Mes: maig de 2011

Es veu que Rita Barberà -batlessa de València per la gràcia de Déu- ha evitat de respondre a una pregunta amb l’incontestable argument que ella ignora l’anglès. La pregunta era sobre l’article del New York Times que assenyala Don Francisco Camps com a exemple de corrupció política (http://www.nytimes.com/2011/05/20/world/europe/20iht-spain20.html?_r=2).

Deu ser que la ignorància -a més de la veterania- és un grau, i que cal que estiguem molt i molt orgullosos de les nostres mancances. La Sra. Barberà en sap molt, d’ignorar. És capaç d’ignorar la llengua dels valencians, malgrat que ha nascut ací, i que fa dècades que cobra de l’erari públic. Potser és que no ha tingut ni el temps ni les ganes d’aprendre’n, o que mai no ha arribat a assolir el grau de sobrietat que la decisió d’estudiar idiomes exigeix. El cas és que la primera autoritat de la ciutat de València és una discapacitada lingüística. Ara sabem -també- que no se n’avergonyeix, sinó que en fa bandera.

Com que tothom diu que cal ser solidari amb qualsevol discapacitat, li farem un favor i compensarem el seu analfabetisme -en valencià i en anglès- amb una breu traducció del que diu el NY Times. Diu el vostre camarada, Don Francisco Camps, serà jutjat per acceptar suborns, abans que acabe l’any. El diari americà el compara amb Berlusconi, i parla dels més de 120 milions d’euros que -amb la trama Gürthel- ens han robat ell i els seus ‘amiguitos del alma‘. Ja ho poden ben dir -es amics de Camps- que qui té un amic, té un tresor.

Ni la ignorància de l’anglès, ni la virtual carència d’ànimes caritatives capaces de traduir-li les notícies que ella no està capacitada per a entendre, no haurien de justificar que no responga a la pregunta. I molt menys, que aquesta gent puga seguir en el poder. Únicament el triomf generalitzat entre la població de la seua filosofia central: que la ignorància és millor que el coneixement, pot explicar aquest fenomen pràcticament paranormal.

He llegit que les societats democràticament més avançades voten més per interessos que no per ideologia. Potser això ho explica tot. Som una societat democràticament retrocedida, i hem acabat per votar  directament en contra dels nostres interessos. I no parle ja de la cultura o de la nostra mateixa existència com a poble. Que ja sé que hi ha qui -per això- no es posarà mai pedres al renyó. Parle dels diners que deixem de guanyar, dels que hem de pagar de més. De la destrucció de l’ocupació, o del sabotatge de la sanitat i de l’educació públiques. No són eixes les coses que preocupen a la gent? 

O potser és que això ja només preocupa a la gent mínimament informada; als que no son voluntàriament ignorants. I amb tants anys com fa que ocupen el poder, han reeixit a crear una societat basada en la ignorància i en la indiferència. Només sent ignorant i indiferent pot algú votar aquesta trapa de malfactors professionals. La de la Sra. Barberà deu ser l’única professió en què ser un ignorant està més ben vist que estudiar, aprendre i saber.

A la vora de les eleccions tots els partits incorporen una certa dosi de valencianisme als seus manifestos publicitaris. En molts casos, deu ser que pensen que si hi ha algun vot a guanyar amb aquestes xorrades, cal no deixar-lo passar. I dic ‘xorrades’ perquè atenent a la pràctica quotidiana d’aquests mateixos partits, fora del període electoral, és evident que consideren sobrera qualsevol tendència al valencianisme.

El valencianisme del PP queda perfectament definit per l’actitud de dos dels seus alcaldes, en un acte públic del partit. A l’alcalde de Vila-real li falta temps per passar a parlar en espanyol, en el moment en què els seus coreligionaris l’escridassen per haver gosat d’encetar el seu discurs en valencià. Si l’hagueren pressionat una mica més, no tinc dubte que hauria acabat afegint un encantat “a vuestra órdenes, camaradas“. La següent oradora, l’alcaldessa de Torrent, ens proporciona l’essència autèntica del valencianisme del PP, quan declara públicament que considera un defecte ser valencianoparlant, i es disculpa -a la bestreta- per si de cas se li escapa alguna paraula en aquesta llengua tan indigna. Crec que no cal afegir res més per a definir el grau de valencianisme d’aquest partit. Podem considerar que la inquina amb què persegueix tota manifestació cultural valenciana és simplement una conseqüència d’aquesta manera seua d’entendre el valencianisme, com un esforç consistent per liquidar tot allò (música, espectacles, ensenyament…) que no siga estrictament en castellà.

Per la seua banda, el valencianisme del PSOE queda perfectament retratat amb el seu eslògan ‘Altre camí és possible’. Algú potser es preguntarà què és això de “altre camí”. Molt fàcil, és la traducció de “otro camino” feta per un traductor que -tant si és automàtic com si és humà- té el mateix interés per la llengua dels valencians que els alcaldes del PP. Cap agrupació local del PSOE, en cap poblet de tot l’estat no hauria consentit mai un eslògan en espanyol que diguera “Un otro camino es possible“. I per què?. Molt fàcil: perquè ho considerarien una mostra intolerable d’analfabetisme, i un senyal inequívoc d’incapacitat. En canvi, l’errada en valencià és -per a ells- una qüestió menor. Exactament  això, un tema menor, som els valencians i el nostre país, per a ells. 

Mentrestant, la meua filla, que està aprenent a llegir, i es fixa en tots els cartells que troba, em pregunta com és que estan tots escrits en espanyol. Fa de mal explicar -a una criatura de cinc anys- que  els valencians som només ciutadans de segona categoria, i que no tenim tants drets com els nostres veïns hispanoparlants, els fills dels quals sí que poden practicar la lectura amb els escrits que troben pel carrer. He pensat que seria bo traslladar la pregunta de la meua filla als candidats del PPSOE (bé, ara que hi ha eleccions i s’hi presenten per separat, potser caldrà dir ‘als candidats del PP i del PSOE’).

Puc intuir què em respondrien: que he d’explicar a la meua filla que estem en Espanya. Potser tenen raó, i això ho aclariria tot, però és que la meua filla -ja ho he dit que només té cinc anys- encara no entén de qüestions militars. I encara més, segurament -amb la innocència pròpia de l’edat- no hi trobaria cap contradicció entre estar en Espanya i poder trobar cartells escrits en la seua llengua. Coses de xiquets!

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.