Drets i fets lingüistics

El proper 4 de desembre celebrarem el primer Dia Mundial dels Drets Lingüístics, amb un govern que no és hostil al valencià. No cal dir que això és una bona notícia. I també una oportunitat.
Amb els drets lingüístics passa una cosa curiosa: tothom s’hi manifesta a favor, i molt pocs fan algun pas en la direcció de garantir-los. Es veu que queda bé eixir en la foto i parlar de les llengües com a tresors ecològics i epítoms de la diversitat. Omplir-se la boca de paraules de respecte i tolerància és molt barat. I signar manifestos, també.
El cas és, però, que per a garantir qualsevol dret cal arbitrar els deures concomitants. En altres àmbits a ningú no li costa d’entendre-ho. Si tenim dret a la sanitat pública, ha d’haver algú capaç de proveir atenció sanitària. Sense hospitals i professionals de la salut, parlar de dret a la sanitat seria un pur exercici d’estil, buit de contingut. I no contentaria ningú.
No és diferent per a les llengües. Per a garantir els drets d’uns parlants, a l’altre costat ha d’haver algú que els entenga i que siga capaç d’atendre’ls, perquè, efectivament, les llengües s’utilitzen per a la comunicació. Totes les llengües; no únicament les que disposen d’un exèrcit.
L’administració pública valenciana fa molts anys que funciona amb un exigent requisit lingüístic: qui no sap parlar castellà no hi pot treballar. És condició sine qua non, i a ningú no li escapa això.
En un territori amb dos idiomes oficials, hi ha dos classes de parlants, els parlants complets, que són competents en els dos idiomes, i els incomplets, que només ho són en un. Quins ha d’incorporar una administració publica? Admetríem funcionaris que saberen sumar i restar però no multiplicar i dividir? O que estigueren capacitats per a treballar en primavera i estiu, però no durant la tardor i l’hivern?
És molt fàcil d’entendre: la igualtat requereix que tots els ciutadans puguen ser atesos en les mateixes condicions. Si uns ho poden ser en la llengua oficial de la seua elecció i els altres no, estem davant d’un sistema de castes. I això no és igualtat, és supremacisme.
Costa d’entendre que ningú, i particularment, que organitzacions que no tenen cap inconvenient per a signar preciosos manifestos a favor dels drets lingüístics, puga oposar-se a que l’administració pública valenciana prenga les mesures oportunes per a garantir la igualtat de tracte a tots els ciutadans.
Si una persona s’adreça a un funcionari, i aquest pot al·legar que no l’entén, com dimonis pot exercir els preciosos drets lingüístics que li reconeix la llei, i que tots els alegres manifestos del dia 4 li recordaran? Els ha d’exercir individualment? Ha de fer un exercici d’onanisme lingüístic?
És evident que necessitem una nova llei capaç de garantir la igualtat lingüística. La que tenim ara, no ho fa. I les lleis han de garantir els drets, i ho han de fer establint les condicions perquè els deures corresponents estiguen disponibles. No hi ha drets sense deures. Drets lingüístics, tampoc. I aquest primer 4 de desembre, el primer amb un govern partidari de respectar el valencià, hauria de marcar una fita en el camí cap a la igualtat lingüística. L’hora de passar dels drets lingüístics als fets lingüístics.

Supremacisme toponímic (II)

http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/6174/supremacisme-toponimic-ii
És cert que totes les llengües tenen noms per a ciutats o pobles d’unes altres cultures. Nosaltres en tenim, per exemple, per a Tolosa, Magúncia, Munic o Londres. No en tenim, en canvi, per a llocs com New Castle, Ramschaid o Majadahonda, noms que pronunciem com millor podem, amb fonètica adaptada a la nostra, però que escrivim tal com ho fan ells mateixos.
Si hi ha hagut una relació històrica especial, que ens haja obligat a rebatejar un lloc, o si es tracta d’una ciutat internacionalment molt coneguda, és normal que tinga un nom en cada llengua. Ara bé, cap idioma no es pren la molèstia de donar nom a tots i cadascun dels pobles d’un territori on es parla una llengua distinta. Cap? Bé, potser sí que hi ha excepcions: les derivades d’ocupacions militars. Els territoris ocupats passen a ser propietat dels ocupants. I de les teues propietats, en fas el que vols, incloent-hi, com no?, posar-li el nom que et vinga de gust.
Els noms, de llocs i de persones, tenen una funció pràctica de reconeixement i identificació. No és l’única, però. També tenen un valor simbòlic. Totes les ocupacions militars de la història ho han sabut, això. I totes n’han volgut traure profit. Durant l’ocupació japonesa de Corea, els noms en coreà estaven prohibits, i tots els nadons havien de dur noms de pila japonesos. Sense anar tan lluny, durant el franquisme no es podia inscriure cap criatura amb un nom en valencià. Així és com les nostres famílies es van omplir de FranciscosVicentes o María Josés. Fins i tot els nostres cognoms van ser escrit a la manera castellana; el mateix sistema que fou imposat als noms dels nostres pobles.
Així, hem tingut Carcagente, Elche o Chilches, presidint durant dècades l’entrada dels pobles, i la capçalera de qualsevol paper oficial. Combinada amb l’analfabetisme forçós en la llengua pròpia, l’estratègia ha mostrat una gran eficàcia. Molta gent ni tan sols no sap quin és el nom autèntic del seu poble. La martingala, ordida pels governs madrilenyistes que han ocupat la Generalitat durant els darrers vint anys, de fer que cada ajuntament haja de decidir quin és el nom que ha de dur el poble, no és més que una intel·ligent continuació de la mateixa jugada guanyadora.
Diu l’historiador Yuval Noah Harari que el supremacisme cultural és la forma moderna del racisme. Ningú, llevat de quatre sonats, no sosté actualment que una ‘raça’  és superior a una altra. Sí que n’hi ha, en canvi, i molts, que sostenen que hi ha llengües superiors. ‘Universals’, en diuen, ‘internacionals’, ‘comunes’, o ‘amb molts parlants’. Fa igual una cosa que l’altra. La idea de base és, senzillament, ‘superiors’.
I és clar que les llengües superiors tenen tot el dret de reanomenar tots i cadascun dels pobles de les altres. Com no l’han de tindre? És el dret de conquesta; el d’oupació. Com en diem, en valencià, de Jarandilla de la Vera, Almendralejo o Arabayona de Mójica? Doncs exactament així, com ho fan ells. Escrivim el nom dels pobles castellans com s’escriuen en castellà. I ho pronunciem com millor podem (generalment, a la perfecció). Si el castellà té un nom per a tots i cadascun dels nostres pobles, per menuts que siguen, no és per cap abstrusa norma d’utilització dels exònims, sinó per pur sentiment de possessió. El dret a donar nom, el que vols, a tot allò que posseeixes, terres, pobles o persones.
És que és impossible, en castellà, pronunciar les Useres o Almassora? Deixant de banda les sonoritzacions i les vocals obertes (ho poden pronunciar com vulguen, només faltaria!), quin problema tenen per a llegir Atzeneta o Monòver? No és això del que es tracta (massa ho sabem), quan algú s’aferra als topònims que el franquisme consagrà com a oficials. Es tracta del mateix sentiment que ha inspirat tants anys de govern contra el valencià i contra els valencians. És pura i simple valencianofòbia. El desig, malament dissimulat, d’acabar amb tota forma de cultura o existència que no siga la castellana. És l’obsessió colonial de convertir els valencians en uns simples madrilenys de segona divisió. Amb tots els deures i molts menys drets que els ciutadans de primera.
Fins i tot els nostres noms són seus, els nostres pobles són seus, els paratges són seus. És per això que els poden anomenar com els vinga en gana. Que no cal que respecten ni les tradicions ni la història ni la voluntat expressada pels ajuntaments. Per molt que els de Vila-real, Almassora o Puçol hagen decidit que l’únic nom oficial és l’original dels seus pobles, qualsevol mindundis els pot anomenar Villarreal, Almazora o Puzol, en oberta invocació del mateix dret que asssistia les tropes de Felip V o les del general Franco.
Disfressar això de coherència contextual, o apel·lar a la normativa d’ús dels exònims és un mer exercici de cinisme i deshonestedat intel·lectual. És només la voluntat bastarda de mantenir un statu quo que es va establir a colp de terror institucionalitzat. De prohibir, de forçar, de violar. Comparar aquesta forma d’imposició dels topònims en castellà, amb la legítima voluntat de restablir els noms propis dels nostres pobles; equiparar el supremacisme inherent a la imposició via militar, amb el desig de retornar a una normalitat que siga respectuosa amb els nostres topònims, és repugnant. És propi d’una de les qualitats més repulsives de qualsevol lacai: la de disfressar la submissió abjecta a l’amo i la bavosa acceptació dels seus privilegis, de defensa i aplicació d’alguna mena de normativa asèptica.
Cadascú sabrà què fa amb la seua activitat i ètica professional. Allò que seria inacceptable, en qualsevol cas, és que ni un sol cèntim dels diners públics anara a parar, en forma de subvencions, a mitjans de comunicació que, usen la llengua que usen, aposten decididament pel manteniment dels privilegis toponímics instaurats pel franquisme.

Supremacisme toponímic

http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/6150/supremacisme-toponimic 
“Els pobles castellans tenen només un nom: el seu; els valencians en tenen dos: el seu, i la versió castellana”. Sovint he fet servir aquest eslògan per a il·lustrar un fet tan habitual al País Valencià, que per a molts ha arribat a ser banal, i fins i tot a passar desapercebut.
Si anem per la carretera, ens podem trobar una indicació a Sieteaguas o a Segorbe, que diuen exactament axò: el nom del poble o ciutat. En canvi, si es tracta d’unes altres localitats, ens trobarem amb Sagunt/Sagunto, amb Castelló/Castellón o amb l’impagable Alcoi/Alcoy. Si ja és dubtós que poden afegir una ‘o’ o una ‘n’ finals, resulta estrambòtic pensar quin interés hi pot haver a escriure Alcoi amb dos tipus de ‘i’ finals (com es pronunciaria en castellà ‘Alcoi’? Sonaria distint de l”Alcoy’ que pronuncien en llegir el segon nom del poble?).
És evident que l’objectiu d’aquestes dobles denominacions no té res a vore amb facilitar la comprensió o la pronúncia. Més encara, no hi ha dubte que introdueix un factor de confusionisme. Alcalà de Xivert, per posar un cas, apareix escrit de quatre maneres distintes en l’espai d’uns pocs quilòmetres de carretera. Segur que això no despista més d’un turista? Quan lligen Alacant/Alicante, segur que saben que es tracta del mateix lloc?
No és això el que es pretén: ni despistar turistes, ni facilitar la pronúncia. Clar que no. L’autèntica intenció està més en la línia de mantenir vius els privilegis que atorga el dret de conquesta. I encara més, deixar clar el missatge que és absolutament innecessari ni tan sols familiaritzar-se amb la llengua del país: tot, absolutament tot, incloent-hi els noms dels pobles, estarà disponible en l’altra llengua; l’única que és realment important.
És per això que la recuperació dels topònims i la dignificació de les retolacions és un dels reptes que té pendents la nova política lingüística. Si Fuenteumbría és exclusivament això, Fuenteumbría, Benicàssim no ha de ser Benicàssim/Benicásim, i Castelló de la Plana no ha de ser, a més, Castellón de la Plana (curiós, per cert, que no hagen aplicat la traducció fidedigna ‘Castillito del Llano’).
I tot això no té res a vore amb l’utilització d’exònims, que el diccionari defineix com a “Topònim usat en una llengua determinada per a referir-se a un lloc situat fora de la seua àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l’àrea geogràfica on és situat”. No veig cap inconvenient que la premsa d’Àvila o de Madrid use els topònims castellans. M’és indiferent si escriuen ‘Valencia’, ‘Lérida’ o ‘Elche’. És la premsa d’ací la que m’interessa. Siga quina siga la llengua en què escriu. Ha d’apostar la premsa valenciana pel manteniment de la supremacia absoluta del castellà? Ho ha de fer, fins i tot, quan els ajuntaments respectius han optat oficialment pel topònim valencià com a denominació única (com han fet, per exemple, els consistoris d’Almassora o de Vila-real)?
En un intercanvi recent de piulades (dir-ne ‘discussió’ seria inexacte), el director d’un mitjà digital d’abast provincial (mantindré la confidencialitat del nom; no m’interessen els arguments ad hominem) m’acusava de ser supremacista per haver criticat el seu ús sistemàtic de la forma castellanitzada dels topònims valencians. Segons ell, propugnar l’ús periodístic de les formes úniques en valencià és una mostra de la meua xenofòbia. Entre les perles de l’esmentat intercanvi, n’hi ha una que és digna d’esment. A la meua pregunta de si escriuria ‘Vinaroz’ per Vinaròs, em responia que “en un context castellà, sí”. Un context castellà! Es veu que les comarques (ell en diria ‘la província’) que constitueixen l’audiència del seu diari són ‘un context castellà’. Ben cert que sí que n’hi ha, de pobles dels anomenats ‘històricament castellanoparlants’. I això converteix tota la ‘província’ en  un context castellà? No és això una declaració clara en favor de la supremacia del castellà?
Hi ha múltiples maneres de presentar la subordinació, per part de qui l’accepta de bon grat. Hem viscut i vivim en un territori en què una llengua és clarament dominant i afavorida, i no és difícil d’entendre l’opció de molts individus de sumar-se al bàndol guanyador, adoptar la llengua dominant i procurar guanyar-se la vida tan bé com puguen. No seré jo qui ho critique. És una opció legal i fins i tot legítima. Ara bé, d’entre les formes de disfressar aquesta subsmissió, una de les més repulsives és la d’equiparar víctimes i botxins. Aplicar als intents de recuperació d’una normalitat lingüística, que els valencians ens mereixem tant com qualsevol altre pobre, els qualificatius que serveixen per a denunciar l’exterminacionisme lingüístic practicat sense embuts durant els darrers tres segles, és senzillament fastigós.
No em molesta particularment que m’insulte a mi. No ofén qui vol sinó qui pot, i ni el conec personalment ni m’interessa l’opinió que tinga de mi. Em repugna, en canvi, la deshonestedat intel·lectual que implica l’exercici d’aplicar el mateix qualificatiu, supremacista, d’una banda a aquells que han maldat (i malden) per exterminar una llengua, sense estalviar cap mena de violència, des dels càstigs més evidents fins a les coaccions més subtils, i de l’altra a tota aquella gent que, com molts dels lectors d’aquest article, ha estat esforçant-se, i sovint comprometent la seua seguretat i sacrificant el seu benestar, per retornar la dignitat a una llengua que, sense ser millor que qualsevol altra, és la nostra, i té tant de dret a existir com la que l’esmentat periodista reivindica per a mantenir les denominacions imposades (manu militari, no ho oblidem) als nostres pobles.