El vot que busca UPyD

Les declaracions cridaneres a què ens va acostumant el diputat populista Toni Cantó estan motivant molts comentaris en les xarxes socials. En molts casos, el qualifiquen de tararot, descerebrat o imbècil rematat, per les seues brofegades sobre destruir amb bombes la Televisió Valenciana, l’absència de drets dels animals, o el menyspreu de la violència contra les dones.
Jo no crec que ho siga. No crec, de cap manera, que siga un retardat o un imbècil, per molt que els seus comentaris puguen invitar a atribuir-li qualificacions per l’estil. Crec, més aïna, que tot i ser un actor mediocre, té un coneixement de la professió i de l’escena, que el qualifica perfectament per a intentar assolir en la política, el protagonisme que no li han donat les seues facultats artístiques, potser una mica massa justetes.
Crec, en canvi, que l’olfacte de la seua cap de files, que fa més de trenta anys que viu exclusivament de la política, ha detectat perfectament una certa flaire de final de cicle. Durant 35 anys, els dos partits beneficiaris de l’operació de maquillatge del franquisme, que es va anomenar -pomposament- transició democràtica, han fet mans i mànigues per mantenir el personal en un estat d’ignorància i d’indiferència, que els ha resultat clarament beneficiós. El sistema ‘ara tu, ara jo’, que els ha dut a ser cada vegada més semblants entre sí, pot estar caducant ara mateix. I això obre un espai polític que, tradicionalment, el populisme ha tractat d’ocupar. 
Per aprofitar les (nefastes) conseqüències del bipartidisme pràcticament monocolor del PP/PSOE, que, convertits en maquinàries de selecció inversa, han acabat per saturar el personal de polítics mediocres i incompetents, obrint així el meló del recanvi possible. En aquestes circumstàncies, el populisme maldarà per captar un vot que podríem anomenar (passeu-me el barbarisme) ‘vot garrulo‘. Una mena de votants atrets per proclames estridents, tòpics adotzenats, propostes simplistes i declaracions “antipolítiques”. Recordem que el mateix Franco deia allò de “haga como yo, no se meta en política“. En perfecte paral·lelisme, la Rosa Díez carrega -ara i adés- contra els “polítics professionals”, obviant que ella mateixa n’és la degana.
Crec que és aquest el sector que partits com UPyD pretenen captar, amb declaracions com les del ‘figura’ Toni Cantó, que passa de menysprear Catalunya, o totes les autonomies, a ridiculitzar els animals, i tots aquells que no estan a favor de torturar-los públicament. De tant en tant se’ls en pot anar la mà i fer un pas en fals, com ara quan s’han burlat de les dones maltractades. Potser conclouran que això no els aporta vots, i ja no seguiran més per la mateixa línia.
No cal, però, pensar per això que són imbècils o que no saben què fan ni què diuen. Entenc que és una estratègia ben calculada per assolir una notorietat i una presència pública que els permeta de col·locar el seu missatge simplista. Si volem començar a preocupar-nos d’això, n’hi ha prou que mirem al nostre voltant i ens preguntem quants votants garrulos coneixem. Parle de personal capaç d’empassar-se que el dèficit econòmic és culpa de les autonomies, que la mala imatge d’Espanya la provoca l’independentisme, o que tots els polítics són iguals. En trobeu pocs, d’aquesta mena?

Cal un centre valencià?

Potser el títol sembla una pregunta de
caràcter filosòfic. Sobretot tenint en compte que una de les necessitats
més peremptòries dels valencians és la d’autocentrar-nos; és a dir, mirar
el món des d’allà on estem i vivim, i no des de –posem per cas– Madrid. No ho
és, però. Vull referir-me, en canvi, a la possibilitat i conveniència d’un
partit de centre en el panorama electoral valencià. 
Tots els països
normals tenen espectres polítics que van des de la dreta fins a l’esquerra,
sense que les diferències entre els partits estiguen basades en el grau de
respecte envers el seu poble. En condicions normals, les diferències se centren
en els models productius que defensen i també en les propostes d’organització
social i distribució dels diners públics, però totes les forces polítiques
mostren nivells pareguts d’interés i dedicació als recursos naturals,
industrials i culturals del seu país.
El nostre, en això
també, és una excepció. Després de la mort de Franco, el procés cosmètic
que es va encetar (dir-ne ‘transició’ seria un insult a la intel·ligència dels
lectors), va posar especial interés en convertir el panorama electoral valencià
en una còpia burda de l’espanyol. Els dos partits espanyolistes van pactar –fins
i tot- condicions especials (barrera del 5%) per tal de dificultar la presència
de partits no sucursalistes en les corts valencianes.
Per tal d’assegurar l’èxit de la maniobra
antidemocràtica, van esmerçar bona cosa de recursos econòmics i humans en atiar
la divisió entre valencians per motius de caràcter simbòlic, com ara els colors
de la bandera o els nom que havia de tindre la nostra terra i una de les
llengües que parlem.
Ho van aconseguir. Ens hem passat dècades
barallant-nos per eixes coses, mentre els partits espanyolistes, còmodament instal·lats
en el poder, destrossaven metòdicament tot allò que podien, des de la llengua i
la cultura fins al teixit productiu, passant per l’agricultura valenciana.
Durant les últimes legislatures, el PP, un
partit que potser quedaria millor definit per l’expressió ‘màfia institucional’,
ha fagocitat –gràcies a una acció política basada en un clientelisme radical i
sense matisos– tot l’espai polític que va des del centre fins a l’extrema
dreta més salvatge. I això és profundament anormal.
El centre polític és –en la major part
dels països civilitzats– una opció amb sòlides expectatives d’assolir majories en
qualsevol contesa electoral. Ho compartim o no, és fàcil d’entendre que la
moderació i les propostes d’estil reformista capten l’atenció, l’interés i –eventualment–
el vot de molts electors.
I els valencians necessitem que hi haja un
partit de centre. I ens cal que siga un partit valencià i –per tant–
valencianista. Es tracta d’una opció política actualment inexistent en el
nostre panorama polític. No hi ha cap partit que mantinga posicions reformistes
(ara mateix, és imprescindible que siguen radicalment  regeneracionistes); que siga capaç d’atraure
empresaris, professionals i altres tipus d’electors que no se senten atrets per
opcions d’esquerra, però que tampoc estan disposats a seguir deixant-se
governar per una colla de lladres descaradament antivalencians i humiliantment
sucursalistes, que posen sistemàticament els desitjos dels seus amos madrilenys
per davant de les necessitats del seu poble.
El moment és ara, i crec que si apareix
una formació capaç de proposar una acció política autènticament centrada en els
interessos valencians, i netament superadora de trifulgues absurdes i
polèmiques interessades, tindrà bones opcions de captar l’atenció de molts
milers de valencians, que –a hores d’ara– ja deuen estar ben farts de les conseqüències
desastroses dels governs sucursalistes que hem patit des de finals dels anys
setanta. 

Mediocritat estructural

La manera com el president del govern espanyol ha
encarat la crisi dels sobres ha posat clarament de manifest la brutal
incompetència de la casta que ens governa. Ja entenc que no és un tema fàcil
d’abordar, en qualsevol cas, però crec que, des del punt de vista de la
comunicació, és molt difícil fer-ho pitjor de com ho ha perpetrat el Sr Rajoy.
Dubtar, farfullar, embarbussar-se, quequejar, fer l’ullet (en el pitjor
moment), llançar el bolígraf… És possible mostrar públicament menys
sinceritat i més discapacitat comunicativa?
I això, per part d’un individu que deu comptar
-pel cap baix- amb més d’un centenar d’assessors (segur que alguns d’ells, fins
i tot tenen el graduat escolar). Com és possible, doncs, que ho faça tan
malament com si li ho hagueren encomanat a algú sense cap experiència en
aparicions públiques o en explicar mentides?
Crec que la resposta està en el tipus de partits
que emergeixen del sistema espanyol. Tant la llei de partits com la llei
electorat han tingut l’efecte de generar uns partits sobredotats, convertits en
oficines de col·locació, i d’una verticalitat insuportable. Uns partits en què,
per tal de progressar, cal ocultar qualsevol mena d’esperit crític, aprendre a
alinear-se amb les opcions guanyadores, i a no mostrar-se –en cap sentit- com
una possible amenaça per als qui manen en cada moment. És a dir, uns partits en
què la manera de progressar és ser (o començar semblant-ho per acabar sent-ho)
profundament mediocre.
No calen més proves que repassar els perfils dels
governants que han ocupat la Moncloa els darrers anys, però una repassada per
les cúpules dels dos partits del nacionalisme espanyol ho mostra amb una
claredat particularment cruel. Els partits espanyols són maquinàries de
selecció inversa; estructures nefastes que garanteixen que el talent no puga
passar de les capes més baixes de l’accés al poder, mentre que les més properes
als centres de decisió queden en mans d’individus tristament grisos, mancats de
qualsevol mena de talent, que han arribat on són gràcies a una radical carència
d’escrúpols i un menyspreu salvatge de qualsevol mostra d’ètica.
L’efecte ‘llistó baix’, que estableix que un
individu mediocre tendeix a rodejar-se de gent que és –o ho sembla- encara més
mediocre que ell mateix, s’encarrega d’acabar d’arrodonir la perversitat
estructural. En comptes d’assessors especialitzats en diversos àmbits
(economia, comunicació, xarxes socials…) es rodegen d’aduladors diversos que
no tenen res més a aportar que la suavitat de les seues llengües obsequioses.
És per això que quan apareix una emergència, no hi ha ningú capaç de fer una aportació significativa. En tots
els llocs clau no hi ha més que inútils que hi han arribat a base de llepar les
mans (com a mínim) dels qui tenien per damunt. L’estructura és profundament
inoperant. Tant, que no té capacitat de reacció ni tan sols quan és
imprescindible per a la seua pròpia supervivència.
Estructuralment, el sistema espanyol de partits
és una perfecta nul·litat, una oda a la incompetència suprema, una exaltació de
la imbecil·litat. I amb aquesta matèria primera és impossible construir res que
pague la pena de mantenir. Crec que la corrupció podria reduir-se dràsticament
amb la simple -però efectiva- aplicació sistemàtica del codi penal vigent.
Tanmateix, el mal estructural de l’estat que patim no és només el seu grau de
corruptibilitat sinó la mediocritat desmesurada que exhibeixen -sense ni tan sols avergonyir-se’n- els qui manen..
Crec que qualsevol reforma,
si pretén de veritat modificar aspectes essencials de l’actual statu quo
que està massacrant la societat, ha de tenir com a prioritat essencial la de crear un
sistema de partits capaç de seleccionar qualitats positives, en comptes de
potenciar l’estèril mediocritat que ens veiem obligats a patir ara mateix. És
descoratjador pensar que qui haurà d’impulsar aquest canvi són els m mateixos mediocres
lamentables que ara com ara ocupen la immensa majoria de les esferes de poder que
existeixen.