El carril bici que conec més bé és el de l’Horta nord. Si un dia l’agafeu, ja siga en direcció a València o cap al nord, podreu comprovar un fet molt significatiu: cada vegada que hi ha qualsevol intersecció amb els vehicles a motor, qui s’ha d’aturar és la bicicleta. Tant se val si és una carretera principal com un simple camí que comunica poc més que dos alqueries. El senyal de STOP queda sempre al costat del vehicle que no contamina ni gasta gasolina.
Hom diria que un carril bici hauria de servir per a protegir els ciclistes i per a fomentar els desplaçaments sostenibles. Tothom sap que anar en bicicleta és una de les activitats més saludables que es poden fer: esforç aeròbic, d’intensitat entre baixa i moderada, sense impacte articular (sempre que no et passe per damunt un cotxe, clar), i es pot adaptar a pràcticament qualsevol edat i condició.
I què? A qui li importa això?
El carril bici serveix, precisament, per a tot el contrari: per a evitar que les bicicletes facen nosa als cotxes. És una manera de traure-les de la carretera, perquè no incomoden ni resten velocitat als automòbils. D’altra banda, els vianants també caminen pel carril bici (no es pot dir que siga culpa seua: la major part del temps no hi ha cap via alternativa), de manera que les bicicletes han d’anar frenant constantment per a evitar-los.
Exactament això ha estat l’objectiu de la política lingüística que han dut endavant tots els governs sucursalistes que han ocupat el Palau de la Generalitat. Una política que queda meridianament reflectida en les lleis vigents. En lloc de servir per a possibilitar i fer més fàcil viure en valencià, s’han utilitzat per a ‘protegir’ els discapacitats lingüístics que les successives dictadures havien aconseguit de produir. Persones que no sols han perdut la llengua familiar, sinó que han arribat, com la batlessa de València, a detestar-la profundament. Aquestes són les autèntiques destinatàries d’unes polítiques lingüístiques (i quina política no ho és?) que s’han concentrat en crear carrils on la llengua dels valencians poguera quedar convenientment apartada de les vies ràpides, reservades exclusivament a l’idioma dels castellans (d’altra banda, tan deliciós i respectable com qualsevol altre).
La idea és la mateixa que la del carril bici: una via estreta, escassament mantinguda i reparada, de baix cost, que servisca perquè els vehicles realment importants, els que usen només el castellà com a combustible, puguen viatjar còmodament allà on vulguen. Una via escassa, insuficient, on el valencià tampoc no té la prioritat, perquè el respecte lingüístic s’ha concebut, i predicat, d’una manera estrictament unidireccional. S’ha de respectar el castellà i els castellans en tota situació, moment i circumstància. I el valencià? I els valencians?… No cal.
Vivim en un país en què un discapacitat lingüístic pot perfectament aspirar a presidir l’ajuntament de València o la Generalitat. Això sí, només si la seua discapacitat afecta exclusivament el valencià. Per contra, si és el castellà la llengua que ignora, no podria aspirar ni a treballar en una consergeria. Aquesta és la manera com el supremacisme s’ha articulat en una societat valenciana que, més que una transició, ha viscut la confirmació d’uns privilegis de casta que ningú no ha qüestionat amb fermesa i eficàcia.
Ja és hora de fer-ho. La via del respecte ha de transitar-se en les dos direccions. I això, ara com ara, significa estendre el respecte també al valencià; també a les persones que el parlen i que volen, legítimament, viure en la seua llengua. Això ja ho poden fer perfectament tots els qui identifiquen com a seua la llengua dels castellans. Ara cal que ho puguem fer també aquells que quan dien ‘la meua llengua’ ens referim al valencià. Ja és hora que quan es parla d’igualtat, s’hi incloga també la igualtat lingüística.
I per arribar a això necessitem vies noves, d’una amplària suficient, on tothom puga trobar el seu lloc, qui vol caminar i qui vol pedalar. Unes vies que no prioritzen sistemàticament la mobilitat d’uns sobre la dels altres. Necessitem una nova llei que regule, amb supòsits democràtics en lloc dels actuals prejudicis supremacistes, el dret de tots els ciutadans a usar qualsevol de les llengües oficials, en igualtat de condicions. Ara com ara, estem molt lluny d’això. M’agradaria molt saber què en pensen tots els partits democràtics que concorreran a les pròximes eleccions: faran res perquè els ciutadans que preferim usar el valencià puguem assolir els mateixos drets que ja gaudeixen els qui prefereixen usar l’altre idioma oficial? O treballaran, com s’ha fet fins ara, per mantenir els privilegis lingüístics de la casta dominant? Impulsaran la igualtat lingüística o continuaran apostant pel supremacisme?