Discurs de cloenda de la Nit Estellés, pronunciat al restaurant Santanjordi de Gandia,
el 15 d’octubre de 2010
“No hi havia a València dos parlants com nosaltres. Feroçment, ens parlàvem des del matí a la nit”.
Si fem cas del que ens expliquen molts valencians, és així com va la cosa:.
“Jo els parle en valencià a tots, i el que no m’entenga que es fota” -et diuen. I al moment següent, es giren de cara a algú altre i li parlen en un castellà perfecte, de llibre. Un castellà molt més correcte que no el valencià que gasten, sense manies d’introduir paraules castellanes o frases senceres, si convé. Que si abans feia més fi, ara es veu que fa més graciós, més cosmopolita.
“Jo, és que parle el valencià del carrer; el de tota la vida” – t’amollen, ufanosos de ser tan planers, tan del poble. Amb l’espanyol, en canvi, no ho fan igual. En espanyol, si saben que una paraula la diuen malament, s’afanyen a corregir-la, per no semblar analfabets. En la seua llengua, es veu que l’analfabetisme no els importa ni poc ni massa. El valencià és per a ells com una espardenya: és còmoda per anar per casa, però a l’hora d’eixir al carrer, s’estimen més una sabata més lluïdora.
Ara bé, si parlem d’estimar, ells són –de bon tros- els qui més s’estimen el valencià. Se l’estimen tant que no el trauen a passejar per no fer-lo malbé. Se l’estimen tant que no volen compartir-lo amb ningú que no haja nascut valencià de soca-rel. No parlem ja dels catalans, els mallorquins o els eivissencs… tampoc no el volen compartir amb els forasters! “I si se’l queden? I si mos el furten?, com volen fer amb la paella”.
He començat per ací, però en realitat, hui no he vingut a parlar d’eixos valencians que tots coneixem i que ho són només de nom, i que no tenen més aspiració nacional que la de ser uns castellanets de segona divisió regional, o millor, provincial, que el nom ‘província’ (en llatí, terra vençuda) els fa aborronar-se i tot, de plaer. He vingut a parlar-vos de nosaltres. Dels valencians (dels dos sexes, eh?) que no ignorem que la nostra llengua només té vida i futur si és compartida amb veïns, visitants i forasters de tota mena. Dels valencians que sí que parlem en valencià als nostres fills, i volem que s’eduquen en la nostra llengua, molt a pesar de l’individu Font de Mora (que ja li agradaria a ell dir-se Fuente de la Cristiana). Dels que no ignorem que el rei Jaume no venia de Madrid, i sabem per tant, d’on venim nosaltres mateixos, les nostres famílies, el pare d’Ausiàs March, els avantpassats de Camps, Costa o Fabra, o l’avi de la mateixa Rita Barberà. Dels que entenem que el nostre valencià és el català de tots, com digué el mestre Enric Valor, que en pau descanse. I que eixe ‘tots’ fa referència a tots aquells que vulguen adoptar-lo i fer-se’l seu.
Parle de nosaltres mateixos, que som també, massa vegades, valencians de la secreta. No és veritat que –sovint- més que parlar en valencià, callem en valencià? No entrem en un establiment i diem “Hola” per no dir “Bon dia” alt i clar? No passem al castellà amb la mínima excusa, o a vegades sense ni això?
Ens han acostumat a pensar que això de parlar valencià és una opció particular; una cosa que té a vore amb ideologia, amb opinions…amb política. Han emprat molts anys, molts diners i molts esforços per a fer-nos creure això. I és fals! Pocs anys abans de morir, li feren una entrevista a Joan Fuster en la revista espanyola Cambio 16. Al final, el periodista li preguntava que com és que un intel·lectual del seu nivell havia optat per escriure només en català. El mestre Fuster li va respondre –sense torbar-se gens ni mica: “Perquè em dóna la gana”.
I jo dic que eixa resposta, o alguna altra de més suau –si ho preferiu– com ara “perquè vull” o “perquè m’agrada” és millor que totes les justificacions del món. És millor que parlar de qüestions històriques o de drets lingüístics. I és millor, senzillament, perquè és indiscutible. Qualsevol analfabet funcional, amb un quocient intel·lectual lleugerament superior al del ximpanzé vos pot discutir d’història o pot qüestionar la validesa dels drets lingüístics. Escolteu, sinó, la COPE o qualsevol emissora de les moltes que manté la caverna espanyola. En canvi, no hi ha ningú en el món que puga dir-te “No és veritat: a tu no et dóna la gana”.
I és millor també, perquè quan ens justifiquem estem legitimant el dret de l’altre a demanar-nos explicacions. I eixe dret, no el tenen.
Parlar en valencià té a vore amb mi. Amb el meu dret a ser un ciutadà de primera, malgrat que les lleis vigents ens consideren poc més que uns castellans amb algun defecte de fabricació. Té a vore amb la meua dignitat, que m’impedeix acceptar ordres quan sent allò de “hablemos en cristiano!”, però que també m’evita d’acceptar manipulacions com allò que “parlem en castellà perquè és que hi ha una senyora, allà en la tercera fila, que sembla que no és d’ací”.
No parlem valencià en contra de ningú. El parlem a favor de tothom. De tothom que ens vulga acceptar com som. El parlem perquè, si tal com diuen, l’únic que importa és comunicar-se, llavors no ha d’haver cap problema perquè ens puguen entendre. He fet conferències en valencià al País Basc, a Galícia o a Portugal. I sabeu que?: que m’entenien. I això vol dir que, o bé se’ls havia aparegut Sant Vicent Ferrer rediviu, o resulta que la nostra llengua se’entén, si en saps una altra de romànica.
I com és que això s’aplica a bascos o portuguesos, i en canvi no val per als espanyols que fa dècades que viuen al País Valencià?
Ja està bé, home, ja està bé! Que en tot i per tot es considera que la ignorància és un defecte, una mancança que cal corregir. I ara resultarà que això només deixa d’aplicar-se quan parlem del català. Resulta que si no saps anglés eres un ignorant, però si no saps català… estàs exercint la teua llibertat individual.
Ja n’hi ha prou, de xorrades! Els idiomes, com tantes altres coses, són una qüestió de capacitat i de voluntat. I en una societat que tant ens insisteixen que és bilingüe, hi ha dos classes de persones: les capacitades, que coneixen les dos llengües oficials, i les discapacitades, que només en saben una. I els governs haurien d’actuar perquè cada dia hi hagen menys discapacitats, no perquè tots arribem a ser uns inútils monolingües, com ho són una bona part d’ells mateixos.
I penseu que no es tracta mai d’un problema de comprensió. És una qüestió de poder. I és precisament per això que podem estar ben tranquils: parlant en valencià ens podrà entendre tothom. Tothom que ens vulga entendre. Així que per què no ho fem des d’ara mateix? Fem-ho amb un somriure, si estem de bon humor, o amb expressió seriosa, si és així com ens sentim. Fem-ho sempre -això sí- sense faltar al respecte a ningú. Sobretot, sense faltar-nos al respecte a nosaltres mateixos.
El diccionari diu que dignitat és la “qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se”. I jo crec que és això, i no una altra cosa, el que fem quan claudiquem a la primera de canvi. Quan parlem en castellà a algú…perquè no fa pinta de parlar valencià (voleu dir-me quin és exactament l’aspecte de parlar valencià?); quan traduïm una pregunta només perquè l’altre no ens ha entés a la primera, o quan passem al castellà només perquè eixa és la llengua que parla la persona que ens atén.
La bona veritat és que malgrat el títol d’aquesta intervenció, no cal que parlem feroçment, ni cal que ho fem del matí a la nit. Només cal -això sí- que parlem. I posats a parlar, que parlem en valencià!.