Brots verds de democràcia

La Declaració de Sobirania recentment aprovada pel Parlament de Catalunya és un dels pocs exemples de democràcia autèntica que s’han vist en les darreres dècades. Amb la democràcia passa sovint com amb la ciència, que s’ha d’esforçar per establir de manera inequívoca coses que -en realitat- són una obvietat. En tots dos casos, el de la democràcia i el de la ciència, és fonamental i imprescindible que ho facen així. 
Declarar que el poble de Catalunya és sobirà per a decidir sobre el seu futur hauria de ser una obvietat. Tots els pobles ho són. No ho és tant en el context d’acceptació generalitzada del supremacisme espanyol en què hem viscut els darrers tres segles. És en aquest marc, que una expressió com “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” pot resultar poc menys que revolucionària. 
Supremacisme significa, precisament, assumir que uns pobles tenen uns drets (més aviat, privilegis) que uns altres no han de compartir. Després de la mort de Franco, l’obsessió supremacista del dictador es va reescriure en forma d’una constitució amanyada sota l’amenaça militar, i destinada a consagrar el franquisme pel mitjà de dotar-lo d’una tènue pàtina electoral. El document, ferotgement atacat per la mateixa dreta que ara l’ensalça, ha acabat convertint-se -per als continuistes- en una mena de llibre sagrat, que hauria de ser referència última de tot.
El supremacisme espanyol no pot acceptar la sobirania de Catalunya perquè considera que els seus drets      -els dels espanyols- són superiors als d’uns altres -els catalans- per dret de conquesta. Els mateixos espanyols que són radicalment independentistes (no volen que el seu país siga governat per un altre), neguen el dret a la independència a un altre poble, senzillament perquè el consideren inferior i -per tant- no mereixedor dels mateixos drets.
Particularment imbècils són els arguments que fan referència a la necessitat d’obeir la legalitat vigent. Segons les lluminàries que s’omplen la boca amb aquestes expressions, es veu que els Estats Units d’Amèrica del Nord haurien de ser encara una colònia britànica. Com colònies espanyoles haurien de ser Holanda, Bèlgica i la major part dels estats del continent americà. I les dónes no haurien de poder votar, i l’apartheid sud-africà hauria de continuar plenament vigent. En tots aquests casos, i en molts i molts més, s’ha capgirat una situació injusta, o senzillament no desitjada per la majoria, pel mitjà d’ignorar, desobeir o atacar frontalment les corresponents legalitats vigents. La legalitat no pot estar per damunt de la democràcia. És justament al contrari. És la democràcia, la voluntat del poble, la que ha d’establir la legalitat.  
De fet, si consultem el diccionari, ens trobarem que ‘democràcia’ és -precisament- “Govern en què el poble exerceix la sobirania”. S tot el que tenen per a oposar a això és l’argument que uns pobles (el seu) sí, i uns altres (el nostre) no, ja no caldrà que tornem al diccionari a cercar el mot ‘supremacisme’ (que -per cert- no hi figura). 

La Sra. Llenos de Bandera

La il·lustríssima Sra. Governadora de Barcelona per la gràcia de Déu, donya
Maria de los Llenos de Bandera s’adscriu, sense cap mena de dubte, al
prestigiós corrent intel·lectual conegut com a pensament màgic. Una tendència
que ha regalat a la humanitat conceptes imprescindibles com ara els reis
d’Orient, la Fada Padrina o l’homeopatia.
Tot i que molts especialistes en psicologia evolutiva l’identificarien com
una etapa del desenvolupament pròpia de criatures de poca edat, no ens hem de
deixar enganyar per l’aparent simplicitat d’aquest estil de pensament que
atribueix poders sobrenaturals a coses senzilles i quotidianes, com ara un tros
de tela pintada.

La Sra. Governadora té ben clar que la perversió independentista que s’ha
apoderat de tants catalans no té res a veure amb el fet que Espanya els roba
els diners a cabassos (com als que vivim al País Valencià o a les  Illes
Balears, d’altra banda), sinó amb un fet molt més decisiu, com és la preocupant
absència de la sacrosanta ensenya espanyola en ajuntaments, escoles i altres
edificis oficials.

És evident que té raó la Sra. Governadora, i que aquest, i no cap altre, és
l’autèntic origen de la dèria sobiranista, que tanta desafecció està causant.
La gent és independentista perquè no hi ha prou banderes a la  vista. Si
fos d’una altra manera, si la gloriosa ensenya estiguera ben visible en cada
racó de pobles i ciutats, els perversos separatistes caurien – com Sant Pau-
del cavall, i comprendrien tot d’una que Franco és l’únic Déu, que Rajoy és el
seu profeta, i que amb la gavina del PP conformen un dels misteris més
intrigants de la història; una santíssima trinitat capaç d’explicar la
multiplicació de pans, peixos i comptes en Suïssa. 

El PP és el gran partit que sempre se centra en les coses que realment
preocupen a la gent del carrer, sense cap concessió a manies identitàries,
folclorismes superflus o elements de distracció. En un temps de profunda
crisi econòmica (només els degenerats la consideren una estafa), allò que realment interessa són només les qüestions
prioritàries que una altra santa de la política espanyola ha definit tan bé, en llatí: “primum
vivere
“. 

En perfecta coherència amb això, i mostrant una indiscutible solidaritat
amb els sectors de la societat més perjudicats per aquesta crisi (enviada pel
Nostre Senyor com a just càstig pel comportament impiu de tants descreguts), queda ben clar
que la prioritat essencial és penjar bona cosa de banderetes espanyoles de tots
els edificis oficials. Això és política anticrisi. Que n’aprenguen els partits
que no fan més que parlar de finançament, d’acabar amb els desnonaments o de
canviar lleis hipotecàries abusives. Més banderes! I que visca la Sra.
Governadora!

Galtada a Camps

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha dictat sentència contra les ínfules faraòniques del políticament difunt Francisco Camps. Els tribunals han de tenir, per a l’expresident, una mena de qualitat agredolça. D’una banda, en declarar-lo ‘no culpable’ el van salvar d’un calvari més gran; de l’altra, i amb les successives sentències en favor d’ACPV, deslegitimen obertament el que va ser un dels eixos centrals de la seua política: l’atac sistemàtic a tota manifestació cultural que no estiguera profundament acastellanada.
Des d’un punt de vista psicològic (potser seria millor dir-ne psicopatològic) hom podria pensar que el Sr. Camps reuneix totes les característiques de l’autoodi, que Gordon Allport definia com “el sentiment de vergonya que pot tenir algú per posseir les qualitats que menysprea en el propi grup, ja siguen aquestes qualitats reals o imaginàries”.
Com a bon dirigent del seu partit, el Sr. Camps té un cognom ben valencià, que ha heretat dels seus avantpassats, i un nom ben castellà, que en cap moment ha volgut valencianitzar, fent així una clara declaració de submisa vocació castellanista. En perfecta sintonia amb això, mentre que el seu castellà és ben correcte, quan -en comptades ocasions- s’expressa en valencià, ho fa en un registre vulgar, incult, més propi d’una persona analfabeta o no il·lustrada, que no de tot un doctor en dret. I ho fa amb una fonètica pobra, de ressonància forastera, com la que correspon a algú que usa ben poc eixa llengua, i mai per a res que li importe.
Des d’aquestes premisses, no resulta difícil entendre quin servei cognitiu li podia fer una dèria persecutòria com la que ha exhibit. Contra Acció Cultural, sí, però -en realitat- contra tot allò que per a ell representa. Contra la voluntat de consolidar una cultura valenciana autèntica, no sucursalista i digna. És això, la dignitat, el que Camps i els seus no poden suportar. Havent-se rendit des de fa generacions al vassallatge; tenint com tenen els genolls nafrats de tant d’ajupir-se a llepar les sabates de l’amo de torn amb seu a Madrid, la mera idea d’una cultura valenciana independent de la castellana els resulta radicalment insuportable.
La perspectiva de guanyar vots a base de contentar la clientela més energumènica, tot assenyalant un odiós enemic intern, li proporcionà la coartada tàctica que necessitava, però el fons de la qüestió era més profund. Es tracatava de la mateixa obsessió que fa que no toleren ni la més mínima expressió en valencià que no vaja acompanyada de la corresponent traducció castellana. No importa que siga perfectament innecessari. Té igual que les paraules siguen tan semblants que ni tan sols un ximpanzé necessitaria la traducció. La qüestió no és eixa, sinó deixar ben clar que l’única expressió cultural valenciana que toleraran haurà de ser pregonament subsidiària i subordinada a l’espanyol; una mena d’apèndix residual i perfectament inútil de l’estil de “Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà” o “Visca la Mare de Déu”.
És per això -també- que els fa nosa TV3. Pel mateix motiu que els molesta que diguem País de la nostra terra,  que parlem, que escrivim, que cantem o que pensem en valencià. Es veu que la cosa és realment tan patològica, tan destrellatada i absurda, que ni tan sols els seus tribunals, els tribunals espanyols, no han pogut donar-los la raó. En comptes d’això, els han fotut una bona galtada. Una galtada que -a falta d’una autèntica reparació- ressona gloriosament en les nostres oïdes.

País ineficient

Generalment tendim a pensar en la corrupció en termes ètics, com un fenomen
d’injustícia social, en la mesura en què es proporcionen recursos a unes
persones (“amiguitos del alma“) en detriment
d’unes altres (les que no combreguen amb les pràctiques del partit en el
poder), fins i tot quan aquestes últimes els mereixen molt més. 

També hi ha, però,
un altre punt de vista, des del qual cal analitzar la corrupció política,
particularment quan és una pràctica tan prevalent com ho és al País Valencià (i
ja sé que no en tenim l’exclusiva). Es tracta del punt de vista de
l’eficiència, que és especialment rellevant quan es tracta d’eixir d’una
situació de crisi econòmica (acceptem -de moment- aquesta denominació oficial
de la gran estafa que ha fet els rics molt més rics, i els altres molt més
pobres).
En les
administracions públiques profundament corrompudes -com la valenciana- els
càrrecs i llocs de decisió, no s’atorguen en funció de las capacitats i mèrits
de les persones, sinó de la seua vinculació als individus en el poder, als
quals es recompensa per favors que han fet, o bé per favors que hauran de fer,
en el futur, a qui els ha nomenat. Això fa que l’objectiu de la persona
nomenada no tinga res a vore amb la gestió eficaç del sector que li correspon,
sinó amb la retribució del favor al seu benefactor. 
Els favors es
retribueixen estalviant problemes al teu superior
jeràrquic, cosa que -sovint- significa ocultar-li l’existència dels problemes,
pel procediment de fer recaure les conseqüències negatives sobre l’organització
en conjunt, i sobre els subordinats en particular. Òbviament, l’estratègia no
es pot mantenir eternament, i arriba un moment en què tot peta. I què? Potser,
en aquell moment, el benefactor i el beneficiat (el col·locat, n’hauria dit el
meu avi) ja han passat a un altre lloc, segurament de més categoria, com
 a recompensa a la seua fidelitat, que és l’única qualitat que es pren en
consideració a l’hora de nomenar càrrecs. 
Això, evidentment,
converteix l’administració pública en una maquinària rovellada, defectuosa i de
difícil reactivació, fins i tot quan reactivar-la, seria beneficiós per
als mateixos corruptes, ja que els podria permetre de maquillar una miqueta els
resultats desastrosos de la seua gestió. 
El nepotisme (que
ve de la paraula llatina per a ‘nebot’) és molt comú en l’espècie humana, i el
podem trobar en totes les cultures. De fet, podem dir sense enrojolar-nos, que
forma part de la naturalesa humana actuar en benefici d’aquells amb qui
compartim càrrega genètica i -per extensió- dels qui ens són afins. 
Les
societats democràtiques, però, se suposa que han d’establir límits normatius a aquesta
pràctica. En tota societat és normal que qui està en el poder, si ha de designar
algú per a un càrrec en què són importants els coneixements de -posem per cas-
economia, seleccione, d’entre els millors economistes del país, aquell que li
és més pròxim. En el cas del País Valencià, senzillament s’ha obviat la primera
condició: quan han d’elegir algú per a un càrrec, trien el més amic, amb
independència de si té o no la menor idea d’economia. 
I això, a banda de
ser immoral i injust, és sobretot absolutament ineficient, i impossibilita la
producció efectiva dels canvis que són imprescindibles per a
reactivar econòmicament un sistema que ha tocat fons, perquè, com es diu popularment,
no hi ha pa per a tants xoriços.