Internacionalització del cas valencià

El cas valencià que se cita al títol fa referència al que podríem anomenar el ‘paradigma de la rabosa i el galliner’. Ras i curt: els valencians tenim a càrrec de vetlar per la salut i la simple supervivència de la nostra cultura (i per tant, de la nostra existència com a poble), precisament aquells que estan més decidits a exterminar-la (la rabosa). És així que cada nit descobrim que ens falta una gallina.

Cadascú pot posar uns o altres noms concrets a la rabosa, en termes partidistes. Sembla prou clar, però, que des de fa almenys tres segles, ningú dels que ens han governat no ha fet res per posar a estalvi el galliner, o per debilitar la voracitat de la rabosa. I això s’aplica des de Felip V fins a l’actual govern del PP, passant per tots els estadis que hem conegut entremig.

Una de les paradoxes més colpidores de la situació que vivim, ara que nominalment vivim en un estat de dret, és que les instàncies a què hauríem de dirigir les nostres queixes i preocupacions, i que haurien d’escoltar les nostres reivindicacions i dirimir sobre qui té la raó i qui l’erra, són jutge i part. Més encara, els tribunals i les forces d’ordre públic espanyoles són precisament les institucions que més freqüentment vulneren els nostres drets lingüístics. Fins i tot aquells que les (seues) lleis ens reconeixen, que ja de per si són prou minsos (vegeu el cas de l’empresa a què han rebutjat la inscripció perquè l’informe conté quatre paraules en català: http://ow.ly/I08J0).

És així que hauríem d’anar a queixar-nos dels abusos a aquells que han abusat de nosaltres, amb la qual cosa, a més de no traure’n l’aigua clara, ens estaríem exposant a més abusos i més burles. Una somera recerca per la xarxa us proporcionarà mostres suficients d’això que dic.

Entre les alternatives que tenim hi ha la de portar el nostre cas a instàncies internacionals que, si més no en teoria, no són jutge i part al mateix temps. Estem parlant bàsicament de les institucions europees i dels organismes internacionals com ara l’ONU. A ningú no li escapa que, ara com ara, la capacitat executiva d’aquestes instàncies és limitada, perquè vivim en un món d’estats-nació (ells són els autèntics nacionalistes, per molt que l’etiqueta s’aplique a qui s’esforça per, simplement, continuar existint), que blinden els seus poders amb la potent cuirassa de les fronteres. Tot i això, en el context de creixent interdependència entre els estats, el recurs a instàncies internacionals pot acabar donant alguns resultats positius.

Què necessitem per a internacionalitzar les nostres reivindicacions? Crec que una de les característiques fonamentals és la unitat d’acció. Hem de mostrar clarament que més enllà d’interessos particulars (de partits, organitzacions o grups específics), podem elevar una veu que represente la inquietud de la societat valenciana per seguir sent societat i valenciana. El nostre cas és semblant al de molts milions de ciutadans europeus, que viuen en territoris amb una llengua pròpia supeditada a una altra de dominant. No és, per tant, difícil trobar interlocutors capacitats per a entendre què ens passa, de què ens queixem i a què aspirem.

És per això que si som capaços de fer-nos visibles i projectar una imatge sòlida d’unió i col·laboració legítima, tenim l’oportunitat de fer-nos sentir i, encara més important, de ser escoltats. La col·laboració de què parle s’ha de fer a molts nivells. I el concurs d’especialistes en diversos àmbits (com ara, i de manera molt rellevant, en dret internacional) serà imprescindible.

La societat valenciana, malgrat la rabosa que ens governa, ha aconseguit mantenir un ric teixit associatiu. Això és (o més ben dit, pot ser) una gran fortalesa si som capaços de passar per damunt de les mesquineses pròpies de la precarietat en què ens han fet viure, i posar l’interés i el benefici del país, netament per davant del protagonisme individual o corporatiu.

Ho podem fer. I curiosament, és també una paradoxa la que ens ho pot facilitar. L’estratègia d’ofec a què ens ha sotmés el govern rabosot de les darreres dos dècades (“ni un euro per al valencià”, deu ser l’eslògan que circula pels cercles íntims dels delegats de Madrid que ocupen actualment la majoria de les institucions valencianes) ha fet que ‘el pastís’ siga tan minso que no hi ha lloc a baralles intestines per la quota que correspon a cadascú. No hi ha quota; no hi ha pastís. I això, que òbviament és, en principi, un perjudici (tots els governs subvencionen les seues cultures: vegeu si no l’Institut Cervantes) pot acabar esdevenint una fortalesa, en la mesura en què siguem capaços d’unir-nos per accedir no ja al pastís, sinó a la mateixa cuina on es fabrica.

La pilota no està parada, i li podem pegar fort. Només hem d’assegurar-nos que tothom fa força en la mateixa direcció.

Supremacisme transversal

A punt d’eixir cap a Ginebra, per a prendre part en l’inici d’un procés en què ELEN (Equality Language European Network), organització de què ACPV forma part, denunciarà davant de  l’ONU l’omnipresent (i creixent) supremacisme lingüístic que practica l’estat espanyol, a través de les seues institucions de tot tipus, m’he trobat amb unes declaracions del líder de Podemos, Pablo Iglesias, que diu:
 “A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos. Que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en gallego o en castellano para mí es una cuestión secundaria”.

Crec que convé parar-se a analitzar en detall l’afirmació:

a. El Sr. Iglesias considera que hi ha una opció que és general (para todos) que és ‘atendre’.
b. Després, hi ha una altra cosa secundària, que és ‘atendre en català, èuscar, gallec o castellà’.
Es veu que, en la primera opció, no atenen en cap llengua. Com ho fan? Per senyes?
Òbviament, no. Atenen en castellà, que és la llengua en què el Sr. Iglesias (i probablement, tota la seua família) voldrien ser atesos. Per tant, queda clar que la seua prioritat és que tothom puga ser atés en la llengua de la seua família. La resta, són qúestions secundàries.
En virtut del principi d’igualtat entre tots els ciutadans, que no dubte que el Sr. Iglesias déu subscriure completament, ara intentaré formular la mateixa afirmació en primera persona, jo mateix: “la prioritat és que tothom puga ser atés en la llengua de la meua família; que es faça o o no en altres idiomes és una qüestió secundària”.
Ja comprendreu que no, que això no pot ser. Que és absurd que jo demane això mateix que demana Pablo Iglesias. I per què? Doncs, senzillament, perquè la llengua de la meua família NO és el castellà.
Li ho podríem explicar, al Sr. Iglesias, amb un fet real, ben fàcil d’entendre. Al poble on visc, fa uns mesos van enviar una metgessa substituta que deia que no entenia el valencià. Jo mateix vaig ser testimoni de com uns quants hòmens i dones al voltant dels 80 anys, acudien a consulta amb les filles, perquè els féren d’intèrprets. És això l’atenció per a tothom que proposa Pablo Iglesias? Que els castellans puguen anar a consulta a soles i als altres ens toque pagar l’intèrpret? On queda el principi d’igualtat?
Aquest prinicipi, Sr. Iglesias, no diu que tots els castellans són iguals, sinó que tots els humans som iguals! I ‘castellà’ i ‘humà’ no són sinònims. De la mateixa manera que ‘atenció en castellà’ i ‘atenció universal’ no són sinònims.
El que em sembla profundament preocupant és el grau de supremacisme latent en el raonament del líder de Podemos. L’hem vist sovint en individus que, també en altres àmbits del pensament polític, podríem qualificar de supremacistes. No l’esperava, en canvi, d’algú que vol posicionar la seua ideologia en un lloc ben diferent de l’espectre polític.
Quant al tractament dels parlants de les llengües distintes del castellà, en què es diferencia Podemos de la casta? Què pensa fer Podemos amb els privilegis lingüístics de què la casta s’ha beneficiat i es beneficia? Es tracta (no sé si cal recordar-ho) d’uns privilegis derivats directament de l’ús de la força, de la imposició dictatorial. I consisteixen en la imposició urbi et orbe del castellà com a llengua superior, vàlida en qualsevol context i circumstància, cosa que condemna els altres parlants a ocupar una posició subalterna, i a assumir íntegrament el cost de no ser parlants de la llengua superior.
D’això se’n diu supremacisme quan ho defensa qualsevol energúmen ultracastellanista de la Falange, España 2000 o el PP, i rep exactament el mateix nom quan ho defensa algú altre. Els idiomes són productes de grups humans (que sovint reben el nom de ‘pobles’). Assumir que uns idiomes són universals i vàlids per a tot, mentre que uns altres són ‘qüestions secundàries’ és exactament el mateix que dir que uns individus -els castellans- són superiors, mentre que uns altres -els parlants de les altres llengües que ell considera ‘qüestions secundàries’, som això mateix, humans secundaris. 

ELEN DENUNCIA A L'ONU ELS ABUSOS LINGÜÍSTICS

COMUNICAT D’ELEN PER A DENUNCIAR ELS ATACS CONTRA PARLANTS DE LLENGÜES-COOFICIALS A ESPANYA, MITJANÇANT UN INFORME A L’ONU
La Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) ha emès un informe condemnatori per a la Revisió Periòdica de les Nacions Unides, sobre la discriminació i els atacs contra parlants de llengües cooficials a l’estat espanyol.
L’Informe detalla casos reals d’atacs i discriminació contra els parlants de català, euskera i gallec en el període 2007-2013.
Una delegació de representants d’ELEN serà present a la 21a sessió de l’UPR, dijous 21 de gener, en què respecte dels drets humans a l’Estat espanyol, serà revisada pel Regne Unit, Sierra Leone i Macedònia.
La delegació estarà encapçalada pels Vicepresidents d’ELEN, el Dr. Ferran Suay (Acció Cultural del País Valencià), el Sr. Marcos Maceira (a Taula pola Normalització Lingüística, Galícia), la Sra. Rosa de les Neus Marco (Plataforma per la Llengua, Catalunya), i els Srs. Francesc Felipe, Jaume Mestre i Juan Badenas (Escola Valenciana). L’esdeveniment serà filmat per Aurelio Lopes de la Televisió de Galícia.
L’organització membre d’ELEN, Plataforma per la Llengua, ha informat(https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/estudis-i-publicacions/121/the-catalan-case-linguistic-discrimination-in-europe) sobre més de 40 casos de discriminació lingüística greu en els territoris de parla catalana, entre 2007 i 2013. Els casos reportats no són més que una part de la totalitat de la discriminació que es produeix realment, ja que en moltes ocasions, les víctimes d’aquests abusos il·legals mai no ho denuncien, i la informació tampoc no arriba a les ONG o als mitjans de comunicació.
Més del 80% dels abusos i discriminacions es van produir en institucions que depenen directament de l’administració espanyola. Això és especialment greu, ja que el govern espanyol és en última instància responsable de fer complir les lleis estatals, els estatuts d’autonomia i les convencions internacionals subscrits i ratificats per Espanya, que prohibeixen explícitament la discriminació per raó de la llengua.
Els fets demostren que els ciutadans de parla catalana estan en una posició extremadament vulnerable, ja que no poden anar més enllà de denunciar els abusos que pateixen, a les mateixes institucions que els estan practicant.
En els tribunals, que s’han de presentar com a garants dels drets humans, la situació és especialment greu. Per exemple, un jutge va retirar la custòdia d’una filla al pare, al·legant que li parlava en català per separar-la de la mare (cas 34).
L’informe arriba a la conclusió que les autoritats espanyoles “encoratgen o almenys toleren obertament actituds supremacistes entre els funcionaris i altres i agents públics.”
D’altra banda, tenint en compte la gran quantitat de proves detallades en moltes àrees diferents, resulta clara la conclusió que “la discriminació contra les llengües autòctones no castellanes és sistèmica dins de l’estat espanyol, i que aquesta discriminació s’ha institucionalitzat.”
L’informe d’ELEN deixa ben clar que “l’aspiració d’obtenir justícia a través dels tribunals nacionals (hostils) s’ha esgotat, i que això justifica l’apel·lació davant el Tribunal de Drets Humans i el Tribunal de Justícia i, possiblement, el de l’Haia.”
L’acte es podrà veure en directe a través de la televisió de l’ONU http://webtv.un.org/ començant a les 9 am el dijous 21.
La Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) es va constituir el 2011 per treballar en la protecció i promoció de les minories regional d’Europa i les llengües en situació de minorització. Fins ara, ELEN representa 44 llengües en els 21 Estats europeus.
Per a més informació podeu contactar amb 
Ferran Suay  (Responsable de Política Lingüística d’ACPV; Vicepresident d’ELEN, ferran@suay.cat)
Davyth Hicks (ELEN Secretary-General, davyth.hicks@eurolang.net)

Permís per a existir?

L’escena transcorre just abans de començar una classe infantil de ball, a un poble de l’Horta Nord. Mentre es canvien de roba, la mare d’una xiqueta que hi va per primera vegada pregunta a la monitora:
  • Les classes les fas en valencià?
  • No, les fem en castellà
  • I les pots fer en valencià?
  • Dona, a mi m’és igual…
  • Ah! Molt bé, perquè a nosaltres no ens és igual. Som una família valenciana, i les preferim en valencià.
La monitora calla un moment, mira al voltant, somriu i finalment diu:
  • Bé, tinc 18 alumnes, caldrà preguntar-los si els pareix bé que fem la classe en valencià, no?
La mare també calla i se la mira, una miqueta expectant. Només quan veu que la monitora no hi afegeix res mes, li retruca:
  • Per a fer la classe en castellà, també ho vas preguntar a totes les alumnes?
No hi ha resposta per a aquesta pregunta. No cal, veritat?
Ja sabem que no. Que no ho va preguntar. I no ho va fer perquè no cal cap permís especial per a ser castellà i per a maniferstar-se com a tal en qualsevol circumstància.
I està molt bé això. Jo no crec que ningú haja de demanar permís (ni perdó) per ser com és o per parlar com parla (que és una manera més de mostrar qui som i com som). El que em sembla d’una violència brutal és que algú considere que ha de demanar permís per a parlar en valencià al seu poble.
La violència continguda en l’automatisme d’ocultar sistemàticament la llengua (i per tant, una part essencial de la identitat), és un dels grans èxits de les polítiques lingüístiques que han perpetrat els successius governs nacionalistes que han ocupat la Generalitat valenciana. I no ens enganyem: totes les polítiques que han fet són polítiques lingüístiques. Des de la confecció d’una llei insuficient i timorata l’any 1983 (LUEV), que només ha conegut dos (dos!) decrets d’aplicació, fins a l’ús, entre escàs i nul, del valencià com a llengua habitual de la classe política, passant per la transformació de Canal 9 en una cadena que emetia majoritàriament en castellà, i la seua posterior liquidació. 
Els successius governs nacionalistes (nacionalistes espanyols, per descomptat, que és l’únic nacionalisme ací, que té força, armes, pressupost i recursos institucionals) han impulsat polítiques ben efectives de dignificació, legitimació i promoció del castellà, que han exercit, sobre molts dels parlants, l’efecte que podem comprovar en la jove monitora de ball infantil: senten que han de demanar permís per a ser valencians.
Molta gent s’ha indignat veient el conegut vídeo en què l’actual consellera d’Educació, Maria José Català, demana públicament perdó per tindre el defecte de ser valencianoparlant (https://www.youtube.com/watch?v=iWfo8qeW_xE); perdó per la imperdonable màcula en el seu expedient de no haver nascut pura, sinó contaminada per aquesta llengua inferior, que ella i els seus tenen el ferm compromís d’exterminar tan prompte com puguen. Ella es disculpava, davant d’una nodrida parròquia de militants i votants del seu partit supremacista, com a forma d’esquivar una agressió que ja havia patit l’orador que intervenia abans que ella. Era, per tant, una conducta defensiva, de prevenció.
És molt més greu el cas de la monitora. I ho és perquè les seues alumnes no són una colla d’energúmens ultracastellanistes, com l’audiència que poblava l’acte del PP. Ho és perquè ni tan sols no li cal un perill present per autoadministrar-se la censura; per a disfressar-se d’alguna cosa que, automàticament i sense massa reflexió, ella mateixa considera que és molt més acceptable: per a transvestir-se de castellana. 

Si en algun moment en el futur pròxim, els valencians aconseguim dotar-nos d’un govern de valencians, que -per primera vegada- no tinga entre els seus objectius principals la liquidació de la cultura i la llengua que ens són pròpies, aquest govern haurà d’enfrontar-se, entre molts altres reptes importants, a les conseqüències de l’èxit de la política lingüística que han aplicat els governs castellanistes que l’han precedit. I un dels èxits més gran és haver aconseguit que molts de nosaltres, efectivament, ens avergonyim de ser valencians i ho ocultem sistemàticament. I el que és encara pitjor, que ho fem amb la sensació que fer això és perfectament normal, i que és -en canvi- per a ser valencians que hem de demanar permís a qualsevol audiència.