Importa poc si és certa o no. Si no ho era la primera vegada que algú l’explicà, ara ja ho és, perquè molta gent ha fet servir l’argument en ocasions similars. I és que, d’ocasions com la que s’hi descriu, n’hi ha de sobres. I això passa, probablement i entre altres motius, perquè qui ho diu considera que això d’entendre el valencià ja és un mèrit, i també perquè els seus interlocutors, generalment li accepten la consideració, li riuen la gràcia, i fins i tot li lloen el suposat mèrit.
Més encara, molts, després de lloar-li’l, passen immediatament a parlar-li en castellà. Una conducta com aquesta podria indicar bàsicament dos coses: (a) que l’interlocutor en qüestió no s’ha cregut el que li ha dit l’altre (que entén el valencià), o (b) que considera que, per molt que l’entenga, no és apropiat parlar-li en valencià a una persona que entén aquesta llengua.
En el primer cas, podem afirmar que és una descortesia evident posar en dubte l’afirmació d’algú sense motius sòlids per a considerar-la falsa. En el segon, que es tracta d’una manera excel·lent d’aconseguir que la persona no passe mai del nivell d’entendre el valencià al de parlar-lo. I encara més, que és una forma efectiva d’aconseguir que ni tan sols arribe mai a voler parlar-lo. Si és això el que volem, no hi ha res a canviar en el nostre comportament: anem pel bon camí.
Diuen els experts que el nivell d’intercomprensibilitat entre bona part de les llengües anomenades romàniques s’aproxima al 80%. Això vol dir que un parlant d’un d’aquests idiomes, sense tenir cap experiència prèvia amb l’altre, podria entendre la major part d’una conversa convenientment contextualitzada.
Podem afirmar, per tant, que per a algú que viu entre valencians i té el castellà com a llengua primera, entendre el valencià no és cap mèrit especial. Indica només, això sí, que la persona no pateix cap dèficit intel·lectual sever. És per això que podem perfectament aprofitar aquesta seua normalitat i seguir parlant-li en valencià. D’aquesta manera, li proporcionarem tant l’oportunitat de millorar el domini de la llengua que ja entén, com la de començar a parlar-la. I més encara, li donarem alguns motius vàlids per a atrevir-se a fer-ho (que és l’excusa més utilitzada per a posposar-ho: “és que no em llance”, solen dir).
Per tant, per a la pròxima vegada que algú ens amolle allò que entén el valencià però no el parla, propose un senzill curs d’acció:
1) El mirem amablement
2) Li diem: “No ho havia dubtat en cap moment. Sembles una persona perfectament normal”
3) Li seguim parlant en valencià.
Amb això, (1) li demostrem que donem credibilitat a les seues paraules, (2) deixem clar que no és cap marcianada que algú que viu al País Valencià entenga i vulga aprendre a usar la llengua dels valencians, i (3) deixem de fer el joc a tots aquells que, des de les seues posicions de poder polític i econòmic, treballen cada dia sense descans per exterminar el valencià de la vida pública i social dels valencians.
Si sou un d’aquells, si pertanyeu al sector madrilenyista radical que, com el partit que ocupa actualment la Generalitat, no veu el dia en què no quede cap valencià expressant-se normalment en valencià, llavors seguiu parlant en espanyol a la gent que podria entendre-vos perfectament en valencià. I si no ho sou, potser que prengueu la decisió de comportar-vos de manera que es note que sou valencians, i que no us n’avergonyiu, com fan els altres; els castellanistes radicals.