Mes: setembre de 2013

Publicat a

Cultura de l'abús

El de Carles Mateu  és segurament el més notori d’una llarga sèrie de casos de discriminació lingüística perpetrades per autoritats policials, en els últims mesos. No és pas un cas únic ni nou. I precisament per això il·lustra molt bé l’estil de fer d’unes institucions, les espanyoles, que -de grat o per força- resulten inevitablement decisives en les nostres vides.
La fonamentació cognitiva de tots aquests abusos és la idea que hi ha idiomes superiors i inferiors. I com que les llengües són productes evolucionats en grups humans concrets, això implica -necessàriament- que hi ha éssers humans superiors i inferiors. En els casos que ens ocupen, vol dir que per a la Guàrdia Civil i els altres cossos policials espanyols, els castellans són superiors a la resta. I és per això que actuen en conseqüència.
Com ha dit, al congrés espanyol dels diputats, Joan Tardà, un detall especialment preocupant és que en tots aquests abusos hi ha policies joves implicats. És a dir, que no es tracta de reminiscències de la vella guàrdia franquista sinó -ben al contrari- de la manera de fer de les noves generacions d’agents de l’ordre espanyols. Això desvela l’existència -i més encara: la dominància- d’una cultura institucional de caràcter supremacista. Una cultura que justifica, tolera i probablement fomenta actituds de menyspreu cap a un ampli grup de ciutadans amb passaport espanyol: tots aquells que tenen com a pròpia una llengua que no és la castellana.
És especialment greu que la cultura de l’abús no se circumscriu a uns cossos policials més o menys dominats per individus impulsius i d’escassa formació, sinó que s’estén plenament a l’administració de la justícia. L’argument esgrimit pel jutge a l’hora de condemnar en Carles Mateu a sis mesos de presó fa feredat. Diu sa senyoria que el conductor s’adreçava en català als agents de la Guàrdia Civil com a estratègia per a retardar la prova d’alcoholèmia, per tal d’evitar un resultat positiu. L’argument és impecable: un ciutadà només pot fer ús d’un seu dret constitucional (expressar-se en la seua llengua, perfectament cooficial) més que com a instrument per a ocultar un delicte!.
No tinc els coneixements legals necessaris com per a dir si això és o no prevaricació. Sí que puc, en canvi, afirmar que és una violació flagrant, no sols de la lògica humana més elemental, sinó dels drets que ens haurien d’assistir a tots, pel fet de ser persones i viure en un estat que es reclama de dret. 
Que la policia abuse dels ciutadans, ja siga per motius de raça, orientació sexual, classe social o llengua, és profundament preocupant per a una societat democràtica. Que ho facen els jutges és letal. Un estat no pot considerar-se democràtic o de dret quan la casta judicial consagra la discriminació d’uns en benefici d’uns altres, i sanciona el fet que uns ciutadans siguen considerats i tractats (maltractats) en virtut d’unes característiques (en aquest cas la llengua) que els són pròpies, i que estan absolutament reconegudes per la legislació vigent. 
Crec que la intensificació d’aquesta cultura de l’abús sistemàtic està relacionada amb el procés que està vivint Catalunya cap a la independència. La jerarquia espanyola té la por al cos i desferma els mateixos mecanismes que ha fet servir històricament (el millor predictor de la conducta futura és la conducta passada), basats en la repressió, per tal de dissuadir altres territoris i ciutadans, d’emprendre camins similars. Pretenen instal·lar-nos la por al cos. I tenen moltes probabilitats d’aconseguir-ho si les autoritats judicials permeten que individus armats, perillosos i uniformats imposen el seu supremacisme a una població desarmada, que ha crescut en la il·lusió (potser caldria dir-ne ‘engany premeditat’) que vivim en un estat de dret, en què les lleis estan fetes per a protegir tothom per igual. 
És per això que crec que els abusos no aniran a menys sinó a més, i que hem de trobar la manera de parar-ho com més prompte millor. Ho hem d’aturar en tots els nivells, però especialment en els de caràcter internacional, perquè poc podem esperar d’un sistema judicial com l’espanyol que consagra -fil per randa- el mateix supremacisme que emanava dels pilars de la dictadura franquista. El que ens juguem és molt gran: ens juguem el dret efectiu a ser qui som sense haver de demanar perdó a ningú. 
Publicat a

Sentència contra el franquisme

Publicat a El Punt/Avui 16/09/2013: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/676913-sentencia-contra-el-franquisme.html

Dimecres passat va ser 11 de setembre, i la major cadena humana de la història va unir el Pertús amb Vinaròs sense parar esment a cap frontera artificial ni natural. Una cadena de persones que ajunten les mans és una de les formes més pacífiques (i més difícils d’organitzar) que es poden produir. Donar la mà és, per als éssers humans, un gest de confiança i de col·laboració; dos de les característiques que més ens han permés de progressar com a espècie.

Es veu, però, que agafar-se de les mans, o més ben dit, que uns altres s’agafen de les mans no agrada a tothom, i el partit que ocupa el Palau valencià de la Generalitat va fer mans i mànigues per tal de prohibir que uns quants milers de valencians anaren a donar-se les mans entre Vinaròs i Alcanar. Ho van fer tal com correspon a la seua essència sucursalista: demanant-ho als amos de Madrid. I és així com la subdelegació del govern espanyol va prohibir la concentració, tot al·legant dos motius barroerament absurds.
El primer era la possible perillositat deguda a un trànsit rodat que, senzillament, no existia. Estant -com ho estava- la carretera tallada en Alcanar, era impossible que la policia deixara els vehicles passar de Vinaròs, perquè haurien hagut de fer mitja volta només uns quilòmetres més amunt. Per tant, amb o sense tram valencià de la cadena, la carretera estava igualment tallada.
El segon motiu era “el possible dany econòmic als negocis de la zona”. Aquest despropòsit hauria de passar als anals del ridícul públic: els únics negocis de la zona eren arbres fruiters que, fins on jo vaig poder comprovar, no semblaven ni poc ni molt afectats per l’esdeveniment. Això, però, no ens hauria de fer passar per alt la intenció oculta del PP valencià. Si no fos perquè el Tribunal Superior de Justícia, reunit en sessió extraordinària, va rebutjar de ple i per unanimitat les pretensions de la prohibició, les conseqüències podrien haver estat molt greus. Podria haver servit de base jurídica per a prohibir totes les manifestacions en el centre de pobles i ciutats, on sí que hi ha negocis que podrien al·legar danys econòmics.
Segurament, una societat amb manifestacions i concentracions prohibides és un somni per als franquistes que ocupen càrrecs i canongies en el PP. De fet, és el somni del retorn del passat, tal com ho testifiquen les múltiples fotografies dels seus cadells amb tota mena de simbologia franquista, que han circulat darrerament.  I ho és sobretot ara, que la seua presència pública sol desencadenar gestos de protesta i recriminacions diverses per part del personal. 
Per contra, això mateix és el malson de qualsevol societat democràtica. Com diu la mateixa sentència, hi ha col·lectius que només compten amb instruments com les manifestacions, per a poder expressar els seus interessos i reivindicacions. Uns altres, en canvi, posseeixen tota mena de mitjans privats de comunicació, i -per si no n’hi ha prou- n’usurpen els públics i els converteixen en mers butlletins propagandístics de la seua ideologia reaccionària i dels seus interessos econòmics. Són els mateixos que posen tota mena d’entrebancs per tal que els altres, els menys afavorits, no puguen ni tan sols queixar-se. Els que canvien les lleis aprofitant la notable escassedat de garanties democràtiques en el funcionament de les institucions, per tal d’afavorir encara més les seues opcions de perpetuar-se en el poder. Els mateixos que, quan senten la paraula ‘cultura’, se’ls en va la mà… al decret-llei.
La sentència que ahir, a última hora, va donar clarament la raó a Acció Cultural del País Valencià és una sentència històrica, que ha tingut la virtut de parar un nou colp brutal del PP contra els drets més elementals, reconeguts per una constitució que a ells només els interessa com a instrument del nacionalisme rabiós i impositiu que professen, i que -en canvi- menyspreen profundament quan es tracta de garantir les llibertats dels ciutadans.
Ahir va ser un gran dia. Sobretot perquè, tots plegats, hem pogut mostrar al món que som perfectament capaços d’expressar el nostre legítim desig de llibertat, d’una manera completament pacífica i -alhora- d’una potència innegable. Ahir, però, també va ser un gran dia per això altre: perquè hem pogut aturar -una vegada més- els somnis absolutistes d’un partit que, cada dia, dissimula pitjor la profunda enyorança del franquisme. 
Publicat a

El consell valencià, la Via Catalana i la prohibició del pacifisme

Les cadenes humanes són una de les formes pacífiques d’expressar unes voluntats de canvi que, històricament, solien manifestar-se per mitjà de revoltes més o menys virulentes. Quan l’evolució de l’armament arribà a establir desigualtats tan clarament perceptibles entre poder i ciutadania, l’enginy humà va trobar sistemes de protesta orientats a evitar els banys de sang.


Això va fer el tan admirat Gandhi, per tal d’assolir el seu objectiu –ni més ni menys que contra el poderós exèrcit britànic–, que no era pas inventar el pacifisme, sinó conduir el seu país cap a la independència. Gandhi era, abans que pacifista, un independentista de soca-rel, que trobà en la no-violència la millor arma a què podia aspirar.


Ara diu el senyor Ciscar, conseller i vice-president de la Generalitat valenciana, que farà tant com puga per evitar la cadena humana que el dia 11 de setembre ha d’enllaçar Catalunya amb el País Valencià. Quina deu ser, concretament, la llei que vulnera el fet que unes persones vulguen donar la mà als veïns? 


Podríem pensar que es tracta d’un dels nombrosos tics franquistes del PP. Més que no de ‘tics’, caldria parlar d’un TOC, que són les sigles que –-en psicopatologia– designen el trastorn obsessivo-compulsiu. Crec, però, que seria un error d’atribuir la conducta repressiva del PP a cap patologia. Em sembla, més aviat, que respon a dos factors principals.


D’una banda hi ha el fet que, acorralats com es veuen per l’aflorament dels múltiples delictes perpetrats per càrrecs i militants del partit, només tenen temps i facultats per a actuar a la defensiva. Com un púgil mig estabornit per algun colp inesperat, el PP recorre als automatismes i prova, una vegada i una altra, totes les martingales que en el passat li han donat bons resultats. No són capaços d’adonar-se que l’enemic (per a ells, el poble és, sense cap mena de dubte, l’enemic) ha evolucionat i ha variat l’estratègia, de manera que els colps que etziben van, molt sovint, directament a l’aire. 


El segon factor és estructural. Els partits espanyols, sobreprotegits i hipertrofiats per una llei de partits descaradament continuista del franquisme (no em referesc a la llei feta expressament per a prohibir partits bascs, sinó a la que determina l’estructura, funcions i omnipotència dels partits polítics), són autèntiques fàbriques de polítics mediocres i incompetents, que acaben ocupant tots els nivells jeràrquics. Fins i tot els llocs d’assessors, sovint generosament remunerats amb diners públics, no són per a gent competent, amb els coneixements i les destreses que calen, sinó per a simples llepaculs i estómacs agraïts de tot pelatge, que, quan cal que el partit reaccione i que algú dissenye estratègies de resposta mínimament efectives no són (òbviament) capaços de fer la feina. 


En el pecat va la penitència, diria probablement algú amb més coneixements bíblics que l’autor d’aquestes ratlles. El cas és que la política comunicativa del PP sembla dissenyada per algú tan políticament mediocre com el president o la majoria dels alts càrrecs del PP. 


Com a exemple, la pensada de l’esmentat conseller Ciscar d’assegurar que ‘no poden celebrar-se actes relacionats amb l’expressió del dia d’afirmació nacional o autonòmica de qualsevol altra comunitat autònoma’. Voleu dir, honorable conseller, que si organitzem una cadena humana per a commemorar el 2 de maig –dia de la comunitat de Madrid– ens ho prohibireu? Que potser prohibiu cap de les múltiples celebracions de l’andalusa Feria de Abril que es fan en territori valencià?


Si voleu posar-vos decididament al costat de la llei, us serà ben fàcil: per començar, feu detenir els delinqüents del vostre partit; els polítics  i els comuns. Els qui fan oberta apologia del terrorisme franquista i els qui –més calladament però amb idèntica passió– s’enduen a casa o a Suïssa (depenent de les quantitats) els mateixos diners que robeu a escoles i hospitals, entre més serveis públics. I sobretot, Sr. Ciscar, si no sou capaços, amb tot el vostre estol d’assessors, consellers i més animals de companyia, de generar un argument aproximadament sòlid o creïble, mantingueu un respectuós silenci. La mediocritat sempre és menys evident quan va acompanyada d’una certa discreció.

Publicat a

Sobre les agressions

Publicat 17/08/2013 a http://blogs.laveupv.com/ferran-suay/blog/1222/sobre-les-agressions

En els últims mesos, els valencians hem acumulat un seguit d’agressions protagonitzades per policies i similars, que paga la pena d’analitzar amb una mica de detall.

El primer aspecte a destacar és de caràcter positiu. Es veu que hi ha un cert percentatge de la població que ja considera legítim i normal adreçar-se a les autoritats en qualsevol de les dos llengües oficials, i no únicament en la llengua dels castellans. Això potser indica que, malgrat els esforços incansables dels successius ocupants del Palau de la Generalitat, els valencians no hem renunciat completament a la nostra dignitat.

La resposta de les esmentades autoritats (Guàrdia Civil, Policia Nacional espanyola, Policia local o guàrdies de seguretat) sí que resulta -en canvi- preocupant en un suposat estat de dret. Per a entendre-la cal recordar que totes les llengües s’imposen inicialment per la força bruta. No hi ha cap poble en el món que haja renunciat voluntàriament a usar regularment i transmetre als fills el seu idioma. Quan això passa, la causa és -invariablement- una ocupació militar que amenaça i exerceix la violència contra els parlants.

En el nostre cas, no cal que ens remuntem molt en la història per a trobar el moment en què això era el pa de cada dia. Les persones que ara tenen 80 anys o més, ho recordaran en primera persona. I en cada família valenciana circulen, segurament, històries que ho testifiquen. Com en tot programa d’aprenentatge ben dissenyat, el càstig i el reforç s’administren -inicialment- d’una manera consistent i sistemàtica, amb tanta freqüència com és possible assolir. És per això que els usos que es perden per a la llengua pròpia són fonamentalment els públics. L’administració, l’escola o els espectacles són entorns fàcilment controlables per mitjà de policies i altes autoritats colonials (mestres, capellans…).

Més difícils de controlar i reprimir són els àmbits familiars i informals, i és en aquests entorns on la llengua autòctona conserva més vitalitat. No és perquè els ocupants no vulguen també exterminar-la en aquests àmbits, és perquè no tenen prou agents de repressió com per aconseguir-ho. Aquesta fase ha d’esperar, per tant, algunes generacions, fins que s’ha assolit el desprestigi de l’idioma fins a tal punt, que els mateixos parlants renuncien a usar-lo. Hom pot considerar voluntària aquesta renúncia? Només els cínics més insensibles gosarien contestar afirmativament aquesta pregunta.

Arriba un moment en què l’ús de la força bruta (sancions, abusos, ridiculització en públic, exclusions…) ja no és tan necessari i pot ser substituït per sistemes més dissimulats. És el moment en què interessa més parlar de ‘bona educació’ o del fet que les llengües són només vehicles per a fer-se entendre i -per tant- és millor usar la que sap més gent (això, després d’haver forçat pobles sencers a aprendre l’espanyol, és d’un sarcasme difícil d’obviar).

Abandonar del tot la intimidació, però, no els interessa del tot. Especialment si les concessions mínimes pactades pels partits espanyolistes durant la farsa que els agrada molt anomenar ‘Transició’, han produït -com a efecte secundari i indesitjat per ells- un sector de població decididament partidària de gaudir dels mateixos drets que els seus conciutadans de llengua castellana.

És aleshores quan consideren convenient reeditar el mètode primari d’imposició, i tornen (el millor predictor de la conducta futura és la conducta passada) a intimidar i maltractar el personal, perquè deixen d’expressar-se amb normalitat en valencià. No els convé, però, fer-ho de manera quotidiana i general, com en els inicis del franquisme. Això tindria, ara mateix, massa mala premsa. És més intel·ligent fer-ho d’una manera dosificada, que puga presentar-se com a fets aïllats i esporàdics.

I és això el que ens trobem ara mateix. Uns fets que, en uns cossos de seguretat teòricament subjectes a una legalitat que consagra el bilingüisme, només és possible amb un nivell molt elevat de tolerància per part dels comandaments. No cal que donen instruccions específiques als agents, per què maltracten els valencianoparlants. Només cal -això sí- que siguen clarament tolerants amb els abusos, que justifiquen sistemàticament les actituds supremacistes dels policies, que menystinguen la gravetat de les denúncies. Ens sona la jugada?

No és cap novetat. Es tracta de l’aplicació al terreny sociolingüístic de la mateixa norma que ha dominat l’evolució política des que va morir Franco, i deixà la cadira al seu successor. Potser la podem resumir així: (1) Els privilegis assolits per la força de les armes no es qüestionen; (2) Mentre es poden mantenir sense tornar a recórrer a la violència, es mantenen; (3) Si sembla que es poden perdre, el recurs a la violència torna a ser admissible, i es tracta només de trobar la manera d’ocultar-lo i/o justificar-lo.

L’única solució estable que tenim a l’abast és la de dotar-nos d’una administració pròpia i democràtica, plenament decidida, a no que no consentir de cap manera els abusos lingüístics (ni contra nosaltres, ni contra ningú). Serem capaços d’aconseguir-ho?