El cas valencià que se cita al títol fa referència al que podríem anomenar el ‘paradigma de la rabosa i el galliner’. Ras i curt: els valencians tenim a càrrec de vetlar per la salut i la simple supervivència de la nostra cultura (i per tant, de la nostra existència com a poble), precisament aquells que estan més decidits a exterminar-la (la rabosa). És així que cada nit descobrim que ens falta una gallina.
Cadascú pot posar uns o altres noms concrets a la rabosa, en termes partidistes. Sembla prou clar, però, que des de fa almenys tres segles, ningú dels que ens han governat no ha fet res per posar a estalvi el galliner, o per debilitar la voracitat de la rabosa. I això s’aplica des de Felip V fins a l’actual govern del PP, passant per tots els estadis que hem conegut entremig.
Una de les paradoxes més colpidores de la situació que vivim, ara que nominalment vivim en un estat de dret, és que les instàncies a què hauríem de dirigir les nostres queixes i preocupacions, i que haurien d’escoltar les nostres reivindicacions i dirimir sobre qui té la raó i qui l’erra, són jutge i part. Més encara, els tribunals i les forces d’ordre públic espanyoles són precisament les institucions que més freqüentment vulneren els nostres drets lingüístics. Fins i tot aquells que les (seues) lleis ens reconeixen, que ja de per si són prou minsos (vegeu el cas de l’empresa a què han rebutjat la inscripció perquè l’informe conté quatre paraules en català: http://ow.ly/I08J0).
És així que hauríem d’anar a queixar-nos dels abusos a aquells que han abusat de nosaltres, amb la qual cosa, a més de no traure’n l’aigua clara, ens estaríem exposant a més abusos i més burles. Una somera recerca per la xarxa us proporcionarà mostres suficients d’això que dic.
Entre les alternatives que tenim hi ha la de portar el nostre cas a instàncies internacionals que, si més no en teoria, no són jutge i part al mateix temps. Estem parlant bàsicament de les institucions europees i dels organismes internacionals com ara l’ONU. A ningú no li escapa que, ara com ara, la capacitat executiva d’aquestes instàncies és limitada, perquè vivim en un món d’estats-nació (ells són els autèntics nacionalistes, per molt que l’etiqueta s’aplique a qui s’esforça per, simplement, continuar existint), que blinden els seus poders amb la potent cuirassa de les fronteres. Tot i això, en el context de creixent interdependència entre els estats, el recurs a instàncies internacionals pot acabar donant alguns resultats positius.
Què necessitem per a internacionalitzar les nostres reivindicacions? Crec que una de les característiques fonamentals és la unitat d’acció. Hem de mostrar clarament que més enllà d’interessos particulars (de partits, organitzacions o grups específics), podem elevar una veu que represente la inquietud de la societat valenciana per seguir sent societat i valenciana. El nostre cas és semblant al de molts milions de ciutadans europeus, que viuen en territoris amb una llengua pròpia supeditada a una altra de dominant. No és, per tant, difícil trobar interlocutors capacitats per a entendre què ens passa, de què ens queixem i a què aspirem.
És per això que si som capaços de fer-nos visibles i projectar una imatge sòlida d’unió i col·laboració legítima, tenim l’oportunitat de fer-nos sentir i, encara més important, de ser escoltats. La col·laboració de què parle s’ha de fer a molts nivells. I el concurs d’especialistes en diversos àmbits (com ara, i de manera molt rellevant, en dret internacional) serà imprescindible.
La societat valenciana, malgrat la rabosa que ens governa, ha aconseguit mantenir un ric teixit associatiu. Això és (o més ben dit, pot ser) una gran fortalesa si som capaços de passar per damunt de les mesquineses pròpies de la precarietat en què ens han fet viure, i posar l’interés i el benefici del país, netament per davant del protagonisme individual o corporatiu.
Ho podem fer. I curiosament, és també una paradoxa la que ens ho pot facilitar. L’estratègia d’ofec a què ens ha sotmés el govern rabosot de les darreres dos dècades (“ni un euro per al valencià”, deu ser l’eslògan que circula pels cercles íntims dels delegats de Madrid que ocupen actualment la majoria de les institucions valencianes) ha fet que ‘el pastís’ siga tan minso que no hi ha lloc a baralles intestines per la quota que correspon a cadascú. No hi ha quota; no hi ha pastís. I això, que òbviament és, en principi, un perjudici (tots els governs subvencionen les seues cultures: vegeu si no l’Institut Cervantes) pot acabar esdevenint una fortalesa, en la mesura en què siguem capaços d’unir-nos per accedir no ja al pastís, sinó a la mateixa cuina on es fabrica.
La pilota no està parada, i li podem pegar fort. Només hem d’assegurar-nos que tothom fa força en la mateixa direcció.
Cadascú pot posar uns o altres noms concrets a la rabosa, en termes partidistes. Sembla prou clar, però, que des de fa almenys tres segles, ningú dels que ens han governat no ha fet res per posar a estalvi el galliner, o per debilitar la voracitat de la rabosa. I això s’aplica des de Felip V fins a l’actual govern del PP, passant per tots els estadis que hem conegut entremig.
Una de les paradoxes més colpidores de la situació que vivim, ara que nominalment vivim en un estat de dret, és que les instàncies a què hauríem de dirigir les nostres queixes i preocupacions, i que haurien d’escoltar les nostres reivindicacions i dirimir sobre qui té la raó i qui l’erra, són jutge i part. Més encara, els tribunals i les forces d’ordre públic espanyoles són precisament les institucions que més freqüentment vulneren els nostres drets lingüístics. Fins i tot aquells que les (seues) lleis ens reconeixen, que ja de per si són prou minsos (vegeu el cas de l’empresa a què han rebutjat la inscripció perquè l’informe conté quatre paraules en català: http://ow.ly/I08J0).
És així que hauríem d’anar a queixar-nos dels abusos a aquells que han abusat de nosaltres, amb la qual cosa, a més de no traure’n l’aigua clara, ens estaríem exposant a més abusos i més burles. Una somera recerca per la xarxa us proporcionarà mostres suficients d’això que dic.
Entre les alternatives que tenim hi ha la de portar el nostre cas a instàncies internacionals que, si més no en teoria, no són jutge i part al mateix temps. Estem parlant bàsicament de les institucions europees i dels organismes internacionals com ara l’ONU. A ningú no li escapa que, ara com ara, la capacitat executiva d’aquestes instàncies és limitada, perquè vivim en un món d’estats-nació (ells són els autèntics nacionalistes, per molt que l’etiqueta s’aplique a qui s’esforça per, simplement, continuar existint), que blinden els seus poders amb la potent cuirassa de les fronteres. Tot i això, en el context de creixent interdependència entre els estats, el recurs a instàncies internacionals pot acabar donant alguns resultats positius.
Què necessitem per a internacionalitzar les nostres reivindicacions? Crec que una de les característiques fonamentals és la unitat d’acció. Hem de mostrar clarament que més enllà d’interessos particulars (de partits, organitzacions o grups específics), podem elevar una veu que represente la inquietud de la societat valenciana per seguir sent societat i valenciana. El nostre cas és semblant al de molts milions de ciutadans europeus, que viuen en territoris amb una llengua pròpia supeditada a una altra de dominant. No és, per tant, difícil trobar interlocutors capacitats per a entendre què ens passa, de què ens queixem i a què aspirem.
És per això que si som capaços de fer-nos visibles i projectar una imatge sòlida d’unió i col·laboració legítima, tenim l’oportunitat de fer-nos sentir i, encara més important, de ser escoltats. La col·laboració de què parle s’ha de fer a molts nivells. I el concurs d’especialistes en diversos àmbits (com ara, i de manera molt rellevant, en dret internacional) serà imprescindible.
La societat valenciana, malgrat la rabosa que ens governa, ha aconseguit mantenir un ric teixit associatiu. Això és (o més ben dit, pot ser) una gran fortalesa si som capaços de passar per damunt de les mesquineses pròpies de la precarietat en què ens han fet viure, i posar l’interés i el benefici del país, netament per davant del protagonisme individual o corporatiu.
Ho podem fer. I curiosament, és també una paradoxa la que ens ho pot facilitar. L’estratègia d’ofec a què ens ha sotmés el govern rabosot de les darreres dos dècades (“ni un euro per al valencià”, deu ser l’eslògan que circula pels cercles íntims dels delegats de Madrid que ocupen actualment la majoria de les institucions valencianes) ha fet que ‘el pastís’ siga tan minso que no hi ha lloc a baralles intestines per la quota que correspon a cadascú. No hi ha quota; no hi ha pastís. I això, que òbviament és, en principi, un perjudici (tots els governs subvencionen les seues cultures: vegeu si no l’Institut Cervantes) pot acabar esdevenint una fortalesa, en la mesura en què siguem capaços d’unir-nos per accedir no ja al pastís, sinó a la mateixa cuina on es fabrica.
La pilota no està parada, i li podem pegar fort. Només hem d’assegurar-nos que tothom fa força en la mateixa direcció.