Mes: novembre de 2010

Sóc valencià i -per tant- no podré votar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que jo considere que Catalunya és part del meu país. Si no fos per aquest petit detall, hi votaria. I ho faria per una candidatura capaç de respondre a dos requisits fonamentals: (1) tenir com a prioritat la finalització -com més aviat millor- de l’espoliació fiscal que pateix Catalunya, mitjançant la declaració de la independència per mitjans democràtics i no violents, i (2) comprometre’s públicament a no pactar amb cap força política de caràcter regionalista, i a no donar -en cap cas- suport ni estabilitat a cap govern autonòmic.

No sóc -ni de bon tros- un especialista en teoria política, i  és per això que he de confiar en allò que expliquen algunes altres persones que sí que ho són. I sembla que -d’acord amb els experts- als països en què s’ha produït recentment (durant el darrer mig segle) un procés d’independència, mai no s’ha vist el cas d’un partit independentista donant estabilitat al govern subaltern, siga anomenat regional o autonòmic, o de qualsevol altra manera.

Donar estabilitat és una expressió que sona bé. Ens n’evoca unes altres de ben sonants com ara ‘sentit d’estat’ o fins i tot ‘responsabilitat’. I tanmateix, per tal d’entendre correctament aquestes expressions, cal atendre també als complements. Donar estabilitat a qui?; sentit de quin estat?; responsabilitat davant de qui?. Si mirem de contestar aquestes senzilles preguntes, ho entendrem més fàcilment. 

Donar estabilitat a un govern subaltern és una forma de contribuir al manteniment de l’estat que ens espolia, i significa -per tant- responsabilitzar-se del manteniment de la injustícia, de la subordinació i de la mateixa espoliació econòmica. És això el que ha de fer un partit que es declara partidari de la independència? Jo crec que no. Crec que un partit independentista ha d’intentar assolir una majoria que li permeta de declarar la independència. I que -mentre no la té- ha d’estar a l’oposició. I no precisament per tal de fer una oposició ‘responsable’ o ‘constructiva’, sinó per esperar i aprofitar les oportunitats d’avançar cap a l’únic canvi autèntic, que és l’assoliment de la plena sobirania. 

Fa 35 anys, quan va morir el dictador i es va perpetrar la continuïtat consensuada i més o menys disfressada del règim, el sentit d’estat i la responsabilitat dels partits que van participar en les negociacions continuistes van permetre -precisament- l’estabilitat i el manteniment del statu quo. És per això, per la noció de regionalisme que van contribuir a assentar, que jo que sóc valencià, no puc votar en les eleccions al Parlament de Catalunya. També és per això que -encara que em fos possible votar- no donaria suport a cap partit disposat a exercir -d’aquesta submisa manera- la seua responsabilitat i el seu sentit d’estat.

Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l’Alguer, després d’adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei,  l’Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d’això, la condemnaren per insults a l’autoritat, i l’obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d’escoltar català a l’aeroport de Girona.  Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que -l’agost de 2010- va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l’entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. “Mora catalanista” i algunes altres floretes, va haver d’escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que -a més a més- considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge -que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)- l’ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora,  a pagar una indemnització a l’oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d’hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar -fora de l’àmbit estrictament privat i familiar- espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això  tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l’amo, i davant de qui ens hem d’agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d’un energumen amb pistola i uniforme, que -com a fidel representant de l’essència més profunda de l’estat que li paga el sou- detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l’única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L’únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure’ns la bena dels ulls i acceptar d’una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d’un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l’estat espanyol no ens proporcionarà mai. L’estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l’estat espanyol, hereva d’una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada da per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d’uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.

Ferran Parada i Pere Palés són empresaris i són valencians. Són empresaris perquè han estat capaços de tenir un somni, de dissenyar-lo, d’abocar-hi hores, il·lusió, esforç i diners, i de fer-lo anar endavant en forma d’empresa. Una empresa que, com qualsevol altra, pot i vol generar riquesa. Riquesa per a ells, per descomptat. I també per als seus proveïdors, col·laboradors i treballadors. Riquesa també per a la societat, en la mesura en què podrà accedir a uns productes que -si més no- estaven molt més amagats, abans que ells dos es decidiren a mostrar-los.

També són valencians. I això, en el seu cas, no indica només un lloc de naixement, sinó també un compromís i una vocació. En lloc de fer com molts altres, que avergonyits de ser valencians ho oculten tant com poden, començant per amagar la llengua (la pròpia, que l’altra la fan servir a tort i dret), exerceixen de valencians. Creen una empresa de distribució, l’anomenen Terra Valenciana (www.terravalenciana.com), i es dediquen a comercialitzar productes valencians, del ram de l’alimentació.

És fama que els valencians tenim una certa tendència al menfotisme i a ignorar tot allò que és nostre i que ens hauria d’enorgullir legítimament. No m’agrada aquesta fama. Tampoc no m’agrada la tendència esmentada, quan la veig en molts dels nostres paisans. Encara em desagrada més quan la veig -amplificada fins a l’exageració- en les persones que ens governen o ens representen en les institucions públiques. És precisament per això que em complau especialment de trobar una gent que té el valor i la capacitat d’arriscar els seus diners i el seu treball per a traure avant un projecte ple de dignitat i d’autoestima.

Si autoodi és detestar característiques que ens són pròpies (color, origen, idioma, fonètica…), autoestima és -per contra- apreciar allò que és nostre. Sense menysprear res ni ningú només perquè vinga de fora, es tracta de respectar-nos i de voler allò que tenim i allò que podem oferir al món com a valencians. I, entre més coses, podem oferir productes d’una qualitat excel·lent, fets ací, a casa nostra, per gent nostra. Des dels torrons, el vi o les cerveses artesanals fins a la música, la literatura o la investigació científica. És això, exercir l’autoestima, el que fa Terra Valenciana en l’àmbit del comerç.

I si és veritat que també hi ha valencians que no s’apunten al menfotisme. Si n’hi ha que estimem  sense manies ni complexos allò que és nostre, una de les coses que podem fer és donar suport a iniciatives com aquesta. Donar suport també vol dir felicitar-los o expressar la nostra solidaritat i desitjar-los bona sort, però ells són -ja ho he dit al principi- empresaris; empresaris valencians. De manera que el millor suport que els podem oferir és comprar i recomanar els seus productes. Ara que s’acosten les festes de Nadal, regalem productes valencians. Perquè són bons i perquè són valencians. Perquè nosaltres som bons, i perquè som valencians.

Diu la número dos de la llista socialista al Parlament català  que està en contra de l’independentisme que no s’explica. La frase, cal reconèixer-ho, queda bé. Això d’explicar-se té bona premsa. El que passa és que -segons com- sembla que només s’ha d’explicar qui fa alguna proposta nova, mentre que -per contra- els qui mantenen propostes que fa anys i panys que fracassen estrepitosament, no cal que donen cap explicació.

Com a alternativa, la senyora Montserrat Tura diu que defensa el federalisme, “perquè si es produeix un estat realment federal a Catalunya se la deixarà ser tal com és”. Em sembla fantàstic. I també podem defensar l’igualitarisme planetari, perquè si es produeix, no hi haurà injustícies, la riquesa es distribuirà equitativament i ningú no morirà de fam. Aquest “si es produeix” deu voler dir si hi ha un miracle, i del cel baixa una llum encegadora que converteix els espanyols en federalistes, o millor encara, en federalistes de tota la vida.

I com explica la senyora Tura aquest federalisme que s’ha de produir? Si no s’ha produït en els darrers trenta anys, des que la dictadura es va transformar en la democràcia de fireta que patim actualment, per què s’hauria de produir ara? Si no s’ha produït en cap dels períodes en què el seu partit ha governat Espanya, per què ho hauria de fer ara?

Aplicant una vella dita, podríem afirmar que si un no ho vol, dos no es federen. I si alguna cosa ha quedat ben clara és que Espanya no vol ser un estat federal. Per tant, seguint les regles més bàsiques de la lògica, cal admetre que és molt més probable -i infinitament més viable- declarar la independència (que depén del parlament català), que no convertir Espanya en un estat federal, cosa que haurien de fer les corts espanyoles, posant-se d’acord per a reformar la constitució, i per majoria de dos terços. Hi ha res que siga més impossible que això?

Estic en contra del federalisme que no s’explica. I sobretot, estic en contra de la gent que diu les mateixes mentides una campanya darrere d’una altra, potser considerant que s’adrecen a un auditori imbècil, incapaç de raonar per si mateix. O ens expliquen com és que faran per convertir la massa social espanyola en una munió de federalistes convençuts, o abandonen la cançoneta estúpida del federalisme i admeten que -tal com deixen ben clar els socialistes catalans en cadascuna de les votacions compromeses a les corts espanyoles- tot el seu horitzó nacional és  trobar la manera més dissimulada possible de seguir mantenint la submissió abjecta a l’Espanya de sempre, l’Espanya que no ha estat mai, no és, i mai no serà federalista.

La campanya de les eleccions autonòmiques catalanes s’escalfa -com totes- abans de començar oficialment. I resulta ben interessant observar els estils comunicatius i els eslògans que -com sempre- diuen molt més que no voldrien els seus autors. Cal dir que això no és un tret exclusiu dels polítics ni dels actes electorals, sinó que ens passa ben bé a tots els humans, que, només caminant i mostrant la cara, ja comuniquem moltes coses sobre nosaltres mateixos, que potser preferiríem ocultar.

És veritat que els socialistes catalans ho tenen particularment difícil, amb un candidat com en Montilla, amb el seu parar grisot, rígid i poc atractiu, que resulta desafavorit fins i tot en la comparació amb el seu personatge del programa d’humor Polònia. No crec que l’ajuden gaire els publicistes que li han dissenyat la campanya. L’eslògan “Ni independentista ni de dretes” és tot un exemple de política comunicativa mediocre, que el converteix en el primer polític oficialment ni-ni. O potser no és tant això, sinó més bé un bon resum d’un estil de pensament dèbil i d’actuació erràtica, que no té més nord ni ambició que seguir acomodat al poder, i que s’ha instal·lat en el pessimisme abans i tot de començar la contesa.

D’entrada, és un missatge en negatiu: ens diu què no és en Montilla, però no ens vol aclarir de cap manera què és aquest senyor. Cal entendre, per tant, que en Montilla -i per extensió, el seu partit- són dependentistes i d’esquerres. I per què no ho diuen així? Ja sé que potser no queda bé parlar de dependentisme, o utilitzar qualsevol dels sinònims vàlids: sucursalisme, regionalisme, unionisme o espanyolisme. Què passa, però, amb dir que són d’esquerres? També pensen que això no ven? Segurament és que -sense haver de dir-ho- volen atribuir-se la desitjada possessió del cobejat (i més que hipotètic) ‘centre polític’.

Probablement assistirem a una campanya més bruta i embolicada que mai, on la sucursal catalana del PSOE intentarà captar un vot radicalment espanyolista, que tradicionalment ha anat a l’abstenció. Això és probablement producte de les nefastes expectatives de vot que preveuen. Crec, però, que també és mèrit d’un fet nou, històric, que és que la independència ha passat a ocupar l’espai central del debat. I això sí que és un centre. Durant dècades, uns i altres han estat fent mans i mànigues per ocultar el tema. Han provat d’ignorar-lo, ridiculitzar-lo o ajornar-lo fins a l’eternitat, fins que -finalment- els ha resultat del tot impossible, fins al punt que l’actual president de la Generalitat basa la seua campanya en oposar-se a la independència del territori que governa.

Cal dir que l’accés de la independència a l’eix central del debat electoral és un mèrit  ben compartit. Hi han col·laborat, és clar, les formacions polítiques independentistes; les velles i les noves. També ho han fet, però, una bona colla de pensadors i opinadors, com Víctor Alexandre, Salvador Cardús, Patrícia Gabancho o Alfred Bosch, per citar-ne només uns pocs, que fa anys que en parlen  amb rigor, altura intel·lectual, imaginació i encert. I més encara, hi han col·laborat enormement els centenars de milers de persones que han eixit al carrer amb la indignació al cor i la paraula independència dibuixada als llavis, i han convertit tota mena d’actes en una expressió valenta i desacomplexada del desig de qui som, sense tuteles innecessàries ni supeditacions caríssimes.

Al costat d’això, els pals a les rodes que miren de posar-hi tota la nòmina de polítics ni-ni (ni carn ni peix, ni suc ni muc) no són res més que una petita nosa. Aquests senyors i senyores, que cobren uns bons salaris per fer de polítics, farien bé d’honorar-los, tot fent propostes que vagen més enllà de dir-nos què no són. Ja ho sabem què no són: no són dignes dels càrrecs que ostenten, ni molt menys, de representar-nos. Només ens cal esperar que la història els pose al seu lloc, que no hauria de ser ni públic ni notori.  

Un amic meu, bon coneixedor de la història, i particularment de la relacionada amb la segona guerra mundial, em parlava fa poc de l’ocupació japonesa de la península de Corea, entre 1910 i 1945. Com a mostra de la brutalitat dels mètodes emprats per l’exèrcit japonés d’ocupació, m’explicava el fet que els hòmens i dones de Corea ni tan sols no tenien el dret de portar noms coreans. Durant tot aquell període van haver de ser coneguts -si més no, oficialment- per noms japonesos.

Estàvem d’acord (i qui no n’estaria?) que furtar-li a la gent el dret de dir-se com es diu és un bon indicador de la capacitat que tenim els humans per a exercir la crueltat. Potser sembla poca cosa, això de canviar els noms, al costat de les bombes, els assassinats, les violacions i les tortures. I tanmateix no ho és. En primer lloc perquè aquesta forma de violència és complementària de les altres, i no les estalvia de cap manera. I també perquè furtar-li el nom a una persona és també negar-li la dignitat, a la identitat i -per això mateix- menysprear el seu dret a l’existència.

En un moment de la conversa, vaig preguntar al meu amic (tothom el coneix per Cento) quin nom figurava al seu document d’identitat. Em confessà que hi deia ‘Vicente’ i, una mica molest, s’afanyà a dir-me que no era ben bé el mateix que el cas dels coreans. Per què no?- li vaig preguntar. Em va aclarir que a ell no li semblava el mateix perquè ara sí que pots posar Vicent al teu carnet, si vols. Que ell no ho havia fet un poc per mandra, i un poc per tradició familiar. Imagine que la mateixa tradició (es veu que el carnet de son pare també es deia ‘Vicente’) que l’ha portat a posar a la seua filla el nom d’Amparo (“és que a la meua sogra li hauríem donat un disgust si li posàvem Empar”). 

Efectivament, el meu amic té raó. Ara pots tenir un fill i posar-li Xavier, Jaume, Mercé o Laia, si vols. Fa només quaranta anys no, però ara sí. Potser és precisament perquè ja no cal prohibir-ho, ara que raons tan potents com la peresa o la tradició fan el mateix paper, i queden molt més elegants que les amenaces amb la baioneta calada i els colps de culata. Molt més fins, molt més presentables, i considerablement més moderns.

L’autèntica colonització no triomfa quan l’exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: terra vençuda). La vertadera colonització s’assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir -temps arrere, això sí- per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les. 

La vertadera colonització és la colonització mental; la que se’ns instal·la a l’interior del cervell i ens fa mirar la realitat i el món des del punt de vista d’uns altres, i no des del nostre. Eixa és l’única força capaç de fer  creure, a una persona d’intel·ligència normal, que la imposició de noms japonesos és una cosa radicalment distinta de la imposició de noms castellans. Davant de tan notable evidència, crec que haurem d’admetre que la capacitat més excelsa i més desenvolupada dels éssers humans és la d’autoenganyar-nos.