Mes: novembre de 2013

El PP exerceix plenament com a partit representatiu d’una ideologia, el franquisme, que té molt diverses implicacions i conseqüències. El vessant més ideològic del franquisme no causa grans problemes al PP. L’avantatge de no haver fet mai una autèntica transició és que els permet de seguir collint els fruits de 40 anys de persistent analfabetisme polític, i beneficiar-se de la preocupant manca de cultura i hàbits democràtics de la població. Una incultura democràtica que facilita enormement la manipulació basada en consignes grolleres i arguments de pa sucat amb oli.

Aquest franquisme ideològic ha donat al PP un magnífic rèdit electoral, i és comprensible -des del seu punt de vista- que no l’abandonen. Potser l’única preocupació que els genera és la possibilitat de ser suplantats, en l’exercici de la rendibilització sense escrúpols de l’herència franquista, per partits com UPyD.

És una altra dimensió del franquisme, l’organitzacional, la que els està creant dificultat, i pot arribar a tenir un cost elevat per a ells. El franquisme organitzacional és l’estil de funcionament que es basa en mantres tan coneguts com ara “lealtad inquebrantable” o  “adhesión incondicional”, com a únics criteris de promoció interna. A l’empara d’aquest franquisme  cristal·litzat en la llei de partits perpetrada durant la transició, i amb les suculentes aportacions il·legals, provinents del saqueig de les arques públiques, el PP ha construït una organització extremament vertical, en què els líders arriben a ser-ho en virtut del seu seguidisme submís, i es rodegen exclusivament d’estómacs agraïts i llepons incansables.

És cert que això resulta còmode per als líders profundament mediocres sorgits d’aquesta maquinària de selecció inversa que són els partits espanyols. També ho és que, en èpoques de bonança i majories absolutes, aquest estil genera unes unanimitats molt convenients per a la propaganda, i molt còmodes de gestionar per a les cúpules del partit. El problema és que en política és impossible que totes les èpoques siguen d’abundància. Les vaques flaques acaben arribant, i per a gestionar crisis i moments difícils cal disposar de personal competent. Un personal completament absent de les files d’un partit en què qui progressa és qui té una llengua més obsequiosa, sense que cap altre mèrit o capacitat siga tingut en compte. 

Un magnífic exemple és el recent decret de nomenament de la nova direcció de RTVV, que té uns defectes de forma, que probablement faran que fins i tot una justícia tan poc independent i tan submisa al poder com l’espanyola, acabe per anul·lar-lo. Com pot ser que un partit tan instal·lat en el poder no tinga un sol jurista competent, capaç de redactar un text formalment impecable? Resulta francament ridícul. O potser caldria dir ‘franquistament ridícul’, perquè és d’això del que es tracta, de l’impacte del franquisme organitzacional sobre l’acció de govern (passeu-me l’eufemisme) d’un partit que fa mesos que està funcionant en ‘mode pànic’.

El mode pànic mai no és bo, ni per a individus ni per a organitzacions. És comprensible, això sí, que ara mateix no puguen evitar-ho. Assetjat pels ja incomptables casos de corrupció, per la condició de delinqüents evidents d’una bona part dels seus alts càrrecs, i per la por cerval a que alguns dels més perjudicats (Bárcenas, Blasco…) prenguen la decisió de no enfonsar-se sols i vulguen compartir els seus coneixements sobre la trama criminal i mafiosa del partit, només els bons hàbits i els automatismes ben greixats que caracteritzen el funcionament dels bons professionals de qualsevol sector, poden salvar un partit d’entrar en caiguda lliure.

No serà aquest, crec, el cas del PP, perquè els únics hàbits i automatismes ben instal·lats i a punt són els de llepar les sabates del superior de torn, i això, ara mateix, no els serveix per a res. Ara és quan necessitarien professionals competents en sectors com ara la comunicació, el dret o la generació de noves idees. En comptes d’això, disposen d’esbirros servils que ocupen llocs de (poc) treball generosament remunerats. I aquests no els salvaran de res.

Una ullada ràpida als líders de què disposa el partit al País Valencià ajuda molt a confirmar la meua hipòtesi. El cas de Fabra és paradigmàtic. Un individu gris que no és capaç ni d’encadenar unes quantes frases amb sentit, estrepitosament mancat de qualsevol qualitat de lideratge digna d’aquest nom. Un polític que és incapaç ni tan sols de posicionar-se, ni que siga per ambició personal, enfront dels qui, des de Madrid, li ordenen la destrucció de patrimoni, estructures, paisatge i legalitat del nostre país, a major benefici d’ells.

És aquest franquisme, el de la submissió abjecta, el de la indignitat permanent de posar-se sempre als peus dels amos, el que pot acabar passant factura a un partit que ha sabut construir una estructura mafiosa altament depurada, però que no ha sabut dotar-se d’un sistema que aparte de la jerarquia andròmines inservibles i inútils rematats que, quan arriba el moment, no estan capacitats ni per a lligar-se les sabates, sense demanar instruccions al seu superior jeràrquic.

En qualsevol fàbrica de nines els haurien pogut explicar que no hi ha titella que puga funcionar només amb la frase “siempre a sus órdenes“. Ni que siga per a mantenir mínimament viu l’espectacle de la pseudodemocràcia heretada del franquisme, els caldran uns altres ninots, amb una mica més de versatilitat.

La història de la RTVV és la d’una frustració per a alguns, els valencians, i la d’un gran èxit per a uns altres, els supremacistes castellans que, fins ara, ens han governat.

Més enllà de la comprensible il·lusió que despertà al seu inici, i del treball honest i valuós de molts professionals que s’hi han deixat la pell, les forces polítiques que han ocupat el palau de la Generalitat mai no han tingut cap interés per fer una ràdio o una televisió valencianes. 

Des de l’infame Amadeu Fabregat amb les ridícules llistes de paraules prohibides (només pot prescindir de paraules aquell que no parla una llengua més que per a dissimular), fins a l’estafador Zaplana, que les justificava les pel·lícules exclusivament en castellà amb el poderós argument que “así no se discrimina a nadie“, o l’actual Fabra, paradigma d’una medicritat grisa i acastellanada, que ha beneït la cesura de TV3 promoguda per l’egolatria fatxenda del seu antecessor, els successius governs s’han ocupat amb eficàcia que els valencians no tinguérem uns mitjans de comunicació capaços de contribuir de veritat a la normalització del valencià. 

El supremacisme necessita mantenir en precari el poble sobre el qual s’imposa. Com que no hi ha cap superioritat real de cap grup humà sobre cap altre, l’única manera de mantenir la submissió és deteriorar tant les condicions del subordinat, que arribe a creure’s realment inferior. I aquest és l’objectiu real que han perseguit i que encara persegueixen.

Perquè només qui se sent inferior tolera que el discriminen, n’abusen i l’espolien sense treva. Només que s’ha engolit totes les patranyes supremacistes pot suportar que el governen unes elits patèticament incompetents i palmàriament discapacitades per a qualsevol cosa que no siga robar i abusar d’una autoritat que els ve de l’engany permanent i de la trampa institucionalitzada.

El PP, només tensant una mica més el llaç que el PSOE els havia facilitat, ha usat la RTVV com un instrument d’agitació i propaganda. Han convertit la ràdio i la televisió públiques en un full parroquial de qualitat ínfima i dedicat en exclusiva a llepar públicament les sabates dels seus amos. Han saturat la plantilla de comissaris polítics, estómacs agraïts i inútils de tota mena. Han regalat els diners públics als seus ‘amiguitos del alma‘ que omplien la graella de programes miserables, específicament dissenyats per a embrutir els cervells més desproveïts de recursos.

Pel camí, han perdut el prestigi, la credibilitat, i l’audiència. Han acabat fent un ERO tan manifestament il·legal que es fa difícil creure que no sabien que els el tombaria fins i tot un sistema judicial tan poc independent i fiable com l’espanyol. I què? 

No els importa perquè quan l’objectiu és només destruir, des del poder sempre tens les de guanyar. Mentre poden esprémer un recurs, ho fan. Quan no, el deixen caure. Ells sempre guanyen.

Tancant RTVV ara s’eviten que el pròxim govern dispose d’uns mitjans públics capaços de transmetre un missatge diferent dels seus mesquins eslògans de fireta, de les seues mentides de fariseus bavosos, del seu estil de sangoneres insaciables. Avancen encara un pas més en l’objectiu d’exterminar qualsevol mitjà de comunicació en valencià. No n’hi havia prou d’emetre un 75% en castellà, perquè és encara millor un 0% en valencià.

La qüestió de fons és si, amb totes les maniobres que han perpetrat, els successius partits supremacistes que ens han governat fins ara, han aconseguit o no fer-nos creure que els valencians som realment inferiors. Perquè només un autèntic sentiment d’inferioritat instil·lat fins al moll de l’os pot fer que un poble suporte el govern d’uns individus tan manifestament deshonestos i tan profundament mediocres com els lladres que ens governen. La pregunta és què més els deixarem destruir abans de fer-los fora de les institucions?

Si ho deixem al seu albir, ho destruiran tot: llengua, cultura, paisatge, recursos, teixit productiu i, a poc que puguen, el mateix paisanatge. Ells no hi tenen res a perdre. No formen part de la nostra cultura. No són del nostre poble. Són només fills i hereus de l’avarícia atàvica dels explotadors.

A ells no els canviarem. La qüestió és, ho torne a dir, fins quan tolerarem que ens continuen xuplant la sang i rient-se en la nostra cara.

El gran èxit del nacionalisme espanyol al País Valencià ha estat, sens dubte, que ha sabut fomentar amb eficiència les divisions internes entre valencianistes. Atiar la polèmica sobre tota mena de qüestions simbòliques i onomàstiques ha estat una eina fonamental de la castellanització de la vida valenciana, que forma part inherent, i és un dels objectius centrals de l’acció política de l’espanyolisme. Han sembrat la confusió sobre tot allò que podien (orígens, història, denominació i normatives lingüístiques, banderes, topònims…), en bona part, gràcies a una intel·ligent utilització dels rèdits de 40 anys de franquisme, com ara, la ignorància, la manca de cultura democràtica i la xenofòbia convenientment alimentada.

La tossuda realitat, però, és que ara mateix, l’autonomia valenciana està entre les cinc més pobres de l’estat (és la tretzena de 17 en riquesa). Malgrat això, i en flagrant contradicció amb el principi de “solidaritat interregional” que, segons el govern espanyol, inspira la distribució de recursos econòmics, tenim un dèficit del 6% del PIB. És a dir: som dels més pobres i estem entre els qui més paguen. Ens obliguen a fer ‘donació’ d’una bona part dels nostres minvats recursos, a autonomies que són més riques que la nostra. Això només, ja hauria de ser una raó suficient per a trobar un punt d’unió i col·laboració entre totes les sensibilitats del valencianisme. 

Ho diré d’una altra manera. Hi ha valencianistes que pensen que l’objectiu és ser una autonomia pròspera i tractada amb justícia, dins d’Espanya. N’hi ha que creuen que mereixem una consideració més elevada que la d’una comunitat autònoma, i per tant, que ens cal més sobirania, o una sobirania plena, que és el que es coneix com independència. I també n’hi ha que consideren que això mateix, la plena sobirania, serà clarament millor si l’assolim junt amb els altres territoris amb qui compartim llengua, cultura i orígens. Les diferències són considerables. Especialment si tenim en compte que alguns tendeixen identificar-se amb banderes amb o sense blau, i que prefereixen anomenar el territori o la llengua d’una manera o d’una altra. 

No pretenc negar les diferències. Només, en canvi, deixar constància que ara com ara no són rellevants. Abocats com estem a una ruïna més que probable, de la mà dels espoliadors que ens han governat des del final (formal) de la dictadura, no són les diferències les que ens faran eixir endavant. Amb totes les peculiaritats que caldrà respectar, tenim un horitzó de treball comú que obre una possibilitat real de col·laboració honesta i eficaç, sense necessitat d’acordar tots i cadascun dels objectius finals. 

Només aquells que consideren que ja estem on ens mereixem, és a dir, els supremacistes que creuen que els valencians estem al món per a actuar com a esclaus virtuals d’una espècie de raça superior que té tot el dret d’apropiar-se o destruir tot allò que és nostre, des dels recursos econòmics fins a la cultura, passant pel paisatge i la memòria, en quedarien exclosos.

Tots els altres, tant si s’estimen més el Regne com el País, tant si volen la senyera amb blau o sense, o si prefereixen expressar-se en la llengua dels valencians o en la dels castellans, estan objectivament interessats en fer junts una bona part del camí. Concretament, la part que ens ha de dur a assolir un finançament i unes condicions de vida molt més ajustades a la situació real que tenim (‘que patim’ seria, segurament, més adequat).

Em consta que cal un esforç considerable per a posar fil a l’agulla i aparcar les diferències fins que arribem al moment i les condicions adequades per a abordar-les. Sé que una dinàmica així és radicalment contrària a la praxi política a què ens hem habituat des de finals de la dècada dels 70. I que això mateix ho dificulta molt. I tanmateix, la paradoxa és que és precisament la nostra marginació actual, l’evidència inescapable que per a Espanya no som res més que una colònia a explotar, per molt que això ens aboque a una situació desesperada, la que obri la porta a l’optimisme. 

Perquè el dia que anuncià el poeta, en què ja “no podrem més i llavors ho podrem tot”, pot estar tan a prop, que totes les alternatives excepte la unitat per a sobreviure, resulten manifestament inacceptables. Això, d’alguna manera depén de tothom, però no tinc cap dubte que algunes persones, i les forces polítiques que representen, estan en millors posicions i, per tant, tenen més responsabilitats que la majoria, per a dur a terme l’esforç que ens ha de rescatar de la debacle a què ens aboca l’actual statu quo. 

Espere sincerament que tindran i sabran mostrar la grandesa necessària per a possibilitar el retorn de la dignitat al nostre poble, després de tants i tants anys d’espoliació manifesta i de burla constant. Potser això és només un primer pas capa la sobirania a què tots els pobles del món aspiren, perquè no n’hi ha cap, ni un de sol, que opte per ser governat per uns altres quan pot governar-se a si mateix. És, però, un pas imprescindible, sense el qual, no podrem avançar.