Diu el batle de Gandia, el senyor Arturo Torró (observeu que compleix els requisits per a ser càrrec del PP: nom en castellà i cognom valencià) que cal retirar l’obra del valencià Toni Miró perquè els madrilenys no l’entenen. Deu ser el mateix motiu pel que ha retirat també obres de l’excel·lent artista plàstic -també valencià- Artur Heras (observeu que ni ell ni l’Antoni Miró no podrien ser un càrrecs del PP; el nom en valencià deu ser una condició plenament desqualificadora).
Anem a pams. Entenc que -militant del PP com és el Sr. Torró- potser els únics madrilenys que coneix són un grapat d’energúmens del seu partit, que -tal com fa ell- quan senten l’expressió cultura valenciana, se’ls en va la mà al decret-llei. I potser sí, que té raó, i els seus amics madrilenys ni entenen, ni volen, ni poden entendre aquesta obra d’art, ni probablement cap altra. No ha de patir el Sr. Torró per això. Estudis científics demostren que la majoria dels mandrils (Mandrilus Sphinx) tampoc no entenen el sentit profund de la Monna Lisa. I -malgrat això- la direcció del Louvre ha decidit de mantenir-la en exposició.
De madrilenys, però, n’hi ha molts, i de totes les classes. Pam amunt o avall, tal com passa amb els valencians, els canadencs o els habitants de Kuala-Lumpur. N’hi ha de burros de solemnitat i de molt intel·ligents. N’hi ha d’incultes, que no entendrien ni la portada d’un còmic infantil, i de sofisticadament cultivats, capaços d’embadalir-se amb un concert de Jordi Savall o de gaudir d’un quadre d’Artur Heras. També n’hi ha que venen a Gandia a fer unes vacances de platja i se’ls en refot si l’obra de Toni Miró commemora la desfeta d’Almansa o una lliga del València CF. I què?
I què, Sr. Torró, i què? Pensar que una ciutat ha de supeditar els seus monuments als gustos dels visitants és una magnífica mostra de l’única estratègia política digna de tal nom que practica el seu partit: el llepaculisme radical. Deixem de banda el robatori simple i directe, que no és -per al PP- estratègia sinó declaració de principis ideològics, perfectament cristal·litzada en la gloriosa expressió d’Andrea Fabra “que se jodan!“.
Des d’una perspectiva psicològica, el que fan tants destacats membres del PP amb comandament en plaça no és tan difícil d’entendre. Torró i els seus coreligionaris practiquen una política consistent en pensar que com més s’acatxen i més submisament llepen les sabates dels amos castellans, més molles els pertocaran en el repartiment del pastís. I cal dir que els ha anat bé, mentre hi havia un gran pastís a repartir. Passa que, a cop d’endur-se’n porcions calentetes a Suïssa, i d’ensobrar-ne moltes altres, el pastís ha anat quedant-se en no res. Ells mateixos ja ho saben això. Però -ai las- els hàbits són molt més difícils de canviar que les meres percepcions de la realitat.
I és freqüent observar -en tots els àmbits- que la realitat canvia més de pressa que els costums ben arrelats de les persones. Especialment quan l’hàbit més arrelat és el d’obeir. Potser és per això que els Torrons i tota la patuleia de peperos valencians, després de segles de fer de la subordinaciò abjecta la seua virtut principal, no tenen prou reflexos ara per a canviar d’estratègia. No saben fer res més que sotmetre’s a l’amo i esperar la carícia. I quan no l’obtenen, només poden pensar que cal fer més ofrenes. No n’hi ha prou amb regalar-los la dignitat, la identitat, el territori, les carreteres… Han de fer més ofrenes que demostren a l’amo que ells són els millors esclaus que poden tenir mai- semla que es diuen.
No han aprés mai allò de ‘Roma no paga traïdors’, bàsicament perquè Espanya sí que ha recompensat llargament els traïdors. Amb les molles del pastís, és veritat, però són unes molles que han fet riques unes quantes famílies d’origen valencià. No cal donar-ne els noms. Reviseu senzillament la darrera llista d’imputats, i afegiu-ne unes quantes que encara deuen estar en la llista d’espera.
Retirar (i destruir) obres d’artistes valencians és un acte vergonyant, digne de passar a la història, justament de la manera en què hi passaran el Torró i molts altres: com a autèntics esbirros d’un estil de fer política i d’exercir el poder, que necessàriament ha de caducar ara. En bona part, això està en les nostres mans.