixem). I si hi ha una cosa per a la qual està professionalment i vocacionalment capacitat el senyor Font de Mora, és aquesta.
D’altra banda, també cal tenir en compte que no sempre ens hem de refiar de les aparences. Després de tot, si el vot de castedat el practiquen amb el mateix rigor amb què exerciten el vot de pobresa, llavors no hi ha res a témer pel que fa al seu coneixement detallat de tots i cadascun dels aspectes de la conducta sexual humana. Només hem de contemplar la senzillesa i l’austeritat de qualsevol palau arquebisbal, per a comprendre l’autèntic abast de la sinceritat dels vots que professen aquestes il·lustres persones, i de la convicció amb què apliquen les seues creences més sagrades. Així que no seré jo -si no ho fan ells- qui pose en dubte l’experiència que puguen atresorar en tan important i delicada matèria, el senyor arquebisbe en persona, i tots els bisbes i capellans sobre els quals té plena jurisdicció.
En la mateixa línia estaria el fet que davant dels nombrosos escàndols relacionats amb abusos sexuals comesos per capellans i bisbes, urbi et orbe, i majoritàriament en perjudici de les persones més indefenses, la cúpula de l’església catòlica ha practicat, primer l’ocultació, i després la protecció dels culpables. En el millor dels casos, els han traslladat de parròquia, qui sap si per tal de repartir la benedicció dels profunds coneixements sexuals d’aquests individus entre nous beneficiaris. Això denota ben clarament que les autoritats catòliques no alberguen cap prejudici, ni tan sols respecte a les formes més atípiques i fins i tot pervertides i aberrants de la sexualitat humana. Potser és per eixa banda que hauríem de considerar-los plenament capacitats per a dissenyar l’educació sexual dels infants valencians d’ambdós sexes. 
Tot i això, i considerant en conjunt els diversos arguments, vull manifestar que si l’assignatura d’educació sexual arriba a impartir-se segons el disseny i les orientacions de la reverenda església, jo practicaré l’objecció de consciència, i em negaré a que les meues filles entren a classe durant les hores lectives corresponents. Estic convençut que el meu posicionament serà perfectament entés i acceptat per un govern que -fa ben poc- estimulava la mateixa actitud davant l’assignatura d’educació per la ciutadania. És ben entenedor per què ho feien. Només cal observar el comportament públic dels membres del govern, i dels altres diputats, en les Corts, per a comprendre perquè no volen que els escolars aprenguen res que tinga relació amb la conducta cívica i civilitzada: el contrast podria ser tan brutal que danyaria els seus cervells tendres, qui sap si de manera irreversible, amb clar perill d’arribar a convertir-los en futurs lladres, mentiders, corruptes i poca-vergonyes en general.
De la seua conducta privada no en direm res, precisament per això, perquè és privada i perquè oficialment no en sabem res. Ells sabran què fan amb les seues virtuts públiques i conviccions religioses tan airejades, i amb seus vicis privats, tan zelosament reservats com els negocis particulars que fan a expenses dels diners que paguem entre tots. Potser és que pensen que això que fan és també una mena d’educació sexual adreçada al públic en general, adults inclosos: ens ensenyen clarament com es fa això de fotre.

Una nit normal

Aquest és el qualificatiu que m’agradaria poder aplicar a l’excepcional Festa Estellés que vàrem viure a Gandia el passat divendres 15 d’octubre. L’acurat i elegant jardí interior del restaurant Santanjordi albergà una sèrie d’actuacions de professionals i afeccionats, que compartien diversos graus de destresa i idèntic mèrit, en aplicar-se a recitar paraules del gran poeta, agombolats ara i adés per la veu càlida d’Andreu Valor i la guitarra màgica d’Eduardo ‘Tata’ Bates.
Jo somiava a voltes un país educat, amb uns dirigents dignes, cultes, normals. Unes institucions que, tal com ho fan els seus homòlegs d’altres països, honorarien les seues figures històriques i homenatjarien els seus savis. Tindríem pobles i ciutats amb places destacades i carrers principals retolats en memòria dels personatges influents de la nostra història i de la nostra literatura. N’hi hauria per al general Basset, perquè les armes sempre han tingut un paper en la història, i també per als artistes antics de la ploma com en Joanot Martorell (el carreronet de València que li és dedicat porta el nom de ‘Juan Martorell’). També n’hi hauria, però, per als mestres moderns que com Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster han escrit -en el segle XX- planes destacades de la poesia i el pensament universals.
El nostre país és diferent. Els successius directors de sucursal que hem tingut al capdavant del govern autonòmic s’han estimat més de dedicar els indrets urbans més destacats a artistes i pensadors forasters, quan no a personatges que tenen com a únic mèrit haver nascut en una determinada família de sang més o menys blavosa i facultats mentals més o menys dubtoses. És així com Jacinto Benavente, Machado o Lope de Vega mereixen més atenció que els nostres escriptors. I és així, sobretot, com els autors que no han escrit mai al seu gust (eren gent intel·ligent i capacitada: no necessitaven llepar els peus dels sàtrapes), han merescut la seua més absoluta indiferència, i fins i tot l’ocultació sistemàtica de la seua obra. Com si en comptes de noms de què enorgullir-nos, foren empestats que ens hagueren d’avergonyir. 
Tot el contrari és el que vam viure a Gandia, amb una gent legítimament orgullosa de ser qui és. Una gent que sap que no som superiors a cap altre poble, de la mateixa manera que saben que tampoc no som  inferiors. Unes persones que creuen-i ho diuen- que ser valencians és tan digne com ser qualsevol altra cosa, i que no hi ha cap motiu per avergonyir-se’n i ocultar-ho, com ho fan sistemàticament els que manen. Unes persones que van llegir, recitar o declamar les paraules del mestre de Burjassot com allò que són: or pur, essència indiscutible del bo i millor que té el geni d’un poble, de qualsevol poble: la seua llengua.

No hi havia a València dos parlants com nosaltres

Discurs de cloenda de la Nit Estellés, pronunciat al restaurant Santanjordi de Gandia, 
el 15 d’octubre de 2010
“No hi havia a València dos parlants com nosaltres. Feroçment, ens parlàvem des del matí a la nit”. 

Si fem cas del que ens expliquen molts valencians, és així com va la cosa:.

Jo els parle en valencià a tots, i el que no m’entenga que es fota” -et diuen. I al moment següent, es giren de cara a algú altre i li parlen en un castellà perfecte, de llibre. Un castellà molt més correcte que no el valencià que gasten, sense manies d’introduir paraules castellanes o frases senceres, si convé. Que si abans feia més fi, ara es veu que fa més graciós, més cosmopolita.
Jo, és que parle el valencià del carrer; el de tota la vida” – t’amollen, ufanosos de ser tan planers, tan del poble. Amb l’espanyol, en canvi, no ho fan igual. En espanyol, si saben que una paraula la diuen malament, s’afanyen a corregir-la, per no semblar analfabets. En la seua llengua, es veu que l’analfabetisme no els importa ni poc ni massa. El valencià és per a ells com una espardenya: és còmoda per anar per casa, però a l’hora d’eixir al carrer, s’estimen més una sabata més lluïdora.
Ara bé, si parlem d’estimar, ells són –de bon tros- els qui més s’estimen el valencià. Se l’estimen tant que no el trauen a passejar per no fer-lo malbé. Se l’estimen tant que no volen compartir-lo amb ningú que no haja nascut valencià de soca-rel. No parlem ja dels catalans, els mallorquins o els eivissencs… tampoc no el volen compartir amb els forasters! “I si se’l queden? I si mos el furten?, com volen fer amb la paella.
He començat per ací, però en realitat, hui no he vingut a parlar d’eixos valencians que tots coneixem i que ho són només de nom, i que no tenen més aspiració nacional que la de ser uns castellanets de segona divisió regional, o millor, provincial, que el nom ‘província’ (en llatí, terra vençuda) els fa aborronar-se i tot, de plaer. He vingut a parlar-vos de nosaltres. Dels valencians (dels dos sexes, eh?) que no ignorem que la nostra llengua només té vida i futur si és compartida amb veïns, visitants i forasters de tota mena. Dels valencians que sí que parlem en valencià als nostres fills, i volem que s’eduquen en la nostra llengua, molt a pesar de l’individu Font de Mora (que ja li agradaria a ell dir-se Fuente de la Cristiana). Dels que no ignorem que el rei Jaume no venia de Madrid, i sabem per tant, d’on venim nosaltres mateixos, les nostres famílies, el pare d’Ausiàs March, els avantpassats de Camps, Costa o Fabra, o l’avi de la mateixa Rita Barberà. Dels que entenem que el nostre valencià és el català de tots, com digué el mestre Enric Valor, que en pau descanse. I que eixe ‘tots’ fa referència a tots aquells que vulguen adoptar-lo i fer-se’l seu.
Parle de nosaltres mateixos, que som també, massa vegades, valencians de la secreta. No és veritat que –sovint- més que parlar en valencià, callem en valencià? No entrem en un establiment i diem “Hola” per no dir “Bon dia” alt i clar? No passem al castellà amb la mínima excusa, o a vegades sense ni això?
Ens han acostumat a pensar que això de parlar valencià és una opció particular; una cosa que té a vore amb ideologia, amb opinions…amb política. Han emprat molts anys, molts diners i molts esforços per a fer-nos creure això. I és fals! Pocs anys abans de morir, li feren una entrevista a Joan Fuster en la revista espanyola Cambio 16. Al final, el periodista li preguntava que com és que un intel·lectual del seu nivell havia optat per escriure només en català. El mestre Fuster li va respondre –sense torbar-se gens ni mica: “Perquè em dóna la gana”.
I jo dic que eixa resposta, o alguna altra de més suau –si ho preferiu– com ara “perquè vull” o “perquè m’agrada” és millor que totes les justificacions del món. És millor que parlar de qüestions històriques o de drets lingüístics. I és millor, senzillament, perquè és indiscutible. Qualsevol analfabet funcional, amb un quocient intel·lectual lleugerament superior al del ximpanzé vos pot discutir d’història o pot qüestionar la validesa dels drets lingüístics. Escolteu, sinó, la COPE o qualsevol emissora de les moltes que manté la caverna espanyola. En canvi, no hi ha ningú en el món que puga dir-te “No és veritat: a tu no et dóna la gana”.
I és millor també, perquè quan ens justifiquem estem legitimant el dret de l’altre a demanar-nos explicacions. I eixe dret, no el tenen.
Parlar en valencià té a vore amb mi. Amb el meu dret a ser un ciutadà de primera, malgrat que les lleis vigents ens consideren poc més que uns castellans amb algun defecte de fabricació. Té a vore amb la meua dignitat, que m’impedeix acceptar ordres quan sent allò de “hablemos en cristiano!”, però que també m’evita d’acceptar manipulacions com allò que “parlem en castellà perquè és que hi ha una senyora, allà en la tercera fila, que sembla que no és d’ací”.
No parlem valencià en contra de ningú. El parlem a favor de tothom. De tothom que ens vulga acceptar com som. El parlem perquè, si tal com diuen, l’únic que importa és comunicar-se, llavors no ha d’haver cap problema perquè ens puguen entendre. He fet conferències en valencià al País Basc, a Galícia o a Portugal. I sabeu que?: que m’entenien. I això vol dir que, o bé se’ls havia aparegut Sant Vicent Ferrer rediviu, o resulta que la nostra llengua se’entén, si en saps una altra de romànica. 
I com és que això s’aplica a bascos o portuguesos, i en canvi no val per als espanyols que fa dècades que viuen al País Valencià?
Ja està bé, home, ja està bé! Que en tot i per tot es considera que la ignorància és un defecte, una mancança que cal corregir. I ara resultarà que això només deixa d’aplicar-se quan parlem del català. Resulta que si no saps anglés eres un ignorant, però si no saps català… estàs exercint la teua llibertat individual.
Ja n’hi ha prou, de xorrades! Els idiomes, com tantes altres coses, són una qüestió de capacitat i de voluntat. I en una societat que tant ens insisteixen que és bilingüe, hi ha dos classes de persones: les capacitades, que coneixen les dos llengües oficials, i les discapacitades, que només en saben una. I els governs haurien d’actuar perquè cada dia hi hagen menys discapacitats, no perquè tots arribem a ser uns inútils monolingües, com ho són una bona part d’ells mateixos.
I penseu que no es tracta mai d’un problema de comprensió. És una qüestió de poder. I és precisament per això que podem estar ben tranquils: parlant en valencià ens podrà entendre tothom. Tothom que ens vulga entendre. Així que per què no ho fem des d’ara mateix? Fem-ho amb un somriure, si estem de bon humor, o amb expressió seriosa, si és així com ens sentim. Fem-ho sempre -això sí- sense faltar al respecte a ningú. Sobretot, sense faltar-nos al respecte a nosaltres mateixos.
El diccionari diu que dignitat és la “qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se”. I jo crec que és això, i no una altra cosa, el que fem quan claudiquem a la primera de canvi. Quan parlem en castellà a algú…perquè no fa pinta de parlar valencià (voleu dir-me quin és exactament l’aspecte de parlar valencià?); quan traduïm una pregunta només perquè l’altre no ens ha entés a la primera, o quan passem al castellà només perquè eixa és la llengua que parla la persona que ens atén.
La bona veritat és que malgrat el títol d’aquesta intervenció, no cal que parlem feroçment, ni cal que ho fem del matí a la nit. Només cal -això sí- que parlem. I posats a parlar, que parlem en valencià!. 




Varietats lingüístiques

L’actual líder del PP Balear, José Ramón Bauzá s’ha empescat una forma d’encarar la qüestió lingüística a les illes, que potser farà escola entre els seus sequaços valencians, sempre delerosos de noves formes d’ofrenar noves glòries als seus amos castellans. Té l’avantatge, que no sols evita pronunciar el terrible mot ‘català’, la sola menció del qual pot provocar grans hecatombes (qui sap si -fins i tot de caràcter immobiliari) sinó que -a més a més- s’estalvia de donar cap nom a  aquella llengua que -tot i ser oficial- ai las!, no és el castellà. “Ses nostres varietats lingüístiques”-diu, i amb això creu que acontenta la seua parròquia més carca i analfabèstia, i potser -de passada- contribueix a confondre una mica més els despistats.
En certa manera, el fet que a les illes no hi ha cap mena de consciència de balearitat (no hi ha ningú que se senta balear: la gent és mallorquina, menorquina, eivissenca o formenterenca), pot haver frenat, d’alguna manera, el sorgiment d’un moviment secessionista com el que han fomentat les autoritats polítiques al País Valencià, per tal d’accelerar el procés d’extermini lingüístic. D’una banda, ningú no ha  gosat d’aplicar mai el qualificatiu ‘balear’ a la llengua que s’hi parla, ni tan sols per tal de contraposar-lo al de ‘català’. D’altra banda, dir que a les balears i les pitiüses es parlen quatre llengües, sembla una mica excessiu, fins i tot per als troglodites subvencionats per la caverna ultraespanyolista. 
Al senyor Bauzá li deu semblar molt lluïdor això dir que les escoles ensenyaran en les diverses variants que es parlen a les illes. Llàstima que siga completament inviable. Hi ha un grapat de simples preguntes que permeten qüestionar-ho, com ara: quins tiratges tindran els llibres de text?; els professors de llengua, hauran d’ensenyar en el seu poble de naixement?; podran exercir el magisteri en el poble del costat?; fins a quina distància del seu domicili natal podran exercir la seua professió, sense ser sospitosos d’estar practicant el colonialisme entre varietats lingüístiques?; als professors de matemàtiques, se’ls aplicarà la mateixa norma?; o seran només els docents de ‘varietats’ els qui estaran afectats per l’immobilisme laboral?. I una altra pregunta de caràcter ben pràctic: en quina varietat es redactaran els documents del Govern Balear, si aquest individu l’arriba a presidir? No cal que m’ho digueu, que ja ho sé: els documents oficials es redactaran en castellà, clar que sí! Amb tanta varietat lingüística, aquesta seria la taula de salvació, l’única llengua comuna.

Ara bé, per ser justos, no podem discriminar la bella llengua de Cervantes, d’aquest procés modèlic de respecte democràtic pels parlars populars i autènticament genuïns. Que el castellà no és -ni de bon tros- un idioma amb menys variació dialectal que el català, ja ho sabem. Escoltem, sinó, com parla una persona de Sevilla, i comparem-ho amb com ho fa una de Logronyo, i això, sense esmentar els parlars d’ultramar , que -segons com- a un mexicà, potser ni l’entendríem, tot i que ningú no dubta que allò que parla és l’espanyol.

Hauran de decidir -per tant- en quina varietat castellana s’escriuran els documents oficials. Serà en el castellà de Madrid o en el de Burgos? Caldrà emprar els girs verbals propis dels santanderins, o convindran més els de Càceres o els de Salamanca? Quin accent haurà de fer servir el portaveu del govern? Serà més adient una fonètica cordovesa, o una de reminiscències murcianes?

Estic convençut que Don José Ramón Bauzá (en quina varietat castellana pronuncia el seu nom?) estarà plenament d’acord amb mi que no podem discriminar per raons de llengua. I així, si els xiquets de Formentera tenen dret a rebre ensenyament en la seua pròpia variant dialectal, els infants de Cartagena, de Fuenterrobles o de Jaraiz de la Vera no haurien de ser tractats amb menor deferència. Que no són -també- espanyols? No és això el que sostenen -amb l’exèrcit al darrere, quan cal- tots els coreligionaris d’aquest il·luminat de la política lingüística?

No crec que ell mateix puga defensar que els drets que reclama per a uns espanyols siguen distints dels que mereixen un altres. Així doncs, les editorials de llibres de text estan d’enhorabona: d’ara endavant hauran de publicar centenars d’edicions revisades de cada llibre; una per cada comarca, com a mínim, que repleguen perfectament la gran riquesa lingüística, perdó, volia dir varietalística, d’aquest gran país que és Bauzalàndia.  

L'eix de la sumbmissió

No deu ser per casualitat que el Sr. Francisco Camps ha triat el discurs institucional del 9 d’octubre per a parlar de l’eix Madrid-València, que ara ens vol presentar com una cosa moderna, amb l’excusa del tren de gran velocitat (ells en diuen alta velocitat espanyola, però els físics que he consultat no m’han sabut donar cap altre exemple d’una velocitat amb gentilici incorporat).
La idea no és nova, però és veritat que sovint els dóna un bon resultat. Es tracta, una vegada més, de presentar la vella i rovellada genuflexió permanent de la dreta valenciana davant els seus amos castellans, com si fóra una novetat, un canvi. De vendre el seu propi gest encarcarat i abjecte d’agenollar-se davant del poder, traure una llengua llarga i avesada, i llepar-li les sabates amb fruïció d’esclau panxacontent, amb l’embolcall llampant i cridaner d’una virtut moderna amb forma de tren caríssim.
Cada dia està més amanerat, més rígid i més amoixamat, a mesura que l’evidència dels seus tripijocs amb diners públics va eixint a la llum. És com si l’estrés que està patint tinguera la capacitat de traure d’ell allò que li és més propi, més profundament arrelat, més pregonament identitari. En el seu valencià penós i acastellanat, sense vocals obertes ni consonants sonores, sense cap característica fonètica ni sintàctica que  el diferencie de la llengua dels seus admirats superiors jeràrquics i ‘amiguitos del alma‘, el president Camps (passeu-me  -per raons òbvies- que no li aplique el tradicional tractament de Molt Honorable) s’extasiava imaginant que trencarà per sempre més el nexe d’unió de l’arc mediterrani, i passarà a la història per haver-lo substituït per l’eix de la submissió permanent a la capital castellana. 
Prescindint brutalment -com és el seu costum- dels interessos de tots els valencians que no siguen els de la seua corda (i això inclou, en aquesta nova atzagaiada, els empresaris valencians), el president de la Generalitat xalava d’allò més desgranant la seua nova contribució a l’extermini del País Valencià. Somiava -potser- en passar a la història; qui sap si en arribar a convertir-se en una relíquia venerada, de l’estil d’aquelles que atresoren -a major glòria de les seues finances- els arquebisbes que ara han de dissenyar l’educació sexual dels nostres infants (sobretot, que no els posen les mans  damunt, per favor!). 
La pena que té -puc endevinar-ho- és saber que, per molts miracles que arribe a fer, mai no el podran anomenar ‘el cos incorrupte de Sant Camps’, perquè siga com siga, allò que quedarà d’ell i de la seua obra de govern, mai no estarà molt lluny de la paraula corrupció. A tot estirar, els fidels de segles que encara estan per arribar el podrien conéixer com ‘el cos incorrupte del corrupte Camps’. Segurament això ja el satisfaria prou. Això sí, sempre que li ho diguen en castellà. Que el valencià, per al seu gust, no és prou fi, prou modern, ni prou submís.

Només paraules?

Com en molts altres aspectes de la vida dels humans, en política també ens movem -tot sovint- en el terreny de les paradoxes. Una de les que ens afecten actualment afecta el procés d’independència engegat a Catalunya. La situació paradoxal és que, tot i que es tracta d’alliberar-nos del marc polític espanyol, hem de partint d’aquest mateix marc, per tal que siga un procés pacífic, democràtic i perfectament homologable en l’àmbit internacional.
L’actual sistema polític espanyol és essencialment trampós (dissenyat a benefici dels partits nacionalistes espanyols) i estructuralment corrupte (nascut com a continuació d’una dictadura, sense qüestionar-ne els principis fonamentals). Això ha fet que -entre altres coses- la configuració i l’organització interna dels partits polítics els haja acabat convertint en maquinàries de perpetuació en el poder, dotades d’un pervers mecanisme de selecció inversa dels talents.
Probablement, ser brillant i competent és una de les millors maneres de garantir que una persona jove que ingressa en un partit polític tradicional, no hi arribarà mai a assolir un càrrec de gran responsabilitat. La selecció inversa farà que, en la mesura en que les seues qualitats poden resultar amenaçadores per a les posicions de privilegi dels seus superiors, aquests li tallen (metafòricament, això sí) el cap. 
És per això que, al front dels grans partits polítics, trobem líders profundament mediocres, de dubtosa capacitat intel·lectual, d’indubtable incompetència oratòria i vergonyosa habilitat discursiva. Sovint, el seu mèrit principal consisteix a no haver incomodat excessivament els seus antecessors, i -en tot cas- haver tingut la paciència imprescindible per a esperar el seu torn. És una desgràcia que eixa mena d’individus acaben tenint ple accés a les estructures públiques de poder polític. Una desgràcia que nosaltres no ens podem permetre. 
Un estat consolidat, com Espanya, potser es pot permetre aquesta mena de líders de nul·la qualitat professional i de baixa categoria moral. Nosaltres no. Nosaltres, que -paradoxalment- hem de partir del sistema espanyol, no ens podem permetre els seus vicis. No podem mantenir polítics egòlatres, que posen els seus propis interessos i vanitats per davant de les necessitats més bàsiques  i urgents del país. Necessitem, per contra, líders profundament generosos, disposats a prioritzar l’assoliment de la independència, fins i tot a costa de sacrificar el seu protagonisme individual. Fins i tot -si cal- al preu de no sortir a la foto.
Dividir el vot independentista és un luxe que no ens podem permetre. Fer-ho per unes diferències relacionades amb el procés de selecció dels candidats és una bajanada pròpia d’una altra mena de polítics.  potser de polítics com els que hem conegut fins ara en tots els partits. En tot cas, no dels que ens calen ara, per afrontar el repte més important dels darrers 300 anys.
Reagrupament i Solidaritat Catalana (citats per ordre alfabètic, per no ferir cap susceptibilitat); els senyors Bertran, Carretero, Laporta i López Tena (de nou, alfabèticament, per no ofendre cap ego), han de trobar la manera intel·ligent d’ajuntar en les paperetes electorals el desig d’assolir una àmplia representació parlamentària per a l’independentisme de veritat. Deixar passar aquesta oportunitat seria una irresponsabilitat  històrica imperdonable. Les seues bases ja els ho han fet saber. Ara només falta que tots ells comencen a comportar-se com als líders que necessita ara mateix Catalunya, i no com a polítics mediocres, fidels seguidors del sistema polític trampós, corrupte i mediocre en què s’han hagut de formar com a polítics.
Hi ha molta gent que confia en la seua generositat, en la seua capacitat de sacrifici, i en les seues respectives dots de lideratge. Hi ha moltes persones que, en escoltar els seus discursos, creuen en el seu patriotisme autèntic, i confien en l’autenticitat de les grans paraules, com ara Unitat, Solidaritat o Independència, que pronuncien durant els seus discursos. Ara és el seu torn de demostrar que no es tracta -només- de paraules.

Aeroports de casa nostra?

Anar de València a Menorca és més car que anar a Londres o Berlin, per posar un cas. Això, potser parla ben clar de la fragmentació a què ens han sotmés durant els darrers tres segles, i que no fa traça d’aturar-se, si tenim en compte com la inversió estatal prioritza les comunicacions amb Madrid, prescindint olímpicament del fet inqüestionable que el major volum de negoci es fa entre València i Barcelona, i no entre València i Madrid. 
A banda de la qüestió econòmica, els aeroports que visitem durant el viatge a l’illa més oriental de les Balears són tota una font d’informació sobre què pensa AENA, l’empresa que gestiona els aeroports, sobre nosaltres. 
A l’aeroport de València, la presència de la llengua pròpia és merament residual. Es limita a una de les versions menys privilegiades, des del punt de vista de la captació d’atenció, dels rètols i indicadors oficials.  La més visible, no cal dir-ho, correspon al castellà. La millor síntesi de tot, però, la trobem en la megafonia. Després d’anunciar els vols en espanyol i anglés, el volum de la veu baixa considerablement per a fer l’anunci en valencià. Així ens transmeten -amb claredat meridiana- que això del valencià és innecessari, que és equiparable a contaminació acústica, i que si a molts dels viatgers els passa desapercebut, millor, no siga que algú s’ofenga de sentir una llengua tan impròpia i tan local en un context tan elegant i cosmopolita com un aeroport. AENA considera que els valencians hem d’estar avergonyits de la nostra llengua. 
A Palma, les coses no milloren ni poc ni massa. Per megafonia s’anuncien els vols en espanyol, anglés i alemany, per aquest ordre. A l’hora de fer-ho en català, el volum no baixa, i tanmateix, el resultat és igualment penós i insultant. La veu anuncia que el vol número tal, amb destinació IBIZA sortirà a les …. Així, el topònim eivissenc pronunciat en perfecte castellà, com si la major de les Pitiüses no haguera tingut mai un nom fins que les tropes castellanes se’n van apoderar. I la mateixa regla de fonètica impròpia s’aplica als vols que fan cap a València i a Barcelona. En canvi, en anglés, la mateixa veu pronuncia correctament Eivissa, sense que cap llamp justicier no caiga del cel sobre l’altaveu pecador. 
Dins de l’avió, la immensa major part de les instruccions les escoltem en espanyol i anglés. Això sí, tenen la deferència de dir unes paraules en català (més o menys reconeixible com a tal, en funció de les distintes capacitats de les hostesses encarregades de l’al·locució). Potser n’hauríem d’estar agraïts, si no fos que els continguts que se’ns transmeten en la llengua pròpia dels llocs de què partim i on arribem, no arriba ni a la tercera part dels que se’ns han comunicat en els altres dos idiomes, i es limiten a una mera salutació o benvinguda, sense cap informació d’interés per als passatgers.  
És a Menorca on el paisatge sonor de l’aeroport s’acosta més a la normalitat. Els vols s’anuncien primer en català, i després en espanyol i en anglés. Totes les versions amb idèntic volum de veu. Això sí, Palma, es converteix en Palma de Mallorca, tal com ho volen i ho diuen els castellans, quan per a nosaltres sempre ha estat senzillament Palma.
De tornada a València, la visió de Menorca des del cel ens reconcilia momentàniament amb el món, i fins i tot amb Air Nostrum, que ens permet de contemplar tanta bellesa. Ara bé, l’hostessa de l’empresa originàriament valenciana té greus dificultats per a entendre que volem un suc de taronja (ni que siga de pot). Després de fer un parell de ganyotes i composar un somriure forçat per a formular -entre dents- un “perdoneperonolentiendo“, encara li cal una classe particular -també impartida amb un somriure sincer- abans de servir-nos la comanda: 
-‘Suc de taronja’ means orange juice. Now, you’ve got it. Please, don’t forget it for the next time.