Tens foc?

Atribuir la culpa dels focs que ens estan cremant el país de nord a sud, només a les imprudències de ciutadans individuals és -des de la perspectiva de qui mana- ben poc acceptable. I sona a excusa de mal pagador. Sobretot quan, tot i que l’activitat humana ha deixat de ser beneficiosa per al manteniment del bosc, no és tan car mantenir-los nets. Si més no, és molt més barat que construir aeroports inútils o trens d’alta velocitat d’escàs interés comercial i econòmic. 
Ara bé, si ens ho mirem des del punt de mira de la gent normal, dels qui no tenim poder polític (en una democràcia tothom en tindria, però això seria en una democràcia, no en el sistema de vota-i-calla que patim), és sagnant que -a hores d’ara- encara hi haja qui llança burilles per al finestra del cotxe, o quan va a berenar al camp. I no és, de cap manera, un fenomen aïllat. Només cal anar a qualsevol platja qualsevol dia, per a comprovar que no hi ha un pam d’arena neta, on una criatura puga jugar sense trobar-hi una burilla, o més aïna un centenar.
Sé molt bé que l’elevat nombre de persones que fumen és producte, en bona mesura, de passades polítiques salvatges de promoció del negoci, a major glòria de les companyies tabaqueres. Entenc que no tota la responsabilitat del manteniment de l’addicció correspon individualment a la persona fumadora. No entenc, però, com és que continuen pensant que tots els altres hem de participar i patir el seu hàbit tabàquic, incloent-hi el fet d’haver de trobar-nos burilles per tot arreu on anem.
No hi ha paratge natural o cim de muntanya que no continga els residus d’algú que ha considerat que era un lloc fantàstic per a gaudir d’una estona de fum pestilent. I més encara, que una vegada esgotat l’instant de glòria nicotínica, té tot el dret del món a desfer-se’n dels residus sense més complicacions, deixant-los a l’abast de tothom, ens agrade o no. El fet no té només un valor estètic, o més ben dit, antiestètic. Té també greus conseqüències ecològiques, fins i tot quan la burilla està ben apagada abans de llançar-la, que arriben a la categoria de catàstrofe quan la llancen encesa.
I tot això només es pot evitar si canvia radicalment la consideració social de la conducta de fumar. No pot ser que siga una càrrega que hem de dur entre tots, fumadors i no fumadors. Ha de passar a ser un hàbit individual, pel qual cada persona assumeix plena responsabilitat. I això significa no obligar ningú a compartir-ne les conseqüències. Si les persones que fumen estan habituades a fer-ho allà on els ve de gust, i a desfer-se de les burilles de la manera que els resulta més còmoda, no hi ha dubte que també ho faran així en llocs on és clarament perillós. 
Només un canvi radical d’hàbits socials pot fer que la brutal irresponsabilitat que suposa llançar un objecte encés al camp, deixe de ser un gest automàtic, despatxat sense cap mena de reflexió, per a convertir-se en una acció deliberada, feta amb la plena consciència que ningú més -a banda de la persona que decideix que vol fumar- no haja de compartir-ne cap de les conseqüències. Sobretot, la de veure com se’ns crema el país.
És imprescidible que totes les persones que decideixen que volen seguir fumant aprenguen a recollir i emportar-se els seus residus, tal com tothom vol que facen els propietaris de gossos i gats amb els seus excrements. Després de tot, tant abans com després, una burilla és molt més nociva i perillosa que una bona tifa.

Defensant la llengua

Enllaç al documental de Latituds (Canal 33): http://blogs.tv3.cat/latituds.php?itemid=46620

Es va emetre per primera vegada el 17 de juny de 2012, i conté -entre altres coses- escenes d’un curs per a professors impartit a la Universitat Jaume I de Castelló, i una entrevista amb mi.

Partit Piròman

El verb ‘cremar’ té múltiples significats en tots els idiomes que conec, i segons les paraules que l’acompanyen, pot significar coses ben distintes. Així, ‘anar cremat’ no és ben bé el mateix que ‘estar cremat’, i algunes variants com ara ‘socarrat’ poden adquirir matisos particularment carregats de simbolisme. Sempre, però, es tracta d’un verb que evoca la destrucció; sovint, en una mesura extrema, o amb un caràcter irreparable. La massa forestal que ha cremat sense clemència ni aturador al País Valencià, n’és un exemple perfecte. Ho ha fet en virtut d’una política piròmana executada -des de fa massa anys- des de tots els nivells de l’administració i de la vida pública.
No és només que han invertit els diners públics (relativament pocs) que hauria costat mantenir els boscos nets i en condicions no tan proclius al sinistre, en xorrades inútils i rendibles exclusivament per a les seues butxaques privades (passant -això sí- primer per les d’uns quants ‘amiguitos el alma‘). Vegeu la Ciutat de les Ciències, l’aeroport de Castelló, Terra Mítica, la fórmula 1 o qualsevol altra de les estructures o esdeveniment insostenibles que ens han obligat a pagar. 
És la mateixa política de terra cremada que han fet servir per ocupar-se de les arts i els espectacles (repartir prebendes a llepaculs sens cap mena de trajectòria o vàlua), els mitjans de comunicació (apartar els autèntics professionals, en benefici de comissaris polítics profundament incompetents), o la cultura i la llengua (apostar indissimuladament per una política d’extermini lingüístic i desertització cultural com no s’havia vist des de temps de Franco).
A més d’haver-se gastat els diners que correspondrien als nostres fills i nets, han arrasat tot vestigi d’ètica ciutadana o de moral social. Han cremat fins a reduir-la a cendra qualsevol resta de valors de convivència. Han elevat a la categoria d’imperatiu moral la fal·lera d’enriquir-se a qualsevol preu (públic) i per qualsevol mitjà, lícit o no. I qui no ho feia, era poc menys que un imbècil o un inútil. Han convertit l’amiguisme en l’únic mèrit que realment compta a l’hora d’accedir a un lloc de treball. I la ‘lealtad inquebrantable‘, la submissió abjecta i el més repugnant llepaculisme han passat a ser els únics avals necessaris per a la promoció laboral.
Un país no pot subsistir així; amb una inversió tan radical del valor, el mèrit i la competència, que fa que els inútils amb carnet estiguen per damunt de les persones que coneixen, saben i tenen la capacitat real de gestionar efectivament les diverses àrees de la vida social. I això és aplicable des de la presidència de la Generalitat fins a la consergeria d’un poliesportiu, o el contracte per a gestionar el bar de la casa de la cultura del poble. El clientelisme que ha practicat -i practica- el Partit dels Piròmans és un foc que ho assola tot. Acaba amb la il·lusió; destrossa el valor de l’esforç personal o col·lectiu, i destrueix la confiança mútua imprescindible perquè una societat -qualsevol societat- puga funcionar, prosperar i aspirar a un futur viable.
No hi ha dubte que el lloc més adequat per als piròmans és la presó. El seu delicte és dels més perversos que una societat humana pot conéixer. I el Partit del Piròmans ha elevat la seua pràctica a la categoria de sistema de govern. Un estat de dret, una organització social autènticament democràtica mai no hauria de donar lloc a un fenomen com aquest. És evident que la societat que tenim i l’estat que ens ocupa, no ho són. I ens correspon a nosaltres canviar-ho. Canviar-ho radicalment perquè mai més no siga possible que una casta de piròmans asocials i indesitjables es puga instal·lar i perpetuar en el poder amb l’únic objectiu programàtic d’enriquir-se a qualsevol preu.